Vers les terres de ponent, a redós del riu Segre, són molts i diversos els béns que conformen el patrimoni arquitectònic d’aquest marc territorial. Es tracta d’una àmplia mostra de construccions bastides al llarg de diferents segles que, en el millor dels casos, han arribat fins als nostres dies i que, pels seus valors arquitectònics, artístics o estratègics han esdevingut referents paisatgístics, monumentals i artístics del territori.

És en el marc d’aquesta tessitura que, d’entre els nombrosos estaments, grups i personalitats, ens fem ressò del paper destacat que va tenir la família dels Montcada en l’impuls d’aquest patrimoni arquitectònic. Aquest llinatge fou una de les grans i més ben posicionades famílies nobles establertes a les terres de ponent després de la incorporació de la ciutat de Lleida als dominis comtals, l’any 1149, on van aconseguir dominis feudals, en compensació per la seva implicació en aquest procés d’expansió feudal. Aquests dominis es van ampliar i fiançar amb una estudiada estratègia de matrimonis que els va vincular amb la cort, amb llocs de poder com la senescalia general i amb la mateixa corona amb el matrimoni d’Elisenda de Montcada i Jaume II.

Mitjançant el matrimoni de Guillem Ramon de Montcada amb Constança d’Aragó, filla legitimada del rei d’Aragó, l’any 1212, la família adquirí, a través del dot, bona part dels territoris de la part baixa del riu Segre, dels quals foren primer senyors i després barons i comtes i finalment arribaren a ser marquesos d’Aitona, títol que actualment ostenta la casa dels ducs de Medinaceli.

L’establiment dels membres dels grups familiars d’aquesta nissaga a les terres de ponent, el que la historiografia ha identificat com la branca lleidatana de la família Montcada, comportà que el seu domini senyorial abastés un ampli domini territorial. Des de començament del segle XIII fins ben bé finals de l’època moderna, cap a la segona meitat del segle XVIII, es van anar afermant els drets i rendes d’aquesta família per diversos llocs i termes, entre la ciutat de Lleida i l’aiguabarreig dels rius Segre, Cinca i Ebre.

Durant aquests segles de l’exercici del domini senyorial sobre aquest territori els membres d’aquest llinatge impulsaren i promogueren nombroses obres i construccions arquitectòniques amb una àmplia tipologia edilícia, que va des de castells i palaus a esglésies i monestirs o molins i altres construccions agropecuàries.

En si, tots i cadascun d’aquests elements tingueren la seva importància en el desenvolupament econòmic i social d’aquest territori i, com a tals, cal tenir-los en consideració. Ja sigui pel bé en ell mateix, pels seus valors artístics i patrimonials, per l’interès que tingueren per la seva funcionalitat productiva o per la seva voluntat de representar el domini senyorial.

Amb tot, foren els grans projectes arquitectònics els que més rellevància i singularitat adquiriren, tant pel seu abast i entitat arquitectònica com per esdevenir un referent del domini senyorial.

El conjunt d’edificacions i construccions promogudes per la família Montcada al llarg dels segles a les terres que vertebra el riu Segre, com a reflex de l’estratègia de poder i estatus social, és nombrós i divers. I en aquest sentit, requereix un estudi monogràfic exhaustiu que en permeti copsar el veritable abast i entitat.

És en aquest sentit que ens fem ressò de les diverses edificacions que conformen un clar exponent d’aquesta magnificència que va assolir, al llarg del temps, l’arquitectura senyorial promoguda per la nissaga lleidatana dels Montcada. Es tracta d’un seguit de referents d’aquesta realitat constructiva que està dispersa arreu dels territoris on arribà la seva influència i que es concreta en indrets de viles i termes com les d’Aitona, Algorfa, Almatret, Carratalà, Faió, Fraga, Maials, Mequinensa, Seròs, Soses, Vallobar i Vilaseca.

De ben segur el Monestir de Nostra Senyora dels Àngels d’Avinganya de Seròs és un dels conjunts arquitectònics que millor reflecteix aquesta interacció edilícia monumental dels Montcada amb el territori. Va ser erigit com a primer monestir trinitari femení de la península Ibèrica a partir de mitjans del segle XIII, alhora que s’emprà com a panteó dinàstic del llinatge.

Així mateix, el seu esdevenir històric va comportar un dinamisme constructiu paradigma de les tendències estilístiques de cada període històric. L’ocupació de l’indret cal situar-la ja en època islàmica, moment en què es localitzaria una possible almúnia i una torre de guaita. Amb tot, el programa constructiu originari de l’església data del segle XIII, bé que la seva part més monumental és la de línies gòtiques, bastida al segle XV. Pel que fa a les parts del recinte monacal, les restes actualment conservades s’emplacen en un horitzó cronològic dels segles XVII i XVIII.

El castell d’Aitona, desmuntat pedra a pedra al segle XVIII per la mateixa gent del poble, és a hores d’ara l’edifici de més difícil interpretació i també el més antic. El mal estat de conservació de les restes, malgrat les intervencions arqueològiques realitzades, no permet més que fer-se una idea general de la seva antiga magnificència.

Construït al segle XIV per Ot de Montcada, constava del recinte jussà, on es trobava l’església parroquial d’Aitona, dedicada a Sant Antolí, i a l’interior de la qual hi havia la capella de Sant Jaume, per a ús de la família senyorial; i el recinte sobirà, on hi havia el castell amb les estances residencials, tot encimbellat al punt més alt de la vila, defensat per un fossat i una muralla que tancava el recinte.

Es tracta d’un conjunt gran en extensió amb una arquitectura innovadora per al moment, amb unes torres circulars de tambor, que no es veuran en altres edificis del territori fins un centenar d’anys més tard. Dissortadament, del seu esplendor arquitectònic no resta res més que la base de les torres del recinte sobirà, el tram de muralla que les uneix i alguns vestigis de la rampa d’accés així com restes de muralla del recinte jussà i la planta de l’antiga església parroquial, embeguts i desdibuixats per noves edificacions que poc han respectat els antics vestigis del castell.

És un edifici fruit del seu temps, encimbellat i ben defensat, amb una voluntat més militar que residencial i en el qual es van viure alguns dels episodis més foscos de les guerres internes de la família.

Més ben conservat està el palau del virrei de València, marquès d’Aitona, altrament conegut com el Palau dels Montcada de Seròs. Es tracta d’un conjunt arquitectònic que s’emplaça al bell mig del centre d’aquesta població i que està articulat a partir d’un edifici principal, d’uns 750 m² distribuïts en planta baixa, primera planta i sota coberta, atribuït a un programa constructiu de mitjans de segle XVI.

La singular rellevància d’aquest edifici el converteix en un dels principals exemples de l’arquitectura de traça renaixentista de les terres de ponent, a la vegada que esdevé un dels principals exponents patrimonials de la vila de Seròs. És a partir d’aquesta conjuntura que cal emmarcar el programa de recerca que des d’un temps ençà s’està portant a terme per tal d’aprofundir tant en el seu coneixement històric com en l’estudi de la seva arquitectura.

Una primera aproximació a aquest edifici residencial de la família Montcada permet copsar la singularitat i rellevància que assoleixen les línies compositives de les façanes, així com el tractament que es fa d’alguns dels seus elements constructius, d’entre els quals cal destacar l’obra de l’escala principal de l’immoble.

Es tracta d’un edifici senyorial, molt allunyat de la voluntat militar que tenia el castell d’Aitona. Un edifici construït amb la intenció de mostrar poder, riquesa i estatus però alhora amb la vocació de ser un habitatge amb totes les comoditats del moment. La magnífica escala senyorial, encara avui conservada a l’interior de l’edifici, denota el luxe i la magnitud de l’obra inicial, si bé l’edifici actual ha sofert nombroses i diverses transformacions en el temps: ha esdevingut presó, escola, caserna de la Guàrdia Civil i bloc de pisos per a habitatges de les famílies mineres que vingueren a treballar a la població. Les notícies històriques indiquen, però, que en els seus orígens fou un casal elegant i acollidor on fins i tot s’hi va allotjar el rei Felip II de Castella en una de les seves estades al Principat.

El Palau Montcada de Fraga esdevé un altre dels referents de l’arquitectura residencial de caràcter senyorial de traça renaixentista. Edificat a les darreries de segle XVII, en destaquen les línies de la seva racionalització constructiva, que queda evidenciada per l’articulació formal de la façana principal. Aquests criteris compositius recullen les tendències estilístiques i són, en si, un reflex del creixent ascens social de la família.

Més enllà de la pròpia entitat constructiva que detenen cada una d’aquestes edificacions és manifest el compromís dels membres d’aquesta nissaga, com a promotors d’aquesta arquitectura senyorial, amb els corrents artístics predominants en cada període. Aquesta dinàmica es materialitza amb encàrrecs i promocions concretes impulsades pels membres d’aquest grup familiar a artistes amb el propòsit de gaudir de les arts decoratives, ja fos en el marc del programa ornamental de les arts aplicades a aquesta arquitectura monumental o bé com a elements decoratius d’interès artístic. Els programes escultòrics dels sepulcres d’aquest grup familiar preservats al Monestir d’Avinganya i a la capella de Sant Pere de la Seu Vella de Lleida en són una fastuosa mostra. Aquesta darrera capella, d’estic gòtic, és el millor exemple de la utilització, per part del llinatge dels Montcada, de l’art i l’arquitectura per denotar estatus social i poder. No en va es tracta d’una capella de grans dimensions situada a la dreta de l’altar major del temple i que fou utilitzada per la família per enterrar-hi alguns dels seus personatges més cèlebres com Ot de Montcada, el vell. Propaganda feta arquitectura.

D’altra banda, cal reiterar que el present relat no és més que una breu aportació per copsar i posar de manifest la realitat que detingué el lideratge del llinatge dels Montcada en la construcció d’un ampli ventall d’edificacions, exponent de les tendències estilístiques i formals de cada període. Tal vegada també és notòria la voluntat de donar a conèixer i posar de manifest com aquest llegat arquitectònic ha esdevingut, amb el pas dels segles, un referent patrimonial de l’arquitectura monumental de les terres de ponent.

Marta Monjo Gallego

Isidre Pastor i Batalla