...perquè només a tu correspon de fixar
en pedra de paraules el que has vist
i llegar-ho a tothom perquè sigui estimat.

Miquel Martí i Pol (En plenitud)

El orígens

Escampades per la costa de Mallorca, al llarg de tot el seu perímetre, trobam un conjunt de torres de factura troncocònica que guaiten l’horitzó marí. Grosses o petites, altes o baixes, vora pobles habitats o en els indrets més esquerps i remots que la imaginació pugui dibuixar, aquestes fites centenàries corprenen per la seva singularitat i resistència emblemàtica.

Dia 9 d’octubre de 2016, mitja dotzena d’amics i amigues excursionistes feien camí tornant de la torre de Can Palou, sobre Tuent, dins el municipi d’Escorca. Un d’ells evocà el vell somni de molts excursionistes de tornar fer possible la connexió visual entre aquestes torres de defensa. El lligam d’aquest nucli primigeni amb un bon grup de professores i professors de l’Institut d’Educació Secundaria IES Marratxí feu possible que el projecte es posàs en marxa. En aquells moments, sense saber-ho, s’estava commemorant el IV centenari de la mort de Joan Baptista Binimelis, matemàtic i autor del sistema de senyals (de fum i de foc) que fou utilitzat des del s. XVII per comunicar de manera eficient els possibles atacs pirates que venien de la mar. Per això, la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX també s’afegí a l’organització.

El motiu inicial d’aquest esdeveniment, per tant, fou el de la recreació històrica, és a dir, el de retornar a aquests elements arquitectònics singulars, per un dia, la seva funció de comunicació visual. A més, hi havia també un interès científic de cobertura geodèsica en alguns punts de contacte que no quedaven clars, com la connexió entre la torre de Can Palou —al bell mig de la costa de Tramuntana— i la talaia d’Albercutx a través del castell del Rei, a l’extrem nord-oriental.

Durant els mesos de novembre i desembre de 2016, els coordinadors recorregueren pràcticament totes les talaies de la costa per comprovar-ne l’estat, la posició, la visibilitat actual... Llavors s’adonaren que l’estat de conservació de moltes era crític, algunes havien desaparegut, d’altres només en quedaven unes filades de pedra i, per això, afegiren a la motivació inicial un crit d’alarma que pogués sensibilitzar la gent envers la conservació d’aquest valuós patrimoni.

Finalment, davant el drama humanitari tristament actual de la migració per mar de tanta gent que ha de fugir del seu país, es va decidir fer un gir complet en la funció original dels senyals i imaginar que el foc i el fum de les torres d’aquell dia eren en realitat fars d’acollida que mostraven el camí a port segur. D’aquí que el lema de l’acció es fixàs com: Talaies de Mallorca, Torres de Defensa pels Drets Humans.

La data escollida fou el 7 de gener de 2017, quart creixent avançat, i es farien dos senyals: un de fum al migdia, i un de llum a entrada de nit. En cada encesa es llegiria un manifest. L’organització anà formant equips de gent particular per fer cap en cada una de les torres i talaies (prop de cinquanta). Ben aviat s’afegiren tota casta d’entintats i associacions, ajuntaments, el Consell de Mallorca, el Govern de les Illes Balears, Emergències, Protecció Civil, etc. En aquest sentit s’elaborà un protocol de seguretat perquè eren molts els detalls per observar: el medi singular, les restes arquitectòniques, el respecte envers ambdós, la cura de la gent, l’organització de cada equip, l’enregistrament de la gesta... La resposta fou tan bona que, per seguretat, es duplicaren la majoria dels equips sempre que fou possible.

El 10 de desembre de 2016, dia Internacional dels Drets Humans, es va fer una prova conjunta a la torre del Cap Blanc amb tots els responsables dels diversos equips per resoldre dubtes, rebre aportacions i acabar d’ajustar la maquinària que havia de permetre fer dues voltes al rellotge humanitari de l’illa. Allà es varen fer proves del material pirotècnic, de la seqüència que s’hauria de seguir, dels problemes que podrien sorgir, etc. Fou una diada esperançadora a la qual s’hi afegí, fins i tot, una mola de dofins!

Arribat el 7 de gener de 2017 el bon temps de les calmes de gener acompanyà la gesta i des de na Pòpia a Albercutx, des d’Alcúdia a l’Esbucada, des del cap Vermell al cap Blanc, des de Cabrera a Cala Figuera i des de Rafalbetx a Sant Elm, aquestes torres i talaies de defensa alçaren la veu —després de segles de silenci— en nom de tots els refugiats de la Mediterrània.

Dins el protocol per a l’organització d’equips contemplàrem de bell antuvi la necessitat d’un o una responsable que enregistràs gràficament, bé amb fotografies, bé amb vídeos, la gesta de cada punt. L’organització comptà també amb l’ajut inestimable de Joan Roig, que pilotà una avioneta durant l’encesa del migdia seguint el senyal. Iolanda León, professora d’Educació Plàstica a l’IES Marratxí, s’encarregà de la filmació des de les altures. I fent nostres les paraules del poeta Miquel Martí Pol, de tot el material gràfic recollit en sortí un magnífic llibre (Talaies de Mallorca. Torres de defensa pels drets humans. El Gall Editor, 2017) i s’edità un vídeo per recordar el dia en què la llum d’aquests monuments tornà fer la volta a l’illa.

El Consell de Mallorca i, en particular, la Direcció Insular de Patrimoni acompanyà aquesta iniciativa des del primer moment. Des de l’any següent, el 2018, aquesta Direcció ha fet cap en la iniciativa amb la col·laboració de l’equip inicial i ha pres el testimoni dels principals esforços d’organització i coordinació, mantenint l’esperit i realitat de la participació particular i la flama inapagable per la Defensa dels Drets Humans.

De fet, aquells moments en què es posà en marxa la iniciativa coincidiren amb l’inici d’un programa per a la conservació de les torres i talaies de Mallorca, vigent a dia d’avui i esperam que amb continuïtat en el futur. En aquells moments es volia posar en valor el conjunt magnífic d’aquests béns patrimonials. Per tant, amb l’acció de la feina de recuperació ens posàvem dues fites molt importants en una sola acció: treballar pels drets humans a través del patrimoni.

Després d’aquests sis anys d’enceses, l’acció és ben coneguda per la majoria de la societat illenca i comença a tenir ressò més enllà de les nostres costes. Els mitjans de comunicació són un ajut inestimable per a la difusió d’aquesta acció anual que ja s’ha convertit en una fita hivernenca de primera magnitud. De fet, la iniciativa ha anat creixent i en els anys successius s’hi han adherit països del nord d’Àfrica com Marroc, Tunísia, Líban... així com la totalitat de les Illes Balears: Eivissa, Formentera, Mallorca, Menorca, Cabrera, sa Dragonera...

Actualment treballam colze a colze amb l’entitat d’Amnistia Internacional, que ens ha acompanyat a Mallorca des dels inicis i que ara s’hi han sumat les seus d’Andalusia, Múrcia i Catalunya. També el Fons Mallorquí de Solidaritat, que ens ha acompanyat des dels primers moments i que ara ha fet que s’hi sumassin també les seus d’altres comunitats com Catalunya, o el Fons Menorquí de Solidaritat i el Fons Eivissenc de Solidaritat o altres associacions privades de caire humanitari.

Com hem esmentat més amunt, la lectura d’un manifest durant els actes d’encesa, tant al migdia com a entrada de fosca, és un dels punts irrenunciables de l’acció, un dels trets que certifica la voluntat d’aquesta fita. Tant és així que algunes associacions i administracions han declinat la seva participació oficial pel fet de no poder-se posicionar de manera tan contundent. Des de l’organització pensam que aquest pot ser un bon símptoma de la valentia i sinceritat del projecte.

El primer manifest fou elaborat pel professor de filosofia de l’IES Marratxí Joan Bort i Cortiella, i condensa a la perfecció les inquietuds que ens dugueren a la primera acció. Així, els successius manifests han recollit sempre aquest esperit, com la redacció de l’escriptor Biel Mesquida l’any 2021 i de la cantant Maria del Mar Bonet l’any 2022. Així mateix, l’any 2020, es va demanar permís al cantant Lluís Llach per fer del seu viatge a Itaca la referència cantada d’aquella ocasió.

Com ja hem esmentat, aquest projecte s’inicià en el 2017 i a dia d’avui la iniciativa es presenta com «ENCESA DE TORRES, TALAIES I TALAIOTS DE LA MEDITERRÀNIA PELS DRETS HUMANS». Malgrat l’aturada forçosa per mor dels efectes de la pandèmia l’any 2021, i tot i que Menorca ho celebrà en el dia de la seva Diada, no deixàrem passar l’oportunitat per a celebrar-ho igualment. Aprofitàrem l’ocasió per a seguir reivindicant els Drets Humans. En aquella ocasió férem servir les xarxes socials per a poder estar comunitats i interrelacionats. El fet era fer-se una fotografia vora un bé patrimonial, manifest en mà i una espelma encesa, sempre que fora possible, i enviar-la a una adreça comuna per així poder-ho compartir. Ens arribaren imatges de tot Mallorca, Catalunya, Itàlia, Alemanya, el Marroc, el Líban i fins i tot Austràlia. En aquella ocasió fou també molt emotiu. Llavors, amb tot l’aplec d’imatges en férem un gran llenç que fou penjat al centre de la Ciutat de Mallorca.

Aviat ens posarem a fer feina per a la nostra trobada el gener del 2023 i ara, amb més motius per mor dels desastres de la guerra a Ucraïna, no podem defallir. Es preveu que la participació de comunitats de tot l’Estat serà molt més nombrosa.

Organització ENCESA DE TORRES, TALAIES I TALAIOTS DE LA MEDITERRÀNIA PELS DRETS HUMANS.

Manifest de l’encesa de 2017

(Redactat per Joan Bort i Cortiella)

Aquest any 2016, en què ha passat gairebé desapercebuda la commemoració del quart centenari de la mort del metge, astrònom, matemàtic i historiador manacorí Joan Binimelis, un grup de professores i professors de l’IES Marratxí, membres de la Societat Balear de Matemàtiques SBM-XEIX i altra gent amiga ens hem proposat reivindicar una part del seu llegat: les torres de defensa que, a dia d’avui, encara sobreviuen i delimiten la costa mallorquina.

Voldríem que l’acció que ens proposam, que té com a objectiu unir a través de senyals de fum durant el dia i de llum al vespre tot el perímetre de l’illa de Mallorca, servís per esperonar les institucions i els particulars de qui depenen aquestes edificacions a conservar-les, com a part del nostre patrimoni històric, paisatgístic i sentimental.

D’altra banda, ens agradaria dotar aquesta reivindicació patrimonial d’una dimensió de caràcter humanitari, atès que des de la comunitat educativa del nostre centre mantenim un ferm compromís amb la transmissió i la defensa del caràcter universal i inalienable dels Drets Humans, i massa sovint tenim la sensació que la nostra tasca educadora xoca frontalment amb els missatges, les accions i les actituds que mantenen les institucions d’aquesta vella Europa que ha decidit extasiar-se en la contemplació del seu melic. La inoperància de les institucions europees en allò que s’ha vingut a anomenar el drama dels refugiats n’és una bona mostra. La manca de resposta davant d’aquest drama humanitari ens ha convertit a tots plegats en testimonis passius, quan no directament còmplices, de la mort de milers de persones al mig d’aquella mar que, en un altre temps, es va convertir en bressol del millor que podia oferir-nos la humanitat.

La privilegiada situació geogràfica de Mallorca ens ha atorgat, en aquesta història, el paper de testimonis de les anades i vingudes dels navegants que viatjaven i viatgen del nord al sud i del sud al nord d’aquesta mar tan nostra que és alhora camí i frontera. Sabem que les relacions entre les dues ribes no han estat mai fàcils, però no ens resignem. Volem alçar la veu des d’aquesta illa, des de l’equidistància geogràfica entre aquests dos mons que històricament han mantingut diferències culturals que podien semblar irreconciliables i que, en els nostres dies, es veuen separats per diferències econòmiques que contribueixen a augmentar la distància fins a fer-la insalvable.

És per això que volem acompanyar el nostre repte amb una reclamació i un desig: la primera, que aquesta acció ens interpel·li com a societat i serveixi per donar veu a aquells que l’han perdut; i el segon, que aquelles torres i talaies que, en el seu origen, foren concebudes com a elements defensius davant dels innegables perills que arribaven de la mar, serveixin ara com a fars per il·luminar el camí d’aquelles persones que, fugint de la guerra, la violència i la misèria, aspiren a una vida millor. A una vida, senzillament, humana.

Manifest de l’encesa de 2022

(Redactat per Maria del Mar Bonet)

QUE LES CANÇONS SIGUIN COM FLAMES

Voldria cantar en nom d’aquelles dones que moren en mans dels seus torturadors i en el seu dolor no troben ningú que les defensi.

«Tu cercaves una flor i vares trobar un fruit.

Cercaves una font i vares trobar un riu.

Volies una dona i trobares una persona…

i et sents desenganyat!»

(Edith Södergran)

Voldria cantar en nom de tantes persones que moren ofegades en el mar, que s’ha convertit en un cementiri marí. I per aquells que arrisquen la seva vida per ajudar-los, davant la vergonyosa posició dels governs europeus.

«Importa tenir les mans ben obertes,

i ajudar qui ve fugint de la guerra,

fugint del dolor i de la pobresa»

(Joana Raspall)

Voldria cantar en nom dels que varen morir durant la repressió franquista, defensant la terra. Pels que lluitaren contra la dictadura i els que lluiten contra els qui volen continuar oprimint el poble, la seva llengua i cultura catalanes, i els drets humans.

«Què volen aquesta gent

que truquen de matinada?»

Que les cançons siguin com les flames de les alimares i il·luminin els camins per terra, mar i aire, fent de la nostra vida un cant a la llibertat i el coratge. Que no s’apaguin mai i ens ajudin a trobar els camins per la pau.

«Massa sang hi ha en les venes, per donar-la al sol i a l’aire,

massa vida hi ha en la terra per les vinyes i els sembrats,

que el glatir de melangia i la plàcida enyorança

no s’han fet pels pins indòmits ni pels vents descabellats!

Que els pins volen terra lliure i els vents criden: llibertat!»

(Fragment de «Salve» de Miquel de Palol - Ramon Muntaner)

Voldria cantar en nom de la nostra Serra de Tramuntana perquè la deixin viure en pau, i pels que l’ajuden cuidant els seus boscos, els seus animals i el mar.

Voldria cantar pels metges, cuidadors i científics que lluiten per ajudar en contra d’aquesta pandèmia. Cantar pels que entenen que si no cuidem el planeta no deixaran de venir els desastres.

Fragment de la Sibil·la:

«Gran foc del cel davallarà

mar, fonts i rius, tot cremarà.

Los peixos donaran gran crit

perdent son natural delit.

El sol perdrà la claretat,

mostrant-se fosc i alterat;

la lluna no darà claror

i tot lo món serà tristor»

Cantant la Sibil·la interpreto els seus missatges i les seves profecies: a mesura que ajudem a malmetre la natura i tots els seus éssers vius tenim més a prop el final de la Terra.