L’entorn

En tenir a les mans alguna de les revistes d’Editorial Gavarres més d’una vegada he pensat que és la mena de revista que m’agradaria veure publicada en el meu territori. No perquè hagués de ser l’única, ni perquè hagués de substituir-ne d’altres que existeixen, com les dels centres d’estudis, sinó per la senzilla raó que on es publica ocupa un lloc que on jo visc no està cobert.

Dades bàsiques d’Editorial Gavarres

Nom de l’editorial: Editorial Gavarres

Població on està ubicada: Cassà de la Selva

Any de creació: 2002

Persones de la van fundar: Àngel Madrià

Equip editorial: Àngel Madrià, Pitu Basart, Eloi Madrià, David Pujol, Xavier Albertí i Melcior Soler

Col·leccions: El caliu de la memòria, Narratives i La gent de Girona.

Temàtiques: pedagogia, sociologia, història, patrimoni, cultura popular...

Revistes i llibres publicats:

Revistes (127 números): Gavarres (40 números), Cadí-Pedraforca (31 números), Garona-Nogueres (2 números), Les Garrotxes (28 números) i Alberes (26 números)

Llibres (50 volums): El caliu de la memòria (9 volums), Narratives (5 volums), La gent de Girona (3 volums)...

Nombre d’autors/autores que han publicat a Editorial Gavarres: més de 40.

Activitats que organitza o en què participa: presentacions de llibres, la Fira del Tap de Cassà de la Selva, fires de llibres i editorials...

Territori on es mou amb més freqüència: comarques de Girona, Pirineu, Berguedà, Vallespir i Rosselló

Àngel Madrià

Àngel Madrià Roura (Cassà de la Selva, 1960) és dissenyador gràfic i director d’Editorial Gavarres. Madrià va estudiar i treballar de delineant en diversos despatxos d’arquitectura. L’any 1982 es va incorporar al diari El Punt, on va ser redactor en cap de disseny des de l’any 1989 fins al 1995. De l’any 1995 al 1997 va compartir projecte professional a Cat Edicions amb el periodista Carles Puigdemont, amb qui va ser company al diari El Punt durant dotze anys.

El 1997 inicia un projecte nou amb l’obertura d’un despatx de disseny gràfic especialitzat en el disseny de diaris i revistes. És l’any 2002 quan s’inicia el projecte d’Editorial Gavarres amb l’edició de la revista Gavarres. Actualment editen cinc capçaleres: Gavarres, Cadí-Pedraforca, Garona-Nogueres, Les Garrotxes i Alberes.

Dirigeix la col·lecció de llibres «El caliu de la memòria», de la qual s’han editat nou volums: Històries de músics (2016), Històries de pescadors de la Costa Brava (2018), Històries de l’Alta Garrotxa (2019), Històries d’alcalde, Girona 1979-2002 (2019), Històries de frontera (2020), Històries de Josep Pla (2020), Històries del Montseny (2021), Històries d’alcalde, Figueres 1995-2007 (2021) i + Històries de l’Alta Garrotxa (2022). L’any 2021 van encetar una nova col·lecció, «Narratives», de la qual s’han editat cinc volums: 2017, de J.N. Santaeulàlia; Dietaris, de Miquel Pairolí; Vell país natal, de Francesc Prat; Marcs incomparables, d’Albert Villaró, i La geografia íntima de Josep Pla, de Miquel Pairolí.

Va compaginar la feina de dissenyador i director editorial amb la docència a la UPF, on va ser professor de disseny periodístic dels anys 2003 al 2013. Finalment, va ser durant quatre anys vicepresident de l’APPEC (Associació de Publicacions Periòdiques en Català).

Àngel, mirant la teva trajectòria professional, sobta una mica comprovar el salt que l’any 2002, a 42 anys, vas fer, sense moure’t de l’àmbit periodístic, canviant el barret de dissenyador gràfic amb el de director de la revista i l’editorial Gavarres, darrera de les quals, com hem pogut comprovar, hi ha un projecte editorial ben definit. Com i per què vas fer aquest pas?

De fet, el 2002, jo no assumeixo la direcció de la revista Gavarres; el primer director és Xavier Cortadellas. Però és cert que la feina de dissenyador que havia fet fins ara canvia radicalment amb la gestió de la direcció editorial. I faig aquest pas perquè, de fet, el camí em porta cap aquí. Per sort, tenim un grup de treball en el qual cada un té les seves responsabilitats en tot el procés de l’edició de llibres i revistes. Ara a mi em toca fer més gestió que no pas dissenyar.

Una altra cosa que sorprèn són els noms de les vostres revistes: Gavarres, Cadí-Pedraforca, Garona-Nogueres, Les Garrotxes i Alberes. Els heu donat noms de geografia física i no politicoadministrativa, cosa que deu comportar una territorialitat diferent de la que delimiten les comarques oficials o fins i tot de les vegueries que s’han implementat molt tímidament sense poder entrar a fons en una divisió territorial completa del Principat. Quin és el motiu o concepció de les vostres apostes territorials?

Cert. Nosaltres ens mirem el territori des d’una perspectiva que va més enllà dels límits administratius. Sempre tenim molt present, per exemple, la influència dels mercats en els territoris en els quals ens movem. Mira, com a fet curiós, amb la revista Les Garrotxes anem des de Sant Gregori, que és com dir Girona, fins a Setcases, en ple Pirineu. I com relliguem això? Doncs perquè Sant Gregori és de la vall de Llémena i una part d’aquesta vall és garrotxina, però nosaltres agafem tota la vall sencera perquè no la podem partir per més que administrativament sigui de dues comarques diferents: la Garrotxa i el Gironès. I arribem a Setcases perquè la vall de Camprodon sempre ha tingut vincles amb Olot.

Tu ets nascut a Cassà de la Selva, població que pertany al Gironès, però que en canvi com a referència d’ubicació territorial més àmplia ens situa a la Selva, si més no com a denominació geogràfica. El lloc de vida imposa el coneixement de la realitat més propera. És a partir d’aquí com s’origina «Gavarres»?

Evidentment el projecte comença, ara fa vint anys, amb l’edició de la revista Gavarres, quan veiem que tot el que ens envolta (carboners, peladors de suro, traginers, pagesos, dones que anaven a vendre mercat...) és un món que s’acaba i en volem deixar constància. Però ho volem fer a partir de la veu d’aquesta gent, amb el seu testimoni, amb la seva pròpia manera de parlar... Un cop engegat el projecte de Gavarres va ser més fàcil replicar-lo en espais amb similituds semblants des d’un punt de vista geogràfic.

T’he sentit dir que sovint quan feu la proposta d’entrevistar alguna persona gran perquè us expliqui la seva experiència vital us diu «Què voleu que us expliqui, si no sé res». És semblant a quan, dècades enrere, determinades persones grans et deien «tu sí que en saps, de català», a raó que ells no estaven acostumats a escriure-hi i poc a llegir-lo, però que en canvi tenien una estructura de la llengua parlada fantàstica. La pregunta és: qui creieu que té coses a dir?

Ens trobem molt sovint, quan volem parlar amb algú interessant per la revista, que el primer que ens diu és: «Pobre de mi, què vols que t’expliqui si amb prou feines vaig anar a escola». Però és clar que ells no són prou conscients del seu coneixement, que és precisament el que ens interessa a nosaltres, no només pel que ens diuen sinó per com ens ho diuen, amb quin registre de llengua. El més important és guanyar-te la confiança d’aquesta gent. Si coneixen la revista tot és més fàcil, ja saben quin és l’estil, quins seran els lectors, quin tipus de revista fem. Quan els entrevistem no només ens obren les portes de casa seva sinó les portes i finestres de la seva vida, que a vegades no són ni amables ni divertides, més aviat el contrari: de precarietats i de desgràcies. T’explico una anècdota divertida sobre el fet de sortir a la revista. Un dia, un home li deia a un altre: «No hi vulguis sortir mai, a la revista Gavarres, perquè quan hi surts et mors». De fet, com que sempre entrevistem gent amb una certa edat, a vegades ens ha passat d’entrevistar algú que no ha pogut veure la revista publicada amb el seu testimoni.

De tant repetir, amb tants exemples com convingui, que el fet local és de condició universal, al final potser ens ho acabarem de creure, contra determinats predicaments «cosmopolites» o «interculturals» que de tant en tant afloren o ressusciten, sempre, és clar, menystenint o minoritzant la llengua d’aquest país. Però dona la sensació que el «fet local» sempre cal justificar-lo molt bé, que sempre fa arrufar el nas a determinades persones o col·lectius (intel·lectuals?). Com us han qualificat en aquests ambients? Us importa com us considerin?

En aquest punt deixa’m ser una mica agosarat: em sembla que aquestes nostres revistes, i d’altres també, han fet guanyar autoestima i un cert reconeixement a molta gent de poble que no ha sortit ni sortirà mai als mitjans. Donar veu a la gent anònima i fer-ho sense filtres, sense maquillatges, tal com raja, amb la seva manera de parlar, que per a nosaltres és una gran riquesa. El ‘fet local’ és un incentiu. Però no només el ‘fet local’, sinó tot el que envolta la pagesia i el món rural. Els nostres principals lectors són d’àrees urbanes, de ciutats petites o mitjanes, que sovint tenen vincles familiars o sentimentals amb aquestes àrees locals. Jo diria que la consideració sobre la feina que fem es valora més per la qualitat de les revistes que no pas per l’origen dels continguts. Un dia, un amic meu, professor de periodisme a la UPF em va dir: «La revista Alberes ruraleja massa». Jo vaig pensar: «Sí és així, ja anem bé», tot i que sempre hi ha informació de ciutats com Figueres.

La ruralitat es configura en part en els nuclis de població petits que no han estat capaços de trencar les línies demogràfiques descendents. Però per altra banda, en els darrers temps, en part estimulat pel confinament de la covid, estem veient que hi ha un petit retorn de les ciutats als pobles i també sembla que s’incrementa el desig de fer-ho o poder-ho fer. Vosaltres que precisament sou interlocutors amb persones que viuen en aquests àmbits, com veieu les perspectives de futur d’aquests llocs amb població reduïda?

El fet que la covid-19 hagi portat gent de les ciutats als pobles és absolutament circumstancial. Era la visió idíl·lica des de la ciutat que en un espai rural més obert es viuria millor en temps de confinament. La qüestió és com tornem a repoblar els pobles perquè el jovent que hi ha nascut tingui oportunitats de desenvolupar-se professionalment.

El problema de fons és que fins ara les grans inversions en els territoris de muntanya han estat vinculades al turisme i als serveis. Això no té futur. Hem de desenvolupar, amb ajudes de l’administració, altres alternatives de treball. Els exemples que estem veient ara de joves que són de l’espai pirinenc i han anat a ciutat a estudiar, quan tornen només desenvolupen projectes personals o com a molt d’una parella. Cal crear cooperatives de treball a partir dels recursos que surten d’aquest espai pirinenc. Per exemple: la transformació de la llet amb iogurts o formatges és una petita mostra d’èxit.

Ruralitat també pot ser sinònim de modernitat, de sostenibilitat i de benestar contràriament al que es tenia conceptualment interioritzat?

Completament d’acord. Només faltaria que pel fet de viure en un espai rural no poguéssim disposar del benestar que se suposa que tenen els que viuen a les ciutats. Jo diria més, és més fàcil trobar confort a l’espai rural que no pas a les urbs, molt sovint despersonalitzades.

Les portades de les vostres revistes sempre anuncien el títol del dossier que configura una part significativa del contingut dels articles o entrevistes. El dossier determina un major o menor interès per la revista, o és indiferent?

Tenim dos perfils de lectors: per una banda, els que sempre compren la revista sigui quin sigui el dossier que presentem, i és perquè estan compromesos amb el territori. Per l’altra, també tenim compradors temàtics, més especialitzats, com per exemple els que poden estar interessats amb temes com la guerra i l’exili o l’excursionisme.

A banda de les revistes que editeu que emplenen diversos espais geogràfics en el vostre catàleg també hi figuren tres col·leccions de llibres: El caliu de la memòria, La gent de Girona i Narratives. En observar títols i autors tot fa pensar que seguiu o complementeu la línia de les revistes. Potser mirant de condensar la realitat viscuda per les persones, el territori i el paisatge. El paisatge com la mirada intel·ligent sobre el territori. Són més aviat col·leccions creades no fa gaires anys. Quin és el vostre propòsit de cara al futur?

Sí, efectivament, la nostra línia editorial pel que fa als llibres segueix la mateixa filosofia amb què treballem les revistes. I, de fet, fa relativament poc que hem encetat aquestes tres col·leccions. «Narratives» va néixer l’any passat amb l’edició de quatre volums. I és clar que el paisatge, amb una mirada literària, és una manera clara de reivindicar un espai. Això és el que ha fet, per exemple, Albert Villaró amb el llibre Marcs incomparables o Francesc Prat amb Vell país natal.

He vist que en la col·lecció «Narratives» hi ha dues obres de l’enyorat Miquel Pairolí. Una sobre la geografia íntima de Josep Pla i una reedició dels propis dietaris. En llegir els articles de Pairolí, que tractaven de l’actualitat, sovint exclamaves «l’ha clavat», contra la impressió que causen altres articles que s’entretenen en les minúcies polítiques i que provoquen la sensació d’articles repetits o sense mirada aprofundida. Quin és l’interès que teniu vers l’obra de Miquel Pairolí? Com la definiríeu?

L’amic i enyorat Miquel Pairolí és un escriptor i periodista de primera magnitud. És una llàstima que la seva obra hagi passat gairebé desapercebuda, sobretot a l’ambient barceloní. Per això, la nostra intenció és intentar reeditar la majoria de la seva obra: vam començar amb els Dietaris (ja som a la segona edició) i hem continuat amb La geografia íntima de Josep Pla, un gran assaig sobre quatre obres de Pla i amb un fantàstic epíleg de Xavier Pla. A finals d’any publicarem Cera, l’última novel·la publicada per Pairolí.

També veiem que heu publicat llibres d’història local, geografia, memòria, biografia, etc. per ajuntaments, per la Diputació de Girona o per altres institucions i entitats. Com encareu aquests projectes o encàrrecs? Quina és la vostra concepció editorial en aquests casos?

El nostre projecte editorial se sustenta sobre tres potes: l’edició de revistes, l’edició de llibres i els serveis editorials. Hem treballat molt per a institucions però ens n’estem allunyant cada vegada més: les seves polítiques de contractació no ens són gaire favorables perquè sovint prioritzen més l’estalvi que no la qualitat. Nosaltres anem en una altra direcció.

Acabem demanant que ens feu cinc cèntims dels vostres projectes de futur o afegint qualsevol cosa que cregueu que no hem tractat i sigui d’interès per als nostres i vostres lectors.

El nostre projecte editorial de futur passa per continuar replicant les revistes en territoris que tinguin una certa singularitat. Ara tenim cinc revistes al mercat però ja fa dos anys que estem treballant en dos projectes nous. Les nostres revistes ens donen visibilitat al territori i ens enforteixen tot un equip de treball, que són els col·laboradors. Aquest és un dels nostres grans actius: treballar amb unes dues-centes persones, que molt sovint són referents en les seves temàtiques professionals. Però el negoci, petit, el tenim en els llibres. Aquest serà el nostre futur. Tot i que penso que caldria sumar esforços amb altres editorials, d’una línia semblant, per no ser envestits per les grans editorials. Per acabar, només demanem una cosa a l’administració: que inverteixi recursos per a la lectura en català, tant per a la mainada com per a la gent adulta.

Josep Santesmases Ollé