La plana de la Selva, terra de pas

El feix de camins històrics entre Girona i Hostalric

per Elvis Mallorquí

Geografies

El xarrabasco de can Morat, a Riudellots de la Selva, és un antic camí fondo que, fins fa pocs anys, era ben embardissat
El xarrabasco de can Morat, a Riudellots de la Selva, és un antic camí fondo que, fins fa pocs anys, era ben embardissat | Jordi S. Carrera (2019)

Un dia qualsevol de maig de 2022. Som a Girona, als peus del Monument del Lleó, al costat del mercat municipal. Desbloquejo el mòbil, obro el Google Maps i escric «Catedral de Barcelona». L’aplicació em marca dos recorreguts per arribar-hi amb cotxe: un, d’una hora i vuit minuts i 103 km, que va a buscar l’autopista AP-7 a la sortida Girona-Sud; l’altre, de cinc minuts més i 105 km, que ressegueix l’antiga Nacional-II fins al Maresme, on allà pren l’autopista C-32. També hi ha dues opcions per anar-hi amb tren: una, de dues hores de durada, per la línia tradicional del ferrocarril; l’altra, més ràpida, d’una hora i disset minuts, per la línia d’alta velocitat. Després, com sempre, miro per anar-hi a peu. Segur que no la faig, però... i si ho fes? Altre cop, tinc dues possibilitats: 99,7 km per l’interior, resseguint l’autovia A-2 fins a l’antic Hostal del Rolls, la GI-555 fins a Hostalric i la C-35 per Sant Celoni, durant 20 hores i 24 minuts; el segon camí és resseguint tota l’A-2 pel Maresme fins a Barcelona.

A l’aplicació, malauradament, no s’explica que tots aquests itineraris d’avui no existien en el passat ni que s’han incorporat a la història del nostre país en unes dates concretes. Anant de la més recent a la més antiga, tenim que:

  • la línia d’alta velocitat entre Barcelona i Figueres funciona des del 15 de desembre de 2013;
  • de l’autopista AP7, que el 1969 unia Barcelona i Granollers, se’n va inaugurar el tram entre Maçanet de la Selva i Girona el 21 de juny de 1971;
  • el 26 de gener del 1862, després de la fusió de les companyies del ferrocarril de Barcelona a Mataró i de Barcelona a Granollers el 1861, va arribar a l’estació de Girona el primer tren procedent de Barcelona;
  • tal com es dedueix de la menció a la «carretera antigua de Gerona a Barcelona» en el plànol del 10 de novembre de 1851, per la carretera NacionalII, aleshores la ‘nova’, ja s’hi circulava.
Plànol del baluard de Sant Francesc de Girona l’any 1851. Actualment està ocupat pel mercat municipal del Lleó. Font: R. Castells – B. Catllar – J. Riera (coords.), Girona ciutat. Catàleg de plànols de la ciutat de Girona des del segle XVII al XX, Girona: Col·legi Oficial d’Arquitectes de Girona, 1992.

Abans de les vies de comunicació modernes, dissenyades per enginyers de ponts i camins i construïdes i mantingudes amb el finançament de grans empreses i de l’Estat, hom podia viatjar de Girona a Barcelona, a peu, a cavall o amb vehicles de tracció animal, per un dens conjunt de camins tradicionals. Si ens traslladem al punt d’inici del recorregut l’any 1851, no hi veuríem el Monument del Lleó, sinó el baluard de Sant Francesc. Anant cap al sud hi ha l’inici de dos carrers: l’esmentada «carretera antigua»que ressegueix l’actual carrer Migdia i que continua amb el camí ral, i la «calle de la Rutlla», que enllaça amb l’antic camí de Girona a Caldes de Malavella. Aquests dos camins, en el tram de Girona a Hostalric, ens endinsaran en la història més reculada de la plana de la Selva.

El camí ral de Girona a Barcelona, sobretot el brancal que es dirigia a Barcelona pel Maresme,era la via més transitada fins a mitjan segle XIX. Des del carrer Migdia, es dirigeix a l’Hostal de l’Avellaneda, terme de Palau-sacosta, i a l’Hostal de la Selva, a l’oest de Fornells. Passa pel mig del veïnat del Regàs, ja al terme de Riudellots de la Selva, i s’enfila fins al punt elevat on es troba, encara dempeus, l’Hostal Nou, construït el 1420. Des d’aquí baixa i travessa el Cric, el Riudevilla i l’Onyar. En el terme de Franciac, segueix cap al sud-oest per l’Hostal de la Tiona i arriba a un altre punt elevat, la cruïlla de camins coneguda com la Creu de la Mà. Aquí se’n separa el brancal de Marina, que va a Tordera i a la costa. El camí cap a Hostalric passa, més a ponent, per una zona de boscos fins a l’Hostal de la Belladona, derruït, i fins al poble de Mallorquines, creat a banda i banda del camí a partir de l’Hostal. Sempre cap al sud-oest, volta l’estany de Sils pel nord i l’oest, travessa la riera de Santa Coloma a prop de l’Hostal de l’Arrupit i segueix les carreteres GI-555 i C-35 fins a Hostalric. En total, uns 33 km de distància i unes set hores a pas de tropa segons el Prontuario del 1809. És molt semblant al que compta el Google Maps: 35,1 km i 7 hores i 13 minuts a peu.

Detall del plànol parcel·lari de Riudellots de la Selva, d’Agustí Bragat (1863). Font: Ajuntament de Riudellots de la Selva.

Aquest camí, ben conegut gràcies a les fotografies aèries dels anys 1945 i 1956, a les minutes municipals de la dècada de 1920 i a alguns plànols parcel·laris del segle XIX, és un ‘traçat’ concret, un dels molts que han servit al llarg de la història per seguir l’itinerari o la ruta Girona-Barcelona. És el més concorregut als volts del 1800, però des de quan ho era? En el pont del camí ral sobre el Riudevilla, a Riudellots de la Selva, hi coincideixen tres ‘modelats’, tres formes concretes de la ruta sobre el terreny:

  • a inicis del segle XIV es va construir un pont amb volta de pedra calcària, fet amb carreus ben escairats, dels quals se’n conserven els dos estreps inferiors;
  • al segle XVII el pont original es degué esfondrar i va ser substituït per un de nou amb un arc més rebaixat i una mica més ample i amb pedra tosca;
  • al segle XIX, per la major circulació pel camí, es va eixamplar molt més el pont, amb un annex fet amb obra de rajol que es va esfondrar el 2005.
Les tres fases successives del pont del Riudevilla, a Riudellots de la Selva. Autor: Joan Llinàs (2002)

Rutes, itineraris, traçats i modelats són conceptes utilitzats pels investigadors interessats en la reconstrucció de l’espai de les societats del passat. A França anomenen ‘arqueogeografia’ aquest àmbit de recerca situat a la cruïlla de la història, la geografia i l’arqueologia que estudia els camins històrics, entre molts altres elements del paisatge, en totes les seves dimensions i a partir de diverses escales d’espai i de temps.

Els camins fondos i xarrabascos que en fossilitzen el traçat van néixer quan els veïns van extreure’n les lloses de pedra? Això va ser quan els carros van començar a utilitzar les rodes estretes i reforçades amb ferro, ja en època moderna?

El camí vell de Girona a Caldes de Malavella no és tan conegut com el camí ral, però gràcies al plànol parcel·lari de Riudellots de la Selva del 1863 en coneixem el traçat allà on actualment és més fragmentat. El camí surt de Girona cap al sud pel carrer de la Rutlla i es dirigeix a Palau-sacosta. S’enfila fins la cruïlla de la Creu de Palau, des d’on baixa, per un tram de camí fondo, cap al centre de Fornells de la Selva i fins al riu Onyar. Travessa el pla de can Selvà, passa el riu Bugantó i, a ponent del mas Gironès, el camí queda avui tallat abans de passar per segon cop el riu Onyar. Al sud, enmig del Polígon Industrial de Riudellots de la Selva, encara sobreviuen uns trams de camins enfonsats i emboscats coneguts com a ‘xarrabascos’. Entre l’estació de tren i el poble de Riudellots, el camí travessa per tercera vegada el riu Onyar i després de passar per antigues zones d’aiguamolls, sempre cap al sud, arriba a Caldes de Malavella, l’Aquae Calidae d’època romana i la mansio d’Aquis Voconis que apareix en molts itineraris romans. La confluència de molts camins a Caldes i l’existència d’un mercat al segle XIII reflecteixen la capitalitat exercida des de temps romans sobre una part de la plana de la Selva. El camí segueix el carrer Major i, cap al sud, s’enfila cap a l’ermita de Sant Maurici, on hi ha el castell de la Malavella. Des d’aquí es dirigeix al centre del poble de Vidreres i, voltant l’estany de Sils pel sud, va al centre de Maçanet de la Selva, on hi ha les restes de la vil·la romana de l’Hort d’en Bach. Surt del poble passant pel peu del turó de Sant Jordi, al damunt del qual hi ha el castell de Torcafelló. Després de Martorell de la Selva travessa la riera de Santa Coloma i arriba a la vila i al castell d’Hostalric. Segurament a prop hi hauria la mansio romana de Seterrae. En total, són uns 37 km que corresponen, de manera prou exacta, a les 5 llegües que hi havia entre Girona i Hostalric al segle XIII, segons Bernat Desclot, o a les 27 milles entre Gerunda i Seterrae segons els vasos de Vicarel·lo.

D’evidències materials que certifiquin que el camí vell de Caldes correspon a la Via Augusta romana, no n’hi ha. No se n’ha conservat cap tram empedrat. En canvi, tenim dos mil·liaris romans trobats a Palau-sacosta i un traçat molt rectilini, orientat de nord a sud, que respon a les necessitats militars que van motivar la seva construcció: unir els establiments romans per la via més ràpida possible, sense fer escarafalls per si trobava tres vegades el mateix riu. Fins quan va servir aquesta via? En quin moment el camí ral de Barcelona va substituir l’antiga Via Augusta? Va ser al segle XIV quan els ciutadans de Girona van construir els ponts sobre el Riudevilla i, també, sobre l’Onyar a Franciac, petit nucli que es va fortificar amb murs i fossats en aquesta època? Els camins fondos i xarrabascos que en fossilitzen el traçat van néixer quan els veïns van extreure’n les lloses de pedra? Això va ser quan els carros van començar a utilitzar les rodes estretes i reforçades amb ferro, ja en època moderna? La creació dels hostals del camí ral, tots situats lluny dels centres dels pobles, és el senyal definitiu que un camí ha substituït l’altre? Per respondre de manera encertada aquestes preguntes cal ser conscients que, en la realitat històrica, els camins no tenen un traçat fix i immutable al llarg del temps ni són cap ‘monument’ que cal sacralitzar. Cal canviar de punt de vista.

Vista aèria del poble de Mallorquines, construït al llarg del camí ral de Girona a Barcelona. Font: Ajuntament de Sils

La xarxa de camins històrics de la plana de la Selva, encara que només prenguem en consideració l’itinerari entre Girona i Hostalric, ofereix moltes possibilitats de connexió dels traçats del camí ral i del camí de Caldes entre ells i amb els nuclis de població propers. En el fons, el traçat de les dues vies principals és la suma de molts petits trams de característiques i èpoques diferents. A partir de la seva participació en l’Inventaire des voies de communication historiques de la Suisse (IVS), elaborat entre el 1983 i el 2003, Eric Vion va publicar el 1989 un innovador article de recerca sobre els camins del cantó de Vaud —amb capital a Lausanne— que capgirava la manera d’estudiar els camins al llarg de la història. En comptes de buscar els segments viaris antics, que només coneixem de manera fragmentària i només proporcionarien un mapa incomplet i incomprensible, va considerar que la xarxa viària actual és fruit de l’apilonament d’estrats successius de camins i, per tant, conté en si mateixa els indicis de la seva història.

Així podem entendre que la plana de la Selva forma part del gran ‘corredor mediterrani’, l’itinerari que va del Llevant de la península Ibèrica fins al cor d’Europa. És on conflueixen el brancal que ve de Marina amb el que ve del Vallès. Abans de les carreteres modernes, existia un ‘feix’ de traçats que han anat variant en els darrers dos mil anys d’història. El tram entre Hostalric i Girona no només es podia realizar pel camí vell de Caldes o pel camí ral de Barcelona, sinó que, en funció de les circumstàncies, els viatgers podien prendre alguns camins ‘transversals’, els que travessen la plana de la Selva d’est a oest sense arribar a Girona, per evitar la pujada de Palau-sacosta, anar del nucli de Fornells al camí ral, aturar-se al poble de Riudellots, situat entre ambdues vies; enllaçar la vila de Caldes amb el pont de l’Onyar situat a Franciac, amb la Creu de la Mà, amb Sant Andreu Salou o amb l’hostal de Mallorquines; o bé, passar de Vidreres a la Creu de la Mà passant per l’Hostal de la Granota.

El ‘feix’ de camins històrics entre Girona i Hostalric. Autors: Elvis Mallorquí – Marc Martínez (2022)

El mapa de Josep Aparici, del 1720, ho recull sobre el mapa: mentre es dibuixa prou bé el traçat del camí ral de Barcelona, per Mallorquines, veiem com el brancal de Marina aprofita un fragment de l’antiga Via Augusta, el que unia els nuclis de Vidreres i Caldes, i després es desviava cap al nord-oest per anar a buscar el pont sobre l’Onyar, al nord de Franciac i a l’oest de Riudellots.

Detall del mapa de la Nueva descripción geographica del Principado de Cataluña, de Josep Aparici (1720). Font: Institut Cartogràfic i geologic de Catalunya.

Per a un viatger del passat, ‘caure en un xarrabasco’ era entrar en una part del camí on les rodes del carro podien quedar enganxades en el fang o els animals que l’estiraven podien relliscar pel pendent que hi havia. De la mateixa manera que disposem de moltes expressions metafòriques que empren el ‘camí’ per referir-se als mitjans que cal seguir o a les dificultats que cal vèncer per obtenir un resultat en qualsevol aspecte de la vida, caure en el ‘xarrabasco’ de l’estudi dels camins històrics de la plana de la Selva ens ha fet replantejar molts aspectes de la història d’aquest territori i, sobretot, la metodologia que permet aproximar-nos-hi. Caldria, doncs, formar equips d’investigadors que reuneixin en un sistema d’informació geogràfica (SIG) tota la informació arqueològica, documental, cartogràfica, fotogràfica i oral sobre cada tram de camí per reconstruir la xarxa viària històrica de la plana de la Selva. Després caldria enllaçar-la amb la de les comarques veïnes, amb la del conjunt de Catalunya i, de fet, amb la que engloba els itineraris de la península Ibèrica cap al centre d’Europa i a la inversa.

Qui sap si que aquesta feina de base podrà servir per a una futura aplicació per al telèfon mòbil que completi el Google Maps amb un eix cronològic i que permeti a l’usuari resseguir els passos que hauria seguit, per la plana de la Selva, un legionari romà del segle II dC, els soldats dels exèrcits visigots, musulmans o carolingis entre els segles VI i IX dC, un mercader gironí del segle XII, una monja narbonesa que retorna a casa després d’uns tractes lluny del seu monestir, un pagès de remença revoltat del segle XV, un soldat d’un tercio espanyol empaitat pels segadors durant la primavera del 1640 o un viatger i cronista anglès de pas cap a la Barcelona del segle XVIII.

Elvis Mallorquí

Centre d'Estudis Selvatans

Bibliografia

M. Borrell, N. Figueras, J. Llinàs, E. Mallorquí, J. Merino, Deu llegües de pols i roderes. El camí ral de Girona al Tordera, Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 2005.

E. Mallorquí (coord.), Cinquanta-cinc llegües de passos oblidats i xarrabascos. Els camins històrics de la plana selvatana (la Selva i el Gironès), Santa Coloma de Farners: Centre d’Estudis Selvatans, 2015-2016, 2 v.

E. Mallorquí, Els camins històrics, Girona: Diputació de Girona – Obra Social ‘la Caixa’, 2021.

M. Martínez, «La força de Franciac, una cellera fortificada», Quaderns de la Selva, núm. 32, 2020, p. 155-167.

S. Robert, «De la route-monument au réseau routier», Les nouvelles de l’archéologie, núm. 115, 2009, p. 8-12.

E. Vion, «L’analyse archéologique des réseaux routiers: une ruptura méthodologique, des réponses nouvelles», dins Paysages découverts: histoire, géographie et archéologie du territoire en Suisse romande, vol. 1, Lausanne: Éditions du Groupe romand d’archéologie du territoire, 1989, p. 67-99.