Un castell que no ho és

Una petita església romànica situada als afores de la població, un temple a la plaça, de grans dimensions, ampliat en diverses ocasions però amb uns orígens indiscutiblement gòtics, la làpida esculpida d’un baró abillat amb armadura de cavaller i diverses esteles medievals a l’antic fossar indiquen que alguna cosa passava al nucli de Peramola, situat al sud de l’Alt Urgell, durant l’edat mitjana. El primer esment conegut de la població queda implícit en el cognom d’un personatge anomenat Arnau, dit de Peramola, que l’any 997 signava com a testimoni d’una donació del comte Ermengol I d’Urgell. Però caldrà esperar a l’any 1026 perquè Peramola figuri a la documentació per mèrits propis, com a entitat de població. I encara hauran de passar uns anys més perquè altres documents ens parlin d’uns senyors i d’un castell de Peramola.

Actualment, quan ens endinsem pels carrerons costeruts de la part més vella de la població, podem interpretar-ne uns orígens situats al voltant d’un nucli central aturonat, que s’hauria anat ampliant progressivament cap al vessant sud del turó fins a quedar aturat, per imperatius topogràfics, al torrent de Peramola. Ara bé, alguns elements de l’arquitectura primigènia de la població, especialment l’antiga església romànica de Sant Miquel, que és l’edifici més antic del conjunt i que se situa fora del perímetre de l’actual casc urbà, indiquen que el nucli no sempre s’hauria organitzat d’aquesta manera ni hauria tingut l’aspecte que té a l’actualitat. Fou la construcció del castell de Peramola, al segle XI, la que determinà l’organització i l’aspecte del conjunt actual.

Amb tot, i malgrat que els testimonis escrits confirmen l’existència d’aquest castell, erigit per controlar els accessos a la Conca Dellà des de la vall del Segre mitjà, poques són actualment les evidències materials que referencien la seva existència. Tan sols el característic perfil aturonat de Peramola, els murs lleugerament atalussats de sobre de la bassa, situada davant de l’Ajuntament, i la presència d’un edifici singular a la part alta del poble, lligat a la història dels barons de Peramola, ens en donen raó. De fet, durant l’any 2011, aquest edifici singular, conegut a nivell popular com el Casal de Peramola, va ser objecte d’una sèrie de treballs arqueològics vinculats a una campanya de restauració promoguda per l’Ajuntament. El seguiment arqueològic era obligat, ja que l’immoble tenia el grau de protecció propi dels béns culturals d’interès nacional pel simple fet d’haver estat identificat ni més ni menys que amb l’antic castell de Peramola. Una identificació que no és ben bé la correcta, perquè el castell pròpiament dit hauria abraçat tota la part alta del turó, amb totes les seves cases, i les restes de les muralles, algunes encara parcialment visibles a l’àmbit de la bassa, que envoltaven el conjunt. Però no, per un d’aquells misteris insondables de l’administració, la corresponent comissió de patrimoni va voler confondre una petita part amb la totalitat, amb tots els problemes de gestió urbanística que això ha comportat fins al dia d’avui.

Turmentada arquitectura

En qualsevol cas, el Casal de Peramola és, actualment, un edifici entre mitgeres, amb la façana principal oberta al Cap del Carrer, que és un carreró sense sortida que articula aquesta part alta de Peramola i que, probablement, està vinculat amb la condició de clos fortificat de l’antic assentament medieval. En el decurs de les tasques de seguiment arqueològic dutes a terme l’any 2011 es van obrir quatre cales per determinar els nivells de fonamentació i es va procedir a efectuar una lectura de paraments, és a dir, una interpretació de les relacions entre els murs, les obertures i altres elements de la castigada arquitectura de l’edifici per determinar la seva evolució constructiva.

Testimoni d’un passat en què els destins de Peramola foren controlats pels seus barons, el Casal de Peramola s’aixeca al capdamunt de la població esperant que es revelin els secrets d’una complexa evolució arquitectònica

De la recerca es van extreure dues conclusions principals: d’una banda, que no quedaven estructures visibles de la hipotètica estructura medieval, i, de l’altra, que la història constructiva del Casal era extraordinàriament complexa. Actualment el Casal consisteix en un edifici principal de planta rectangular sobre un celler cobert amb una gran volta de canó de perfil rebaixat, planta baixa amb volta de creueria, i una gran sala al pis superior, coronada amb teulada de doble vessant. Adossat a l’edifici principal s’obre un pati, que antigament també hauria estat cobert, el qual s’obre al seu torn al Cap del Carrer a través d’una portalada monumental en arc rebaixat amb dovelles, i coronada per un escut repicat a consciència en un moment indeterminat, que hauria correspost a algun dels diversos llinatges de barons de Peramola. Finalment, la façana posterior de l’edifici presenta un espai terraplenat que, en determinats moments de la seva història, hauria estat aprofitat com a hort i que presentava un trull per emmagatzemar el vi que es feia amb el fruit de les vinyes de la rodalia.

La façana principal del conjunt presenta una sèrie de cicatrius, discontinuïtats i afegits que ens parlen d’una manera força explícita de la complexitat evolutiva de l’edifici, que combina carreus perfectament tallats amb carreuons més o menys desbastats i força erosionats pel pas dels anys i murs de tàpia, dissimulats fins ja entrat el segle XX sota la preceptiva capa de morter de calç que solia cobrir les façanes dels edificis d’aquells propietaris que s’ho podien permetre. Presideix aquesta façana, a banda de la portalada, una pretensiosa balconada amb barana de ferro forjat que forma tornapuntes i altres motius d’un recarregament típicament barroc, amb una àliga d’aquest mateix material a la solada.

Dels barons a la parròquia

Aquesta complexitat aparent, un cop passada pel sedàs de l’anàlisi de paraments, va permetre desentrellar una evolució constructiva de tres fases, la més antiga de les quals situaríem cap a finals del segle XV, moment en què probablement l’antic castell feudal dels senyors de Peramola s’hauria reconvertit, si més no de forma parcial, en una nova residència senyorial, amb certes característiques pròpies d’un petit palau gòtic, que hauria acompanyat el canvi de la dinastia baronial que, en aquells moments, recauria a mans de la família Desbrull.

Cap a 1500 l’edifici perdria la seva condició de residència senyorial i, incorporada la baronia al conjunt patrimonial dels poderosos ducs d’Híjar, d’origen aragonès, esdevindria un domini cada cop més perifèric dins del conjunt senyorial d’aquest gran llinatge. El gran canvi arribaria, però, amb la Guerra de Successió, quan Peramola fou incendiada per les tropes borbòniques com a represàlia del seu suport a la guerrilla austriacista que pressionava des del Pallars Jussà. D’aquesta manera, cap al començament de l’any 1714 l’antiga residència dels Desbrull hauria quedat destruïda i necessitada d’una profunda reforma que accentuaria el seu caràcter agrari, i deixaria de banda la seva antiga funció de residència senyorial.

La fase més recent de la història constructiva del Casal correspon a la implantació dels nous barons del llinatge dels Navarrete, consolidada a finals del segle XVIII després d’una llarga sèrie de plets amb els descendents dels Híjar. D’aquesta manera, i coincidint amb la data de 1798 gravada a la clau de l’arc de la portalada principal, els Navarrete decidiren rehabilitar l’antiga residència baronial reconvertida en casa de pagès després de la Guerra de Successió, i retornar-li una certa dignitat de caràcter representatiu del nou llinatge, en aquesta ocasió amb una relativa escassedat de recursos que s’evidencia en una arquitectura pràcticament de cartró pedra, que amagava la pobresa de materials constructius darrere dels arrebossats de la façana.

Els descendents dels Navarrete es van vendre l’antic solar dels barons de Peramola a principis del segle XX. A partir d’aquell moment, l’edifici va conèixer diversos usos, però ja mai més el residencial, no almenys en un sentit estricte. L’any 1913 funcionava com a seu social del Centre Agrícola Mutualista de Peramola, i va perdurar amb aquest ús fins a l’esclat de la Guerra Civil, moment en què va acollir el comitè revolucionari local. Acabada la guerra fou convertit en el local de la Secció Local de la Falange femenina i, encara més endavant, fou habilitat com a casal parroquial, d’on es desprèn el nom amb què es coneix l’edifici a Peramola, un casal que, actualment, els peramolins tenen perfectament assimilat amb la història del seu poble.

Carles Gascón Chopo

Institut d’Estudis Comarcals de l’Alt Urgell