La plana de l’Alt Camp

A la recerca d’una identitat al rerepaís metropolità de Tarragona

per Domènec Ribes i Mateu

Geografies

Barraca de l’Alegret (planes d’Aiguamúrcia)
Barraca de l’Alegret (planes d’Aiguamúrcia)

La plana de l’Alt Camp és una unitat geogràfica situada al nord-est del Camp de Tarragona. A grans trets, queda delimitada pels rius Francolí (a l’oest) i Gaià (a l’est), i està envoltada per un amfiteatre de muntanyes al nord que la separa de la Conca de Barberà. Actualment, també es parla de la plana de secà de lAlt Camp, una unitat més restringida que només inclou aquells espais planers de la part central, els usos dels quals són majoritàriament agrícoles.

Aquesta plana es caracteritza per tenir un paisatge agrícola bastant homogeni que representa una de les poques mostres que queden de la trilogia mediterrània, és a dir, blat, vinya i olivers (a més d’ametllers, avellaners i garrofers). Associat a aquest paisatge, es conserva un important patrimoni d’arquitectura rural i tradicional (pedra seca) i una gran biodiversitat gràcies als mosaics agroforestals.

La representació artística de la plana

A diferència dels paisatges de la Catalunya Vella, que la Renaixença es va encarregar de posar en l’imaginari col·lectiu dels catalans, no hi ha hagut una construcció d’un relat sobre el paisatge del secà. En el nostre cas, però, sí que hi ha hagut una certa expressió artística bastant notòria. És a dir, escriptors, pintors i artistes que s’han fixat en aquesta plana i l’han lloat.

Un dels elements que més s’ha destacat ha estat la gran abundància d’arbres. El baró de Maldà (a finals del segle XVIII), quan entrava al Camp de Tarragona per l’estret de la Riba, deia que es trobava «en un jardí ple d’arbres, verdura i aigua». També Antoni Rovira i Virgili i Josep Pla parlaven de la riquesa i abundància d’arbres que convertien la nostra comarca en un paradís. Un altre element que ha cridat l’atenció de molts escriptors ha estat l’especial llum i claror de l’Alt Camp, com ara a mossèn Ramon Muntanyola o el mateix Josep Pla.

Menció a banda mereix Narcís Oller, qui en moltes de les seves novel·les va descriure racons de Valls i dels seus voltants. Més modernament, Josep Maria Espinàs i Joan Barril també han descrit literàriament aquest entorn.

Pel que fa als pintors, cal fer esment a Jaume Mercadé, qui va fer del Camp de Tarragona el seu territori creatiu (sobretot els boscos de Valls, però també la costa de llevant de Tarragona, les muntanyes de Prades i el Priorat). Els seus quadres han esdevingut paradigma dels paisatges tarragonins. Mercadé va ser l’iniciador d’una prolífica escola vallenca de paisatgistes que va continuar amb Eduard Castells, mestre i referent d’una nova generació d’artistes, com Sefi Giraldo, Joan Rafí, M. Teresa Sanromà o Pere Queralt. Tots ells es van deixar seduir per les terres de l’Alt Camp.

Panoràmica de l’Alt Camp, obra de Jaume Mercadé

 

Pedra seca, un tret distintiu

La pedra seca és potser l’element que dona més personalitat i idiosincràsia a la plana de l’Alt Camp. Estem parlant de centenars de barraques de vinya, marges, cossiols, arneres, clapers, etc. que estan perfectament integrats a l’entorn, construccions situades especialment al sector nord, a les planes del Pont d’Armentera, Santes Creus i el Pla de Santa Maria. De fet, aquest darrer municipi és el segon de Catalunya amb més barraques inventariades: 715.

La nombrosa presència d’aquestes construccions és deguda fonamentalment a dos factors: d’una banda, l’existència d’una crosta calcària no gaire profunda ni gaire gruixuda (anomenada popularment taperot), sota de la qual hi ha un sòl argilós molt apte per al cultiu; i, de l’altra, el treball de l’home al llarg de la història per a trencar aquesta crosta i convertir les terres en fèrtils.

El desenvolupament vitivinícola iniciat al segle XVIII i expandit, sobretot, a partir de la crisi de la fil·loxera a França durant la segona meitat del segle XIX, va provocar el treball intensiu sobre la terra i l’extracció de gran quantitat de pedra sobrera, la qual va servir per a construir barraques, marges i altres construccions de pedra seca.

La importància de les barraques i les construccions de pedra seca va més enllà de la simple curiositat arquitectònica: com a elements que s’integren en plena harmonia i equilibri amb els espais agraris i les petites masses forestals, preserven un dels paisatges més característics de la conca mediterrània; com a refugi d’una gran varietat de flora i fauna, tenen un paper clau en la biodiversitat d’aquesta zona; com a herència singular d’una manera de fer i treballar la terra, són focus generadors d’una certa identitat local; i, finalment, com a elements històrics vinculats a l’evolució dels conreus, ens ajuden a entendre els canvis que s’han produït en el paisatge.

Una plana envoltada d’amenaces

Gràcies a la peculiar posició de la plana a l’interior de l’àrea industrial de Tarragona i com a nus de comunicacions, històricament hi ha hagut molts intents de convertir-la en un clúster logístic. L’any 2007, la patronal tarragonina CEPTA proposava la creació d’una gran plataforma logística de 575 ha entre Valls i el Pla de Santa Maria, amb una zona aeroportuària exclusiva per a mercaderies. El 2010, el Pla territorial del Camp de Tarragona (PTCT) descartava aquest macroprojecte, però obria la porta a un altre de logisticoindustrial encara més ambiciós que s’ha materialitzat en el Pla director urbanístic d’activitat econòmica (PDUAE), del qual parlarem més endavant.

Malgrat les diverses al·legacions que hi va haver al PTCT, sorprèn el poc debat col·lectiu sobre el model de comarca que hi ha hagut d’aleshores ençà. Com a exemple d’aquesta manca de debat social només cal veure el discurs monotemàtic i acrític que promou el projecte Camp de Valls - Parc industrial de l’Alt Camp. Està format per 12 ajuntaments de la comarca que actualment tenen polígons industrials al seu terme. Teòricament és un instrument de promoció econòmica, però a la pràctica sembla reduir-se a oferir sòl industrial a preu de saldo, gairebé regalat, a les empreses que vulguin instal·lar-se als seus polígons. L’Alt Camp té 18 polígons industrials escampats pels diferents pobles i set milions de metres quadrats de sòl industrial; molts d’aquests polígons tenen una ocupació ínfima (per exemple, el de Bràfim-Alió).

Polígon industrial de Bràfim-Alió; té una ocupabilitat del 0%
Publicitat del polígon industrial de Bràfim-Alió

La major part de la indústria que s’atreu actualment són empreses de logística i centres de distribució que consumeixen molt de territori, però que no generen ocupació de qualitat; tan sols grans naus i grans extensions d’emmagatzematge cobert, en ocupació extensiva en planta baixa, amb grans àrees d’aparcament dirigit al vehicle pesant.

En alguna ocasió ja es parla d’aquesta comarca com el Baix Llobregat de l’àrea metropolitana de Tarragona, en el sentit d’acollir aquelles activitats menys valorades davant una àrea central del Camp que acull unes activitats més prestigioses i valorades socialment.

A part dels polígons industrials, la plana de l’Alt Camp ha de fer front a altres factors que amenacen el seu paisatge i la seva idiosincràsia. Paradoxalment, un dels principals prové de la mateixa pagesia que treballa la terra. En les darreres dècades s’ha anat imposant un model agrari productiu basat en la concentració parcel·lària que comporta la pèrdua del tradicional mosaic agroforestal que ha caracteritzat la comarca i la destrucció del valuosíssim patrimoni d’arquitectura tradicional (barraques de pedra seca, marges, camins, etc.). Aquest model d’agricultura industrialitzada també tendeix a menystenir la trilogia mediterrània tradicional i a apostar fort pel monocultiu (especialment la vinya), amb els perills que això comporta davant possibles fluctuacions del mercat. A aquest fet cal sumar-hi l’envelliment de la població agrària i la manca de relleu generacional.

D’altra banda, hi ha amenaces vinculades a l’urbanisme i a les infraestructures. En el primer cas, es constata l’existència de nombrosos punts negres urbanístics escampats per tota la plana: són urbanitzacions de ciutat-jardí disperses i espais no consolidats sense continuïtat amb les trames urbanes. En tenim exemples a l’oest i al nord de Valls, i al nord-est del Pla de Santa Maria.

En el segon cas, la planificació d’infraestructures ha creat evidents fronteres a tot l’àmbit de la plana. Parlem de l’autopista AP-2 (que circula per l’est) i la nova A-27 (que circula per l’oest). Aquest darrer cas és paradigmàtic de la planificació sense el consens del territori i a cop de decret. Aquesta autovia circula entre la C-14 (també convertida en autovia fins a Alcover) i la N-240, de manera que s’ha creat un triple corredor de vies de gran capacitat paral·leles, separades entre elles per pocs quilòmetres. A més, l’impacte de l’autovia A-27 sobre el paisatge únic de l’avellaner de la vall del Francolí ha estat brutal.

També cal parlar de les línies d’alta tensió (LAT) i de molt alta tensió (MAT). La plana està envoltada per sis d’aquestes línies: dues circulen paral·leles pel nord (380 kV i 220 kV), entre Cabra del Camp i el Pont d’Armentera; dues més també circulen paral·leles pel sud (380 kV i 220 kV), entre Nulles i Vilabella; una línia de 220 kV recorre la plana per l’est, entre Nulles i el Pont d’Armentera, i una altra línia recorre l’oest entre Picamoixons i Figuerola del Camp.

Les darreres grans amenaces: les macrocentrals fotovoltaiques i el PDUAE de la plana de l’Alt Camp

La segona onada de macroprojectes d’energies renovables que assola la meitat sud de Catalunya no implica cap instal·lació de molins de vent a l’Alt Camp, però sí de centrals fotovoltaiques. En concret, s’ha sol·licitat ocupar 780 ha, de les quals només s’han considerat no viables 167 ha. (Dades del 6 de juliol de 2021)

Aquests macroprojectes tindran afectacions directes sobre el desenvolupament turístic local, l’avifauna protegida, la biodiversitat, el despoblament, el paisatge i el patrimoni cultural. Els efectes en aquest darrer cas seran ben evidents sobretot a la zona de les Planes del Pla de Santa Maria, un dels indrets de Catalunya amb més concentració de construccions i barraques de pedra seca. Un dels projectes engolirà una extensa zona amb barraques excepcionals com la del Xantus (codi Wikipedra: 762), la qual quedarà envoltada de centenars de panells solars, entre una línia elèctrica de mitjana tensió i un accés privat.

Camí de Sant Pere, on hi ha projectada una macrocentral fotovoltaica

Un altre projecte pretén instal·lar-se en una zona que és travessada per l’històric camí de Sant Pere (d’origen romà o medieval), documentat l’any 1009 com la strada que comunicava l’ermita de Sant Pere de Gaià amb Cabra del Camp. El camí apareix sovint delimitat a banda i banda per murs de pedra seca. Segons el projecte, el camí s’utilitzarà per entrar-hi maquinària pesant per a construir la central industrial solar.

Finalment, pel que fa a les noves línies d’evacuació elèctrica, només amb els projectes en estat d’emplaçament viable (el 47,4 % del total) està prevista la construcció de, com a mínim, 30 km nous de noves LAT que creuaran la plana de l’Alt Camp des del Pla de Santa Maria fins a la Secuita. Fent un càlcul aproximat, podem preveure que, si es porten a terme tots els macroparcs projectats, les noves línies LAT que caldrà construir podrien ser més de 63 km.

Mapa de les LAT i MAT actuals i futures

D’altra banda, el Pla director urbanístic d’activitat econòmica (PDUAE) de l’Alt Camp ara es troba al centre de totes les polèmiques. Es tracta d’un macroprojecte monstruós d’unes xifres mai vistes abans a Catalunya: 835 hectàrees de noves zones industrials (tres vegades el que ocupa la SEAT a Martorell), amb un abast total de fins a 3.748 hectàrees. Un estrangulament total del triangle format per Valls - Alió - Vila-rodona - el Pla de Santa Maria, és a dir, la part central de la plana de l’Alt Camp.

El detractors d’aquest pla temen que la comarca pugui convertir-se en una segona Zona Franca, atès que el que es vol atreure és activitat logística. Les conseqüències del pla seran: pèrdua de biodiversitat i d’espais agraris productius, augment exponencial de la mobilitat (pas de 20.000 camions diaris), desaparició del turisme cultural i de la pagesia, fort impacte visual (amb naus de fins a 25 metres d’alçària), destrucció d’un important patrimoni cultural (construccions de pedra seca i el Camí Ral de Vilafranca a Montblanc), i empobriment de la població, entre altres efectes negatius.

Unió de Pagesos, la DO Tarragona, la IGP Calçot de Valls, el Consell Comarcal de l’Alt Camp, la majoria dels grups polítics de la comarca i nombrosos professionals, cellers, cooperatives i organitzacions s’han manifestat en contra d’aquest pla que hipoteca el futur de la comarca sencera.

Vista actual de la part central de la plana de l’Alt Camp
Simulació de com quedaria la plana amb el nou PDUAE i les centrals solars

El PDUAE de l’Alt Camp va ser presentat pel vicepresident Jordi Puigneró en una Vila-rodona presa pels mossos d’esquadra i la Brimo, i l’alcaldessa i els alcaldes de Valls, el Pla de Santa Maria, Vila-rodona i Alió s’hi van mostrar entusiasmats. Pocs dies després, però, en vista de la forta reacció popular en contra, els ajuntaments de Valls i del Pla de Santa Maria es feien enrere. No així els alcaldes de Vila-rodona i Alió, on el Pla segueix en peu. La Generalitat, de moment, ha retirat tota la informació disponible sobre el PDUAE que tenia a Internet.

LAlt Camp té altres plans

El model logisticoindustrial no té per què ser necessàriament el pla A de desenvolupament de la comarca. De fet, aquest model es pot considerar el pla B, el fallit i desfasat.

El verdader pla A de la comarca és aquell que l’ha de portar a esdevenir un parc agrari que protegeixi els aspectes estètics, identitaris i productius dels diversos paisatges que la integren (garrofer, avellaner, vinyes, cereals d’hivern, etc.). A més, l’excepcional patrimoni de la pedra seca que posseeix també l’ha d’empènyer a aconseguir el reconeixement de paisatge cultural (figura legal internacional de la UNESCO) que protegeixi la singularitat de la Plana. Es podria crear, per exemple, un parc patrimonial dedicat a la pedra seca amb una escola-taller que formi nous professionals de la pedra seca o altres projectes vinculats a aquesta tècnica.

L’Alt Camp pot esdevenir un paradigma de paisatge mediterrani si aposta per un model agrícola que posi de manifest la viabilitat d’un sistema que s’adequa a la idiosincràsia del territori, que és respectuós amb els seus valors i que procura una vida digna a les persones que hi viuen. La comarca té tots els elements per fer aquest pas: manté en relatiu bon estat de conservació el paisatge de la trilogia mediterrània, té un patrimoni històric i cultural excepcional associat a aquest paisatge (arquitectura tradicional de la pedra seca, cellers modernistes) i una llarga tradició agrícola.

És el que ha fet el Priorat, on han estat capaços de situar el valor del seu paisatge cultural com a eix vertebrador de tots els plantejaments, elements i processos que conformen el model de desenvolupament socioeconòmic i cultural del seu territori.

Vista de la plana de l’Alt Camp des del tossal Gros

El paisatge mai ha figurat (ni tan sols esmentat) en els plans estratègics de creixement socioeconòmic o en les diagnosis comarcals i estratègiques de l’Alt Camp. Però ha arribat l’hora que alcaldes, partits polítics, agents econòmics, entitats i la ciutadania en general assumeixin que el verdader pla A no és aquell que trinxa i tritura el territori, sinó el que aposta pel paisatge com a generador de riquesa, benestar i cohesió social.

 

Domènec Ribes i Mateu

Centre d’Estudis del Gaià