La majoria de la gent ignora que aquesta senzilla “ermita medieval” dedicada a la “Verge de la Font de la Salut”, situada en la vila de Traiguera i comarca del Maestrat, havia estat el santuari més important del Regne de València durant l’edat moderna. Fou un dels quatre més significatius de l’imperi, durant la monarquia dels Àustries. Per aquesta raó, el volem redescobrir i recuperar de la memòria històrica pel patrimoni del país, aprofitant l’oportunitat que ens ofereix la revista frontissa.cat.

Orígens i creixement

L’invent de la tradició, o troballa miraculosa, es va produir l’any 1384. Segons la memòria popular, els germans Sorlí, pastors de Cervera del Maestrat, van trobar la verge a la vall on ara està situat el pou i la capelleta. Per aquesta raó se la va denominar des de bon començament “vall del miracle”. Però en plena crisi religiosa, política i social del segle XV, per la influència de Mn. Ramon Pastor, creuer del Papa Luna, es va fer un temple gòtic, del qual encara queden restes. La primera pedra la va posar el mestre de l’orde de Montesa Mn. Romeu de Corbera l’any 1439. Posteriorment, l’ermitori va entrar en una etapa d’abandonament. Només el Consell Municipal de Traiguera es va preocupar de la conservació de l’ermita i el control dels peregrins.

Considerem que va ser i és una joia del patrimoni valencià per quatre raons: bellesa, tradició, conjunt monumental i populisme

Al segle següent, passat el conflicte de les Germanies, la monarquia espanyola va començar a interessar-se per l’ermita de la vall del Miracle. Inicialment, Carles I, que li dona la seva protecció l’any 1542 i mana fer el pòrtic renaixentista que s’inaugura l’any 1588. Posteriorment, el rei Felip II el visitarà tres vegades, autoritzarà una congregació de monjos amb un prior, el protegirà amb diversos privilegis d’amortització de censals, farà diversos regals, el promocionarà arreu i passarà a ser un “Reial Santuari”. Un dels quatre més famosos de la península, juntament amb el de Montserrat. La Font de la Salut va gaudir de la millor etapa de la seva història sota la protecció, promoció i utilització reial, entre els anys 1542 i 1600.

La joia patrimonial del Regne

Considerem que va ser i és una joia del patrimoni valencià per quatre raons: bellesa, tradició, conjunt monumental i populisme.

A la Font de la Salut gaudirem de la bellesa natural i artística per tot arreu. Situat al cor del Baix Maestrat, hi predomina una vegetació mediterrània (pins, alzines, llentiscle, romaní, garrofers, oliveres, etc.), però sobretot hi trobarem pau. Una pau només pertorbada pel cant dels ocells corresponents a cada estació, que canten als matins i t’acompanyen pels camins i corriols de la serra d’en Menor i dels Muntells. També gaudireu de la bellesa artística. Diversos estils arquitectònics s’han superposat en el conjunt d’edificacions amb el pas dels segles. La seva visita guiada es converteix en una magnífica lliçó d’història de l’art i de vivències.

La tradició de l’ermita i santuari ha continuat ininterrompudament des del segle XIV fins a l’actualitat. Una tradició que neix per l'eufòria d’ermitans i ermites després de la pesta negra. A Traiguera, primer fou la de Sant Pere (a la serra d’en Major) l’any 1369 i després la Font de la Salut (a la serra d’en Menor) el 1384, força més exitosa. Donem fe de la tradició perquè l’hem estudiat des de molts punts de vista i hem publicat quatre llibres que ho demostren a bastament. De fet, podríem parlar de moltes tradicions. La persistència del mateix ermitori, la continuïtat de la devoció mariana, la relació de molts fets miraculosos, les peregrinacions dels pobles veïns que tenen dret a festa, l’habitud constructiva, etc.

Conjunt monumental. Si algun expert en art vol donar una lliçó magistral o fer un treball de recerca artística en aquest santuari pot trobar-hi tots els estils bàsics, des de l’edat mitjana fins a la contemporània. Comença amb període gòtic, amb el primer temple de bonica espadanya i l’escala de cargol de pedra que encara es conserva, diverses imatges de sants i verges, la capella de la verge i un singular arc de pedra als baixos de la primitiva ermita. De l’etapa renaixentista tenim diversos edificis: el pòrtic del temple actual (1588), tots els baixos de l’hostatgeria, els finestrals de la major part de les edificacions no religioses i el conjunt del baldaquí o creu coberta conclosa l’any 1600. Del barroc hi ha els interiors i exteriors del nou temple de 1716, les pintures barroques de la nau principal i creus, reixats i nova imatge de la verge. La resta d’edificacions que formen el conjunt del santuari són construccions de pedra en sec, típiques del Maestrat: les més velles (cases, corrals i marges del voltant) i les més recents, tots els marges de l’entorn, recuperats per l’escola taller dels anys noranta. A més a més, ha estat gairebé sempre un conjunt monumental protegit per les autoritats (orde de Montesa, bisbat de Tortosa i monarquia espanyola) però sempre finançat pels veïns de la vila amb censals i donacions.

Populisme. En el sentit noble del mot, per l’estima dels vilatans. És l’ermita dels pobles. En principi, perquè sempre ha estat una ermita controlada i administrada des del consell municipal de Traiguera, amb una confraria formada per representants de la vila i gran capacitat de decisió, fins i tot sobre el prior i els monjos del santuari dels segle XVI-XVII. També perquè des de bon començament no fou un ermitori exclusiu de Traiguera. A partir de 1600, es va encetar el costum de les peregrinacions i festa anyal de diversos pobles de la batllia medieval: Traiguera, Cervera, Sant Jordi (llavors Mas dels Estellers), la Jana, Canet, Sant Rafel (al segle XX) i Benicarló. Cada vila tenia assignat un dia de festa a l’ermita amb el consentiment i autorització de Traiguera. La magnanimitat de la vila patrona va fer possible aquest populisme i devoció comarcal. Una tradició que encara es conserva quatre-cents anys després. Però la festa principal de la Verge es celebra el dia 8 de setembre, per commemorar la troballa miraculosa. Una festa oberta, on poden participar peregrins de tot arreu. També una popularitat que l’ermita va adquirir, amb el pas del temps, per haver estat “hospital dels pobres” des del segle XVI i pels tradicionals menjars populars (calderes d’arròs i paelles) que feien algunes viles.

Motius de la recuperació i restauració del santuari de la vall del Miracle

Amb l’arribada del segle XX, la guerra civil i el franquisme, el santuari de la Font de la Salut de Traiguera va entrar en una crisi profunda i un abandonament total, malgrat que continuaven les tradicionals peregrinacions dels pobles veïns, les visites habituals de famílies i alguns estiuejants que anaven a l’estiu a canviar d’aigües. Al final també va plegar el darrer ermità i el lloc va quedar abandonat i en procés de deteriorament.

A partir dels anys vuitanta, quan va néixer la revista Traiguera i el Centre d’Estudis del Maestrat, un grup de professors i veïns, que coneixíem les virtuts de l’indret i que ens estimàvem l’ermita, vam començar a investigar la seva història amb la finalitat de publicar un parell de llibres. Un sobre la mateixa vila i el santuari (1986) i una monografia sobre la Font de la Salut (1992). Van ser llibres fonamentals per conscienciar les autoritats i els veïns del gran llegat monumental, artístic i religiós que havíem rebut dels avantpassats. I que calia restaurar-lo, donar-lo a conèixer i explotar-lo des del punt de vista turístic, literari, natural, artístic, etc.

A partir de l’any 1986 es va crear una Escola Taller dirigida per l’arquitecte Dr. Miguel Garcia Lisón. Va ser una iniciativa de l’Ajuntament de Traiguera amb l’ajut de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Valenciana, amb fons de la Comunitat Europea i amb la col·laboració del Ministeri de Treball. Els programes restauradors de dos anys van durar des de 1986 fins a 1992. Va ser una empresa fabulosa que serví per restaurar l’entorn amb molts treballs de pedra en sec. També la recuperació de moltes pintures, de tota la fusteria de l’ermitori, de molts edificis abandonats com el Palau dels Ducs de Segorb, la Casa dels Capellans, que passà a convertir-se en restaurant, de les dependències de l’hostatgeria, dels baixos de l’ermita, forns, fonts, serveis... A més, es van fer troballes de molta ceràmica traiguerina i es va enjardinar l’entorn.

Podem afirmar amb tota contundència que la divulgació d'aquesta joia monumental i l’Escola Taller van obrir els ulls de les autoritats per passar a la següent fase d’una restauració més complexa i costosa d’altres elements del santuari. Primer, les pintures barroques de 1736, de l’interior del temple, i finalment la restauració total del Peiró Cobert, que estava enderrocat des de la guerra civil, i que ha estat inaugurat, oficialment, aquest any 2022.

Altres publicacions d’història i literatura, sobre el santuari de la Font de la Salut

Dr. Joan Ferreres Nos

Centre d'Estudis del Maestrat