Santa Maria de Vallsanta és un antic monestir cistercenc femení situat a la vall del riu Corb, al peu de la carretera que uneix les poblacions de Ciutadilla i Guimerà. Avui en dia es conserven les restes de l’antiga església conventual, amb la sala capitular, del celler i de part de les antigues cases que habitaven les monges. L’element sens dubte més imponent és l’església gòtica del monestir, iniciada a les primeries del segle XIV i que no es va arribar mai a completar sinó que la construcció va quedar aturada quan s’havia aixecat només la meitat de l’edifici. A continuació de l’església, ocupant tota la parcel·la situada als seus peus, hi havia l’antic convent parcialment excavat entre 2008 i 2012 però del qual encara queden molts elements per descobrir.

La història

El monestir de Vallsanta té el precedent del convent de Santa Maria de la Bovera, fundat cap al 1190 en una zona elevada bastant propera i on encara es manté l’ermita del mateix nom. L’edificació del nostre monestir es va iniciar el 1235 i la fundació va anar a càrrec de les monges de la Bovera, que hi van traslladar una part de la comunitat. El 1246, el monestir ja estava perfectament consolidat i comptava amb un total de 22 religioses, encapçalades per una abadessa i una priora.

La comunitat de Vallsanta va tenir el seu període d’esplendor durant la segona meitat del segle XIII i una part del XIV i va congregar moltes monges procedents de les famílies de la noblesa local: els Guimerà, els Alamany, els Llorac, els Boixadors o els Josa, que van deixar constància de la seva contribució al monestir amb els escuts familiars que decoren les capelles de l’església o que identificaven les làpides de les abadesses i les priores enterrades a la sala capitular i al cementiri.

La pertinença de les monges a la noblesa sembla que va propiciar un règim de vida específic, que, tot i respectar una clausura força estricta, limitava la vida comunitària a les tasques litúrgiques i organitzatives. La resta del temps les monges el passaven a les seves cases particulars, arrenglerades al voltant del pati principal, fet que indicaria que el monestir probablement no va arribar mai a tenir un claustre.
A principis del segle XV el declivi de Vallsanta ja començava a concretar-se en una disminució constant dels seus membres. Amb motiu d’una epidèmia de l’any 1403, les religioses fugiren a l’abandonat cenobi de la Bovera, però algunes moriren i la comunitat va quedar reduïda a l’abadessa Aldonça de Castre, una priora, una sagristana i dues religioses més. La situació va anar empitjorant al llarg del segle XVI, quan consta una comunitat cada cop més reduïda i amb dificultats per mantenir-se econòmicament. El cop de gràcia es va produir a mitjan segle quan el Concili de Trento va prohibir els monestirs femenins aïllats.

En aquest marc, el 1589 la comunitat de Vallsanta es reduïa a tres religioses, i no tenia abadessa. En aquell any visità el cenobi fra Francesc Oliver de Boteller, abat de Santa Maria de Poblet, que hi anà en qualitat de visitador general de l’orde del Cister. Aquest, veient la situació de gran penúria de Vallsanta, va ordenar l’extinció i tancament del monestir, i el trasllat de les tres religioses al veí monestir del Pedregal, prop de Tàrrega. L’antiga quadra de Vallsanta, que incloïa els edificis del monestir i les terres del voltant, va ser venuda en primer terme al senyor de Ciutadilla, que més endavant la va transferir al de Guimerà. Al segle XVII les antigues edificacions monàstiques, tret de l’església, es van enderrocar i el seu recinte es va convertir en un camp de conreu.

L’església

L’església del monestir de Santa Maria de Vallsanta que ha arribat fins a nosaltres és un temple gòtic d’una nau i capçalera poligonal que mai no es va arribar a completar en tot el seu projecte original. Per una banda tenim la capçalera, que sembla haver estat aixecada entorn de les primeres dècades del segle XIV i que havia d’anar coberta amb una volta de creueria. A la capçalera s’obrien cinc capelles gòtiques de les quals s’han recuperat algunes de les imatges de pedra dels sants a qui estaven dedicades.

Pel que fa a la nau, es conserven els arrencaments de la volta que cobriria un primer tram, en el qual trobem dues capelles laterals de planta poligonal lleugerament posteriors, aixecades cap a mitjan segle XIV per fora de les parets de la nau. A la zona central trobem l’arrencament oriental del que havia de ser la volta del segon tram de la nau que no es va arribar a completar mai. L’església es va acabar tancant amb una paret aproximadament al centre d’aquest segon tram, tot just després del punt on s’obren les dues portes de l’església. La de la banda nord comunicava amb el cementiri monàstic, mentre que la del costat sud donava pas a la sala capitular i a les dependències del convent.

Tot i la presència dels arrencaments de les voltes gòtiques tampoc sembla que la coberta de l’església es completés tal com estava pensada. Sabem que el 1370 es van construir tres arcs de diafragma al llarg de la nau que van servir per recolzar la teulada que devia cobrir finalment el temple.

Un dels trets més característics d’aquesta església és l’abundància de símbols heràldics que en decoren les parets i que demostren la contribució de les famílies nobles de l’entorn a la construcció del temple i de les diferents capelles, algunes de les quals corresponen a fundacions privades. En el paviment de la nau, fet de grans lloses de pedra, també es van localitzar algunes làpides sepulcrals corresponents tant a enterraments de membres de la comunitat com de benefactors laics. El mateix passava en algunes de les capelles laterals.

Les dependències monàstiques [Figs 8, 9 i 10]

Si bé l’església, tot i estar enrunada, era perfectament reconeixible ja abans de la intervenció, no passava el mateix amb les restes del convent que se situaven sota un camp de conreu. La intervenció feta va permetre determinar l’estructura general del monestir i resoldre dues de les problemàtiques més importats que es presentaven a l’inici de la recerca: si hi havia hagut un claustre i com eren les cases que habitaven les monges de la comunitat.

En vista de les dades documentals i arqueològiques de què disposem en el moment actual, pensem que, almenys en el darrer moment de funcionament, el monestir de Vallsanta es dividia en dos recintes concèntrics. Un de més exterior, que resseguiria aproximadament els límits de l’actual parcel·la, i un segon en el qual se situaria la clausura monàstica pròpiament dita. L’accés al recinte es feia per l’extrem de ponent i per entrar a la clausura hi havia una segona porta situada molt probablement a la mateixa alçada que la principal però més a l’interior de la finca, amb una mena de corredor entre les dues. En l’espai entre els dos recintes hi havia una sèrie d’horts, corrals i potser fins i tot cases, utilitzades per l’administrador i altre personal laic que treballava a Vallsanta.

Un cop sobrepassat el segon portal s’entrava a la clausura pròpiament dita, caracteritzada per un gran pati o plaça quadrangular a banda i banda del qual (al nord i al sud) s’alineaven dues sèries de casetes de petites dimensions en les quals vivien de manera privada les monges del monestir. A la cantonada nord-est de la clausura hi havia l’església i al sud d’aquesta, conformant la façana est del pati, hi hauria els edificis comunitaris, entre els quals s’ha pogut identificar amb una certa claredat el celler. Es tracta d’un edifici de planta rectangular cobert amb dos arcs de diafragma i amb un cup de pedra al tram central que indicava l’ús de l’estança com a celler. A l’extrem nord d’aquesta ala, a tocar de l’església, hi havia la sala capitular on, a banda de celebrar les reunions plenàries de la comunitat, també hi havia les tombes d’abadesses i priores del monestir. L’excavació d’aquest espai va permetre localitzar una sèrie de làpides sepulcrals decorades amb els escuts familiars de la religiosa difunta i amb l’emblema de la seva autoritat, el bàcul.

Tot i que no en tenim dades, podria ser que la clausura s’acabés amb el mur oriental del celler i que entre aquest i la muralla oriental tornés a haver-hi un espai accessible de manera habitual pels laics vinculats amb el monestir, tal com passava a l’altre costat, i on hi hauria horts i altres dependències vinculades amb aspectes productius.

Pel que fa a l’organització d’aquest espai comunitari, a banda de les evidències arqueològiques del celler i de la sala capitular, disposem de les referències d’un inventari del monestir datat del 1436. En aquest document es parla d’una sèrie d’espais com ara la cuina, el rebost, el pastador, el celler, la cambra major, la sala i diferents cambres i recambres, que cal pensar que es distribueixen en dos pisos al llarg de l’edifici delimitat a l’ala est del monestir, sense poder precisar millor. La zona comunitària quedaria completada, evidentment, amb l’església, que ocupava la cantonada nord-est del recinte, amb la zona de cementiri a la part nord i la bassa al costat oest.

Josep M. Vila i Carabasa

Universitat Autònoma de Barcelona