Josep Massot i Muntaner (1941-2022), monjo, erudit i editor

Fragments de memòria d’excursions estivals junts

per Ramon Pinyol i Torrents

Tal com l'he conegut

P. Josep Massot. Homenatge de la ILC i l'IEC del dia 13 de desembre de 2021
P. Josep Massot. Homenatge de la ILC i l'IEC del dia 13 de desembre de 2021

Un intel·lectual extraordinari

Ell que deia el 2008 que tenia feina per cinquanta anys i ganes de fer-la, perquè, entre altres coses, dormia poc i això li deixava força temps per treballar en recerca

El P. Josep Massot ha estat un home excepcional que, a desgrat que pugui semblar un recurs fàcil al tòpic, era una veritable encarnació del lema benedictí d’ora et labora. Pocs intel·lectuals d’aquest darrers vuitanta anys han deixat una petja tan remarcable en el camp de la recerca: l’estudi i l’edició de textos tan importants com els 20 volums de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, els llibres sobre la Guerra Civil a les Balears i a Catalunya, les obres d’història de l’Església catalana i mallorquina i, sobretot, de Montserrat. Ha estat historiador en un conjunt d’obres on es relaciona la cultura amb la llengua, la història i la literatura, les biografies i els estudis de personatges destacats de diversos àmbits (filòlegs, polítics, mecenes, eclesiàstics...) dels Països Catalans. En resum, una suma de treballs en tot tipus de formats i extensió que conformen una obra de 1.250 entrades en la bibliografia recollida per Rafael Roca (Jordi Manent, coord., El monjo, l’historiador i l’editor. Homenatge a Josep Massot i Muntaner, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2021, p. 449-540).

Una coneixença que venia de lluny

No recordo des de quan coneixia Josep Massot. Uns quaranta anys, diria. Vam col·laborar en l’organització de molts tipus d’activitats i en l’edició de llibres de tipus local o comarcal. I em va orientar en diverses recerques i em va facilitar materials de difícil accés o desconeguts. Però si ara el recordo en molts d’aquests aspectes, n’hi ha un que m’és especialment agradós: les nostres excursions d’estiu per diversos indrets de la nostra geografia. Amb ell vam recórrer, en quatre anys seguits, les Balears i les Pitiüses en les anomenades i ben vives Jornades d’Intercanvi Cultural que organitzen la Societat Verdaguer i la Societat Catalana de Llengua i Literatura. Unes jornades que ell va contribuir a crear i impulsar i que, quan van ser per les Illes, et sorprenien per la quantitat de contactes que hi tenia i que ens obrien tantes i tantes portes.

Museu de Vilafranca del Penedès. 27 d'agost de 2013

Em sembla que devia ser a finals dels vuitanta que a l’estiu fèiem un dinar a casa meva, al Bruc, on venien el P. Maur M. Boix i el P. Massot. Llavors el P. Boix i jo col·laboràvem en l’edició crítica dels dos llibres que Verdaguer va dedicar a la muntanya i al santuari de Montserrat el 1880: Llegenda de Montserrat i Cançons de Montserrat. Al P. «Mau», —com li deia la meva filla gran, llavors una marreca—, li feia especial il·lusió anar amb cotxe. Baixar i pujar per Can Massana era un goig per a ell. De fet, el seu llibre memorialista el va titular Cops d’ull al retrovisor. Després, va emmalaltir i ja no ens va acompanyar al dinar estival. Llavors vam canviar de lloc i vam passar a Cal Boter (la casa de la muller d’en Manuel Jorba) de Martorell.

Excursió i dinar

En aquest moment vam inaugurar les excursions amb dinar final. Les fèiem cada agost, ja no puc precisar exactament quantes vegades, per l’Anoia, el Baix Llobregat i el Penedès. Amb la família de Manuel Jorba i la meva trencàvem les vacances del P. Massot (que aprofitava per escriure diàriament) per portar-lo a visitar indrets d’interès històric o artístic, des de Santa Margarida de Montbui a Olèrdola, passant per les Caves Jean Leon o els museus de Martorell. Per cert que en aquestes caves es feien visites en català i castellà. La nostra havia de ser (i va ser) en català. Uns altres que formaven part del grup van demanar que es fes en castellà, a la qual cosa ens vam negar. Van argüir, com és habitual, que tots coneixíem el castellà. No hi vam estar conformes i vam exigir el que estava en el programa. Va ser una discussió dura que va acabar amb la marxa del grup espanyolista, la persona que s’hi havia fet forta del qual, mentre se n’anava, va tenir la barra de dir que feia trenta anys que era a Catalunya i que sempre que ho havia demanat el personal es passava a la seva llengua. Si en som, de mesells! Mentrestant, en Massot observava a distància la confrontació, mig estupefacte. Es veu que no havia contemplat mai una situació d’aquest tipus.

La Pobla de Claramunt. 20 d'agost de 2008. Foto de Manuel Jorba i Jorba

Eren excursions de matí perquè ni ell ni tots els membres de les nostres famílies estaven per fer excursions amb vambes. Solíem acabar amb un àpat a la casa de Martorell d’en Manuel Jorba, que ell o la seva muller havien deixat ja mig preparat. Llargues sobretaules que s’acabaven amb el temps just perquè pogués arribar a l’ofici de vespres del monestir. Eren trobades esperades per tots, on parlàvem de tot i força, amb tantes coses que els altres ignoràvem i que ell, que sempre havia estat tafaner, coneixia i ens en feia partícips. No cal dir que repassàvem el gremi de la cultura i els polítics. Generalment ens deixàvem anar i els qualificatius sobre alguns fets i personatges no sempre eren gaire benèvols. Ell, però, sempre prudent en aquests judicis, passava dels nostres moments d’apassionament i s’hi afegia, quan li semblava, amb l’únic adjectiu desqualificador que li vaig sentir dir mai: «és tonto (o tonta)». Ens hi trobàvem bé i tendíem a fer força barrila, i el P. Massot, en Josep en el nostre cercle, solia riure o somriure al llarg del dinar i la sobretaula, distant del posat que, per raons de representació institucional o acadèmica, havia de mantenir sovint.

Dinant a casa dels Jorba-Riera, a Martorell. 18 d'agost de 2015. Foto de Manuel Jorba i Jorba

Els llibres de tema local i comarcal

Com en tantes altres realitzacions, va incorporar moltes publicacions de caràcter local i comarcal a les d’interès més general al catàleg de les Publicacions de l’Abadia de Montserrat. No ho he fet, però valdria la pena que es comptessin quantes n’hi ha, i penso en les que encara restarien en bona part inèdites si ell no les hagués acollit a l’editorial que va dirigir durant una cinquantena d’anys (des de 1971). I tantes i tantes col·laboracions i dossiers a Serra d’Or (que va dirigir des de 1995 fins al seu traspàs) referides a figures i aspectes de tota mena de les terres de parla catalana. Quanta feina feta! No vull pensar què hauria estat de la cultura catalana sense les Publicacions de l’Abadia, que no sols poden presumir de ser l’editorial europea més antiga, sinó de tenir un catàleg que fa la sensació que ens trobem en un país normal, i que podem presentar una cultura catalana amb una gran vitalitat i amb un nivell de qualitat absolutament homologables a les del nostre entorn. No crec que vagin desencertats aquells que qualifiquen les Publicacions d’una estructura d’estat.

Josep Massot a la Biblioteca de l'Abadia de Montserrat. 2021? Autor desconegut

Els contactes sovintejats

A banda de les excursions, ens vèiem també a Montserrat (on jo pujo relativament sovint a la Biblioteca), i a vegades hi pujàvem amb la Teresa, la meva muller, a veure’l expressament i aprofitar per passejar per Montserrat a la tarda, quan hi ha poc soroll i poca gent. Recordo també amb especial agraïment que m’hagués volgut acompanyar el 30 de juny de 1992 a la lectura de la meva tesi doctoral. Com que se l’havia de recollir al monestir, vam repartir la família entre el cotxe de la meva muller i el meu. Vaig pujar a buscar-lo tot sol i vam anar cap a l’Autònoma. Va ser un dia de llamps i trons, amb una intensitat de pluja que ens va fer patir al llarg del trajecte. Però tot va anar bé. A banda de les trobades presencials, hi deu haver hagut dotzenes i dotzenes de telefonades. Gairebé sempre llargues i fins molt llargues. Ho repassàvem tot, a més del motiu inicial de la telefonada. Jo no era un cas únic. Tots els seus amics rebien aquestes trucades.

Col·legues a l’Institut d’Estudis Catalans

Ens trobàvem també en diversos actes i a les reunions regulars de la secció Històrico-Arqueològica de l’Institut d’Estudis Catalans a Barcelona. Quan hi vaig ingressar ell n’era el vicepresident (des de 2006) i president efectiu per una malaltia de llarga durada de la presidenta, ja traspassada, M. Teresa Ferrer i Mallol. La seva defunció va obligar a fer noves eleccions i el P. Massot s’hi va presentar per a president. En la seva carta justificativa als membres de la Secció, als quals demanava la seva col·laboració, hi ha un fragment que deixa molt clar quin era l’ànim que l’hi portava i que no em sé estar de reproduir: «[que la Secció] continuï essent un punt de referència ineludible dins el món cultural d’avui i que, malgrat l’empenta creixent de la ciència i la tecnologia, mantingui viu el caliu de les humanitats seguint l’esperit amb què Prat de la Riba va constituir la nostra corporació». Va ser president de 2014 a 2018.

Una greu malaltia de cor combinada amb un ictus el va obligar a dimitir. Noves eleccions i a mi em va tocar la presidència. És d’aquells fets de la vida que et colpeixen a fons: haver de substituir un amic i una figura molt rellevant per causa d’un greu cop a la salut. D’aspecte delicat, feia la impressió d’un home fràgil. Gastava allò que en diuen «una mala salut de ferro», que, finalment va fallar-li. La darrera vegada que el vaig veure a Montserrat, a la Biblioteca, anava amb xandall i sabatilles. Se’l veia tan diferent de quan portava hàbit o americana. Caminava amb passos curts i insegurs, i, tanmateix, les seves preocupacions eren les de sempre: la deriva desorientada del país, la manca de lideratge social i polític del catalanisme, les amenaces a la llengua, la gran sotragada negativa del món editorial, també els efectes de la pandèmia...

I, finalment, ell que deia el 2008 que tenia feina per cinquanta anys i ganes de fer-la, perquè, entre altres coses, dormia poc i això li deixava força temps per treballar en recerca, fer representació institucional i portar les obligacions de la vida monàstica, ens va deixar. Tanmateix, el seu llegat en tots els àmbits perdurà molt de temps.

 

Ramon Pinyol i Torrents (Institut d’Estudis Catalans)