Antoni Dalmau

Arrelat a la cultura com a compromís social

per Flocel Sabaté

Tal com l'he conegut

Jaume Ortínez, Antoni Dalmau i Flocel Sabaté a Muret (febrer, 2001)
Jaume Ortínez, Antoni Dalmau i Flocel Sabaté a Muret (febrer, 2001)

Poques coses han atret major consens en el darrer mig segle a Catalunya que el somriure de l’Antoni Dalmau. Un somriure sincer que menava al diàleg com a única arma. La vigília de la festivitat de Reis de 2022, quan Igualada preparava una de les seves festes més populars, la Cavalcada de Reis, la capital de l’Anoia perdia sobtadament un dels seus fills més compromesos amb la ciutat i, a partir d’ella, amb Catalunya, l’Antoni Dalmau. El Cel dels Benaventurats, que a l’alta edat mitjana era imaginat com un verger, a la baixa edat mitjana és concebut com una ciutat harmoniosa i atemporal. Essent així, a l’igualadí li plaurà trobar-hi personatges com l’escriptor llatí Terenci, que escriví que res humà no li era aliè; el filòsof Aristòtil, que interpretava l’ésser humà com un animal polític (de ‘polis’, que vol dir ciutat), o Marcel Proust, l’escriptor francès que prenia la filosofia i la història a manera de bases per a la vida. L’Antoni Dalmau, un gran conversador de notori nivell cultural, sens dubte s’entendrà molt bé amb aquests personatges, perquè la seva vida s’ha regit per aquests mateixos principis. Tanmateix, no tinc cap dubte que, abans de fer aquestes agradables coneixences, haurà preguntat per Guilhèm Belisbata, el darrer càtar, cremat viu el 1321, o per algun dels dos centenars de bons homes i dones que el precediren en el martiri de foc a Montsegur el 1244; i sens dubte també haurà demanat per saludar Martí Borràs, Josep Molas el Burleta o Manuel Ars, idealistes que injustament perderen la vida a finals del segle XIX, compartint el somni anarquista com altres companys igualadins que l’Antoni Dalmau ha rescatat de l’oblit. I hi podem també imaginar la seva trobada amb Natividad Yarza, que el 1934 esdevingué, a Bellprat, la primera alcaldessa de l’estat espanyol, bé que morí en la foscor de l’exili tolosà, sols il·luminat per la pacient recerca de l’Antoni Dalmau, culminada en el llibre pòstum publicat amb Isidre Surroca.

Compromís polític

La cultura com a eina de transformació de la societat

L’Antoni Dalmau havia nascut a Igualada el 1951, en una família benestant d’arrel cristiana i catalanista. Amb naturalitat, el despertar a la vida va anar acompanyat, inextricablement, per la reivindicació de la llengua i la cultura que bastien la identitat catalana, aleshores objecte de l’anorreament per part del mateix règim polític que negava les llibertats socials bàsiques. Cultura, identitat catalana, reivindicació social i acció des del municipi entreteixien el compromís vital del jove advocat Antoni Dalmau. Amb aquesta embranzida, a les primeres eleccions democràtiques de 1979 va estar a punt d’esdevenir alcalde d’Igualada, fita que no assolí per nomes 27 vots (els que hi ha entre els 5.336 obtinguts pel PSC i el 5.363 aconseguits per la primera força, CiU). En aquella època que estava tot per fer, l’Antoni Dalmau continuà en la gestió política com a president de la Diputació de Barcelona (1982-1987), vicepresident del parlament de Catalunya (1988-1995) i president de la comissió parlamentària de Política Cultural (1995-1999). Són els marcs per on el seu nom s’uneix a l’establiment del sistema bibliotecari de Catalunya, la remodelació de l’Institut del Teatre, la renovació de teatres com l’Adrià Gual i La Cuina, el reconeixement de noms que havien quedat massa arraconats com Lola Anglada o el consens de la Llei de Política Lingüística de 1997, vàlida per al quart de segle següent. La cultura com a eina de transformació de la societat. No és casual, doncs, que l’Antoni Dalmau resti, en els anys següents, unit a referents culturals, començant per la Fundació del Teatre Lliure i seguint per l’Orfeó Català, la Fundació Centre Internacional de Música Antiga i la Fundació Pau Casals.

El camí dels càtars i el somni dels anarquistes

El 2000, en acceptar el repte editorial d’escriure Cartes a un jove polític, l’Antoni Dalmau reivindicava una acció pública des de la il·lusió i el deure de treballar pel país. Tanmateix, si l’anada cap a una societat ‘normalitzada’ descuida aquests valors, potser és el moment de cercar altres models que ens hagin precedit en el recorregut històric. L’Antoni Dalmau ho fa guiat per Vierna i Guilhem, una parella nascuda del seu talent literari per esdevenir el fil conductor amb què penetrar en la realitat dels homes i dones que, en els segles XII i XIII, comprometeren les seves vides en la cerca d’un món millor que comença per l’esperit de les persones, sense adonar-se que el poder establert interpreta que aquest és el major dels perills; per això reaccionarà amb contundència contra qualsevol dissidència que pugui avalar que una altra comprensió del món i una altra articulació social són possibles. Això ho explica a Terra d’oblit,una obra que meresqué el Premi Nèstor Luján de novel·la històrica i que, amb 14 edicions, és la novel·la de més èxit de les set publicades per Antoni Dalmau.

El meu nom apareix a la penúltima ratlla del llibre. L’autor havia tingut en compte els consells d’un medievalista perquè, ben conscientment, conjuminava la llibertat de creació literària amb el rigor històric. La lliure ficció dels personatges i les situacions no havien de violentar la realitat dels fets. La seva immersió en el món càtar fou tan completa que la Universitat Oberta de Catalunya li encarregà un manual universitari amb recursos didàctics sobre el catarisme. A fi d’obtenir bones imatges per a aquest projecte, el febrer de 2001 viatjà amb el fotògraf Josep Mas als escenaris occitans on va succeir tot entre els segles XII i XIII. Jaume Ortínez i jo mateix ens vam afegir a l’expedició. El viatge partia de Besièrs, l’escenari de la massacre de 1209 quan, segons Cesarius von Heisterbach, Arnau Amalric, incapaç de diferenciar a uns i altres, ordenà cremar-los a tots perquè Déu ja distingiria els seus, i culminava en la foguera de Montsegur de 1244. Entremig recorríem tot l’espai vital dels càtars, com Sant Felitz de Caraman, que acollí el concili de 1167, els àmbits de vida quotidiana a Montalhon, els castells que la invenció del Pays cathare aviat posaria en l’oferta turística, la catedral d’Albi, la capitalitat de Tolosa, i la derrota de Muret de 1214. El viatge, inicialment històricocultural, va passar a ser iniciàtic i vital. El trajecte entre la il·lusió per transformar la societat i la sensació personal de desencís traspuava tant en els escenaris històrics visitats com en les sensacions vitals de no pocs companys de la generació de l’Antoni Dalmau un quart de segle després d’haver-se encetat el període democràtic a l’estat espanyol.

Flocel Sabaté, Antoni Dalmau i Josep Mas a Montalhon (febrer, 2001)

Aquí hi entra el record de Pierre Vilar, quan defensava el vincle afectuós i no pas merament asèptic entre l’investigador i l’objecte d’estudi. En aquest sentit podem recordar, com jo mateix he fet diverses vegades, Jill Webster, quan cercant homes i dones bons navegà de l’anarquisme a l’espiritualitat baixmedieval. L’Antoni Dalmau va fer un viatge semblant, bé que anant del catarisme vers l’anarquisme. Com a punt de partida per entrar en aquest, estirà del fil dels diversos indicis que apuntaven vers una significació del moviment obrer a la Igualada del segle XIX ben superior a allò recollit per la historiografia. Ell, que havia exce·lit com a divulgador sobre el catarisme, en assumir aquest repte s’evidencia com un historiador rigorós, que defuig dels llocs comuns i es replanteja les explicacions només basant-se en la consulta documental a l’arxiu i, si de cas, el testimoni oral ponderat, tot ben amanit amb la cura estilística, com li ha lloat Pere Gabriel.[1] Cinc llibres de recerca configuren una aportació cabdal en aquesta línia d’investigació, culminada precisament amb una acurada visió de conjunt publicada pòstumament.

El 2013 l’Antoni Dalmau guanyava el premi Gumersind Bisbal i Gutsems amb la seva obra sobre la guerra civil i el primer franquisme. Llegint aquest llibre de rigorosa recerca arxivística, hom pot veure-hi la història com a dolor, és a dir, la reivindicació dels homes i dones que patiren els fets històrics. La preocupació de l’Antoni Dalmau inclou recuperar el nom i coneixença de cadascuna de les persones que perderen la vida, ja fos al front o a la rereguarda, així com de col·locar cadascú en la seva posició després de la guerra. La historiografia, en la seva preocupació per copsar les estructures que configuren la societat i els eixos que la transformen, havia avançat en el segle XX cap a unes explicacions que ignoraven l’individu i fins i tot menystenien la concreció local. Paradoxalment, la història del segle XX està construïda sobre el dolor de molta gent, foragitada o fins i tot exterminada per les seves idees o, simplement, per la seva identitat. Escriure la història des del coneixement d’aquestes persones renova amb contundència la perspectiva d’anàlisi i, alhora, té un efecte reparador per als qui, en el seu paper de víctimes, havien estat danyades en la seva dignitat o fins i tot en la seva vida i el seu record.

Ben significativament, la història que conrea l’Antoni Dalmau rescata de l’oblit i reconstrueix curosament la biografia tant d’anarquistes que, portats per la Idea,arriscaren la seva vida en el pas del segle XIX al XX, com de totes aquelles persones que veieren la seva vida estroncada amb la guerra, atenent com s’adaptaren al nou escenari vital; és el cas, per exemple, de l’anarquista coponenca Pepita Estruch, el músic Miquel Jordana i Xaubet o el futur vicepresident del Barcelona Nicolau Casals. Al mateix temps, Dalmau retorna el nom als qui en la confusió de la desfeta l’havien perdut, juntament amb la vida, en els camps de concentració de derrotats, com Joan Marbras i Torrents o Francesc Vicent Escrivà Morant.

Igualada, marc cultural

L’Antoni Dalmau era conscient que cada generació ha de revisar la història.

El punt de partida és el compromís amb la pròpia ciutat. Per això hom pot parlar d’Igualada com a paisatge literari de l’Antoni Dalmau, amb poca dissimulació: Igualada és l’Anglada, la ciutat industrial escenari de la novel·la Capsa de records (1995). Però la realitat és més profunda. Per Antoni Dalmau la ciutat era un ens viu, que evoluciona al llarg de la història concebuda com un camí. Essent així, cadascú ocupa un punt en una baula generacional, cosa que justifica la necessitat d’entendre el recorregut precedent i el deure de preparar el futur. Per això, l’Antoni Dalmau coneixia la història de cada carrer i plaça de la ciutat, però també de les seves gents, i reivindicava la biografia d’homes i dones tan diverses com l’escriptor Jaume Serra, la musa de Granados Clotilde Godó, l’impressor Ramon Tobella, el catalanista Lluís Marans, el mestre Abelard Fàbrega o el músic Joan Just.

L’Antoni Dalmau era conscient que cada generació ha de revisar la història. Per això es sorprenia que Igualada no comptés amb cap obra de recerca sobre el conjunt de la ciutat d’ençà dels dos volums publicats per Joan Segura el 1907-1908. Des d’aquesta posició, em va arrossegar en la il·lusionant tasca d’elaborar-ne una proposta, per ser elevada a les corresponents autoritats municipals, en dues ocasions, el 1999 i el 2021, en ambdues ocasions incapaç de superar la indiferència o la ineficàcia dels gestors municipals que, en funció de la seva posició, són responsables de la memòria pública de la ciutat.

L’altra iniciativa a la qual em vaig deixar arrossegar va ser la recuperació de la Revista d’Igualada. L’Antoni Dalmau, en comptes de limitar-se a fundar una revista cultural moderna, assumeix la seva posició en la baula de la història de la ciutat i s’envolta de companys de generació (col·legues del món de la cultura nascuts entre 1950 i 1962) per reprendre el fil que havia deixat una generació precedent, la que entre 1929 i 1930 havia impulsat la Revista d’Igualada. Així, a inicis del segle XXI, la Revista d’Igualada va esdevenir una realitat engrescadora, que renovà el panorama cultural comarcal amb una proposta molt ben travada, elegantment dissenyada, una forta resposta social (ja l’any 2000 assolí 645 subscriptors), un destacat aplec d’autors i nombrosos reconeixements, com els premis Anuària a la millor publicació d’àmbit local (2000), Regió 7 Anoia (2000), APPEC a una acció promocional (2009)l, i el Gaspar Camps al millor disseny (2016). La revista sota el nom de la ciutat aplegava tres cops l’any, a través de les seves seccions fixes, els diferents vessants del fet cultural tal com l’entenia l’Antoni Dalmau: el fil del temps que connecta amb les arrels, la panoràmica amb què abordar la realitat present, la postada dels llibres a llegir, els jocs de paraules literàries i la visual artística. En un dels homenatges recents, la filla de l’Antoni, Clara Dalmau, confessava, des de la vivència familiar, que aquest projecte, sostingut en el temps durant vint-tres anys, es situava entre els més satisfaents per al seu pare.

La gran capacitat de treball, el permanent compromís i la comprensió de la cultura com una força transformadora feia de l’Antoni Dalmau una persona molt coherent i, alhora, oberta a molts homes i dones que, cadascun des de posicions diferents, sempre en recordaran l’escalf i la proximitat, tal com el van conèixer.

 

[1] Pere Gabriel, “«Antoni Dalmau i l’esforç per comprendre i reivindicar la història del moviment obrer català”», Revista d’Igualada, 70 (Igualada, 2022), p. 15.