Els arxivers de poble hem de fer una mica tots els papers de l’auca. L’Arxiu és percebut com una extensió de la mateixa administració local i, a vegades, hem d’atendre consultes del veïnat que depassen el nostre àmbit. Tot i ser de la mateixa vila, el matrimoni Santané-Velasco el vaig conèixer en uns passadissos de l’hospital de Blanes, on tenia una tia àvia ingressada per trencadura de fèmur, i ells una intervenció rutinària pel mig. Superaven els vuitanta, i tots els fills i nets vivien a Barcelona, on ell, originari de Tossa, havia treballat fins a jubilar-se. Llavors amb l’esposa, nascuda a la Rioja, i de jove arribada a Barcelona per servir, van decidir quedar-se a Tossa. Vam establir una bona relació, intensificada el 2003 quan l’Arxiu es va traslladar al seu barri. Vaig convertir-me en la seva finestreta única, per a tota mena de tràmits administratius i sanitaris. Els ajudava en la mesura del possible: un dia vaig concertar-los una cita a la policia nacional de Lloret per a la renovació del DNI, i vaig portar-los-hi amb el meu cotxe. Eren gent senzilla i treballadora, no tenien cap gran casal, ni havien heretat cap vast patrimoni. Ell un dia em va citar a casa seva i recordo, com si fos ara, dues fotografies que em va mostrar.

L’una, sis joves soldats tossencs a Camprodon el 1937. Només ell i un altre van sobreviure al tràgic episodi de la nostra història, del qual hem oblidat la lliçó més important: el valor suprem de la concòrdia ciutadana, per sobre de tot tipus d’ideologia.

L’altra és aquesta, testimoni d’una felicitat fugissera, escàpola. Criatures jugant al carrer amb unes baldufes. Ara que costa tant veure nens jugant al carrer, ara que la mainada interactua millor amb aparells electrònics que amb altres nens, ara que els pares busquem tot tipus d’activitats extraescolars per omplir les tardes dels nostres fills, ara que tantes empreses i col·lectius fan (im)púdicament l’agost amb les activitats de lleure de la mainada... Ara... costa de trobar una imatge espontània i lliure, de goig, com aquesta. Amb prou feines unes espardenyes o uns esclops als peus, ordinaris vestits com saques, pocs quilos sobrers als seus cossos, però uns ulls vius i espurnejants, mirada neta i transparent, il·lusió per jugar amb una baldufa... No hi havia tant com ara, de ben segur gaire res. Tanmateix, eren feliços, com evocava en Pere Mariona, vuitanta anys més tard.

El grup de nens jugant al carrer dels Ametllers, entre els carrers de Pau Moreu i la Guàrdia, d’esquerra a dreta, són: Jaume Pou Cabruja (1915-1937), Marcelino Faro Grifoll (1916-2005), Esteve Santané Ribas (1917-1998), Josep Serrat Vidal (1914-1975), Rosa Santané Ribas (1921-2016), Antoni Cabruja Moré (1912-1990), i Pere Santané Ribas (1919-2012). La foto, de 1924, és feta de Joan Barber Coris.

Ara tots han mort. Dels seus cossos poc més que pols en resta. Mes en servem el record de les seves vides, immortalitzat en una bella fotografia. La vídua Benita va morir la passada tardor a 99 anys. De l’original d’aquelles fotos, qui sap què se n’ha fet. Tanmateix, amb la seva digitalització va contribuir a preservar-ne el record. El seu, per memòria de tots; el de tots, per memòria d’ell.

David Moré Aguirre

Centre d'Estudis Tossencs