Narcís Oller

A Valls Castells

per Societat Narcís Oller

Literatures

Narcís Oller
Narcís Oller

Narcís Oller (Valls, 1846 - Barcelona, 1930). Advocat d’ofici, és considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània, ja amb ell la narrativa de la Renaixença aconsegueix els requisits intel·lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l’època.

És autor de novel·les tan destacades com La Papallona (1882), L’Escanyapobres (1884), Vilaniu (1886), La febre d’or (1890-92), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), a més de diversos reculls de contes. També cal fer esment de dues altres facetes literàries: dramaturg i traductor. Entre els anys 1913 i 1918 va escriure les Memòries literàries, en què evoca la seva trajectòria com a escriptor.

Oller va obtenir un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya, i les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües. El novel·lista defensà aferrissadament la seva opció lingüística a favor del català, en un moment en què aquesta decisió no s’escapava del debat i la polèmica.

Plaça del Blat de Valls, finals del segle XIX

A Valls, castells

Ben aviat, enmig de la gentada, s’obrí un petit clap, al centre del qual es col·locà un home espitregat, ample de pit, de coll robust, massís de cames, nervut de braços i de cap petit (personificació vivent de l’Hèrcules mitològic), qui, amb la major naturalitat, es disposava a ésser la pedra fonamental de la columna humana que anava a erigir-se. Dos més, rivals de la seva fortalesa, es brindaren a servir-li de crosses agafant-li els braços, que col·locaren sobre llurs espatlles. Així posats, almenys una vintena d’homes s’agarbonaren a l’entorn d’ells tres, formant un ample pedestal [...]. La gralla començà la tonada del castell, el més resistent dels que venien caminant per damunt de la gent anà a posar-se dalt les espatlles de l’hèrcules, i, en menys d’un Jesús, es veieren aixecar-se cent braços d’acer del pedestal, i encastar-se a les pantorrilles d’aquell segon altres tantes mans ossoses i aferradisses com les urpes del lleó.

Sota d’aquella piràmide de braços tibants desaparegueren els caps dels que formaven fonament. Un hom no sabia què admirar més d’aquells titans: si la força muscular de què anaven a donar prova, o bé la resistència de llurs pulmons, que durant tant de temps lluitarien amb l’asfíxia. Mentrestant el segon estenia els braços, mantenint amb ells l’equilibri, com un funàmbul amb el balancí, i el tercer, al so de la gralla, que havia emprès la segona estrofa del seu cant, escalava ses espatlles pausadament. En posar-se dret dalt d’elles, sentí les urpes del segon com se li aferraven a la corba dels genolls per apuntalar-lo, i esperà, estès de braços, el quart, que ja anava enfilant-se per la seva esquena mentre la gralla tocava la tercera estrofa. Tocà després la quarta, i la cinquena, a mesura que anaven escalant i augmentant la columna el quart i l’aixecador o penúltim. Llavors era de veure com, al compàs del castell, creixien l’entusiasme i l’expectació de la multitud. [...].

I l’enjaneta, nen de nou anys, angelet que havia de coronar aquella columna de la supèrbia humana, seguia sa penosa ascensió com un gat de mar per l’antena d’un vapor fuetejat pel vent, sense mirar a baix, on tenia el perill, sinó a dalt, on tal volta veia l’esperança allargant-li aquella mà invisible a què deu l’home ses majors empreses. Cada balançada del castell, la més imperceptible genuflexió d’un casteller, produïa en aquella mar de gent un corrent secret que esglaiava els cors i acabava esbravant-se pels llavis en una remor sorda i perllongada com la de les ones. [...]

De sobte esclatà un picament de mans universal: l’enjaneta estava empeus dalt de l’aixecador, i, mig aclofada encara, feia amb els braços aquell moviment d’ales que entre els de l’ofici s’anomena l’aleta. La gralla, amb una nota prima, perllongada i estrident com el gemec suprem d’un gran esforç vençut, acompanyava aquell senyal de triomf. El castell estava fet: calia només restablir l’equilibri, posar-lo a plom; i dret, enterc ja l’enjaneta amb sos bracets en nanses, calgueren sols petites inflexions de cos, imperceptibles a l’espectador indocte en la matèria, per a aconseguir-ho.

 

Narcís Oller, Vilaniu. Valls: Cossetània Edicions, 2008, p. 55-56

Nota biogràfica i selecció del text: Societat Narcís Oller