L’Horta de València

Passat i futur d’un espai agrari singular

per Ferran Esquilache Martí

Geografies

Vista aèria de l'Horta Nord en l'actualitat. A l'esquerra, Carpesa i al fons, València
Vista aèria de l'Horta Nord en l'actualitat. A l'esquerra, Carpesa i al fons, València

D’hortes valencianes, n’hi ha moltes. Algunes de superfície bastant considerable i una producció important. Però només n’hi ha una capaç de donar nom a tota una comarca sense especificar res més en el topònim: l’Horta, amb majúscula, sense cap afegitó. Ben mirat, des d’un punt de vista geogràfic, ecològic, agrícola, i fins i tot econòmic, no hi ha res d’especial que la particularitze respecte a moltes altres hortes històriques de la part oriental de la península Ibèrica o el nord d’Àfrica. Però hi ha dues característiques que sí que l’han feta especial al llarg de la història. En primer lloc, la gran extensió de la seua superfície, ja que amb les més de 14.000 hectàrees que va arribar a tindre al segle XIX es va convertir en l’espai irrigat històric més gran d’Europa, i el segon més gran de la Mediterrània, només superat per la Ghuta de Damasc. En segon lloc, la particularitza el fet d’envoltar la ciutat de València, amb la consegüent relació simbiòtica que una i altra han mantingut des dels seus orígens fins fa no gaires anys, i que ara s’intenta recuperar a poc a poc. La conseqüència d’ambdues característiques és que l’Horta de València ha estat sempre l’horta per excel·lència, la que tothom coneix, la més gran i important, la que va amb majúscula, i la que més mirades i admiració ha atret al llarg dels segles, amb major o menor fortuna, tant de nadius com de forans. Però actualment l’Horta ja no és la que era, ni en extensió ni menys encara en importància econòmica, i certament està en perill seriós de desaparició.

La ciutat de València i vista parcial de l'Horta en el vol americà de 1956

De la geografia física als orígens de l’horta

L’Horta de València se situa sobre una gran plana al·luvial costanera, de les diverses que hi ha entre el delta de l’Ebre i el cap de la Nau. Una plana construïda per acumulació de sediments durant el quaternari mitjançant les aportacions del riu Túria i dels barrancs de Carraixet i de Torrent-Catarroja, entre d’altres de menor consideració. En definitiva, diversos metres de profunditat d’argiles roges, pausadament dipositades al llarg de mil·lennis, que han format una plana lleugerament inclinada de bona qualitat agrícola, però inicialment marjalenca en la part més propera a la mar.

Aquesta és la raó per la qual fou sovintejada, però mai no del tot ocupada, abans de la fundació de la ciutat romana de Valentia. Amb l’establiment de la nova colònia, el 138 aC, es va repartir la terra del seu terme –que anava des del Puig fins al riu Xúquer– entre els nous colons itàlics que s’hi van assentar i, per tant, es va posar en cultiu per primera vegada la plana al·luvial on segles més tard es construiria l’Horta. En aquest sentit, no s’han fet encara estudis específics d’arqueobotànica, però sabem que en aquella època es cultivava bàsicament la coneguda trilogia mediterrània formada pels cereals per a fer pa, la vinya per a fer vi, i en menor mesura l’olivera per a fer oli. La qual cosa no vol dir que no hi hagués també alguns petits horts complementaris en les vil·les romanes que hi havia repartides per la plana valentina, alimentats amb aigua dels modestos aqüeductes derivats del Túria, dels quals s’han detectat algunes restes a Riba-roja i a Manises. Però aquests canals, malgrat tot el que se n’ha escrit, no tenen res a veure amb l’horta en el sentit actual del terme, que es construiria molt més tard, ja en època musulmana.

Partidor de llengua de la Sèquia dels Moros, d'origen andalusí

De fet, fou a partir de la conquesta islàmica de la península, el 711 dC, quan les primeres tribus berbers, arribades formant part de l’exèrcit del Califat, es van assentar a la plana de València i van començar a construir les primeres séquies. Els Hawwara (que donen nom a la Séquia de Favara), els Masddala (Mestalla) o els Banu Agger (Benàger), entre molts altres dels quals no s’ha conservat el nom, van ser els primers constructors de l’Horta. Cal deixar clar, no obstant això, que en aquell primer moment l’horta no era com ara la coneixem i la concebem, sinó un conjunt de petits espais irrigats associats a les aldees camperoles repartides per la plana, separats entre si sense tocar-se però units a través dels grans canals de circulació de l’aigua. Un paisatge agrari que reflecteix molt bé la societat tribal i segmentària que la va crear. Amb el temps, aquella horta va anar creixent, juntament amb la seua població, tant per l’augment demogràfic com per l’arribada de nous grups forans, i va anar sumant més i més espais irrigats separats igualment entre si i formant així una vega ben atapeïda d’aldees i hortetes al voltant de Madinat Balansiya. Fins que tot va canviar de sobte en un any crucial per als valencians: 1238. L’any en què Jaume I va conquerir la ciutat, i va fundar el Regne de València.

Hortes andalusines a l'Horta de València. Ferran Esquilache

L’evolució històrica de l’horta entre els segles XIII i XX

Des d’uns mesos abans de la rendició de la ciutat, el rei conqueridor va començar a repartir les terres de la vega entre els participants a la host reial, com a botí de guerra, però sense fer distinció entre les terres que ja es regaven abans de 1238 i les que no. Quan la ciutat es va rendir a Jaume I, i tot seguit es va fer efectiva la repartició de la terra dissenyada pels agrimensors reials, els nous beneficiats van començar a construir més séquies i a ampliar els sistemes d’irrigació per a portar aigua a totes i cadascuna de les parcel·les que hi havia dins de la zona susceptible de ser regada. Per tant, va ser llavors, just en aquell precís moment, quan va nàixer l’Horta en extensió que nosaltres coneixem i que més o menys encara podem apreciar parcialment.

Tanmateix, el seu aspecte visual en aquells primers segles, fins ben entrada l’època moderna, era molt diferent al que podem veure actualment, ja que diferents eren els cultius i el model d’explotació agrària. De nou, cereals i vinya foren quasi exclusivament les plantes que es van conrear durant segles en els mateixos camps que ara acullen xufes, carxofes o encisams. I aquest fet, que es fa palès en la documentació medieval i moderna, sorprèn a la majoria de la gent, sobretot perquè és un paisatge prou allunyat de la concepció que tenim ara de l’horta com un espai de cultiu de fruita i hortalisses. I això es deu tant a la imatge que podem contemplar actualment amb els nostres propis ulls, com també a la imatge tòpica que ens ha arribat a nadius i forans a través de la literatura, que descriu l’horta com un jardí de flors.

En realitat, aquesta imatge tòpica està molt relacionada amb els viatgers del nord d’Europa, dels quals tenim uns quants testimonis per a època moderna i contemporània. Els cridava molt l’atenció que, gràcies al clima mediterrani i a l’aportació artificial d’aigua als cultius, l’Horta produís dues collites a l’any, i de vegades fins a tres, acostumats com estaven a les rotacions triennals i al guaret del secà. Si bé, sobretot, els cridaven l’atenció els arbres fruiters que ocupaven els marges de séquies i camins (presseguers, pruneres, magraners, pomeres, etc.), que en el seu imaginari projectaven una imatge de riquesa i abundància a disposició de qualsevol, però que a la pràctica no suposaven cap aportació econòmica rellevant més enllà de l’autoconsum dels llauradors, perquè els camps eren destinats a allò que sí que era important per al mercat: el cereal i la vinya. Amb el temps, es van introduir nous cultius, com la morera per a la indústria de la seda, que va ocupar primer els marges dels camps fins a fer-se tan productiva per ocupar camps sencers. De fet, el geògraf i botànic Antoni Josep Cavanilles va escriure a finals del segle XVIII que, des de dalt del campanar de la Catedral, el Micalet, l’Horta era com una mar verda de moreres fins on arribava la vista. Més o menys com el que podem veure ara en llocs com la Plana de Castelló o la Ribera del Xúquer, però amb tarongers.

Morera a l'Horta de València, prop de Mislata, que ha sobreviscut fins a l'actualitat

Els segles XIX i XX són els del gran canvi, els que van conformar l’Horta que tots ja reconeixem amb els nostres ulls i hem conceptualitzat a través de La Barraca de Blasco Ibáñez. Amb la millora dels transports, la ciutat de València va deixar de dependre dels cereals i del vi de mala qualitat del seu voltant, i l’Horta va començar a dedicar-se a poc a poc a cultius més rendibles. També l’extraordinari creixement demogràfic de la ciutat i dels pobles circumdants que es va produir en aquest període, per les millores sanitàries i la constant arribada de nous habitants, va fer augmentar la demanda d’aliments, i això va permetre que hortalisses com l’encisam, la carxofa, la tomaca o el pebrot passaren de l’hort als camps de l’horta, perquè el mercat urbà ja les podia absorbir i, fins i tot, es podien exportar, la qual cosa era impensable cent anys abans. També s’hi va introduir la creïlla o patata, la dacsa o blat de moro, i van augmentar les cebes (que van produir una arquitectura molt particular de l’Horta de València, les conegudes ceberes per a assecar i emmagatzemar el producte a l’aire lliure) i tantes altres fruites, verdures i hortalisses. Curiosament, no el taronger, que només arribarà a l’Horta Sud en la segona meitat del segle XX, quants molts llauradors passen a ser-ho només a temps parcial, perquè tenen altres treballs, i planten tarongers perquè és un cultiu rendible que no exigeix atenció diària.

Barraques en una fotografia antiga
Cebera en relatiu bon estat a l'horta de Xirivella

Els reptes del segle XXI

Si a mitjans del segle XIX hi havia censades 7.350 hectàrees de terra d’horta sota la jurisdicció del Tribunal de les Aigües de la Vega de València (deixant de banda la Reial Séquia de Montcada, que era i és encara la més gran i allunyada de la ciutat, així com les terres no censades que només tenen dret a reg de fortuna), a principis del XXI només en quedaven 3.394, segons dades del Centre Valencià d’Estudis del Reg. Actualment, la xifra s’ha reduït encara més, com ja s’esperava aleshores, fins a xifres alarmants.

València ha crescut durant els darrers 150 anys sobre l’Horta com una taca d’oli. És per això que durant segles València i els pobles de la comarca van ser com petites illes al bell mig d’una mar d’horta extensíssima, i ara és just a l’inrevés, l’horta està dividida en fragments –en illes– que resten envoltades i delimitades pels pobles, per polígons industrials i per infraestructures de comunicació, com ara autovies i línies de ferrocarril. Res que no haja estat normal en qualsevol ciutat europea, però que en el cas valencià s’ha fet sobre un paisatge agrari molt productiu que, a més, és també patrimoni històric. Amb tot, el colp més dur fou el desviament del Túria als anys seixanta, que va produir un tall monstruós en el paisatge que va condemnar a desaparèixer en les dècades següents l’horta existent entre la ciutat i el nou caixer del riu. El procés, de fet, està culminant-se ara mateix amb la construcció de tot un barri sobre l’anomenada horta de Malilla.

És cert que la ciutat de València ha canviat molt els últims anys, almenys a primera vista, tant per la frenada urbanística com a conseqüència de la crisi del 2008 com, també, pel canvi en el govern municipal el 2015, malgrat certes inèrcies que han continuat de l’etapa anterior. Queda molt per fer, evidentment, però per ara sembla que ha quedat enrere l’enderrocament d’alqueries històriques i la destrucció de grans àrees de cultiu produïdes per l’avanç urbanístic dels anys noranta i 2000, en plena bombolla immobiliària. Per a la història de la ciutat quedarà la imatge de l’enderrocament de les alqueries del Pouet de Campanar, quasi al mateix temps que eixien per la porta els arqueòlegs que n’acabaven de certificar l’origen medieval d’algunes. Encara més viva està en la memòria la lluita dels veïns de la Punta posant-se davant les màquines que destruïen les seues llars i els seus camps per a construir la ZAL (Zona d’Activitats Logístiques) del port que, a hores d’ara, després de vint anys i diversos litigis judicials, continua sense acabar-se i figura oficialment com a terra d’horta d’especial protecció.

Sèquia d'Andarella, encara de terra

A València, són les dues històries més conegudes d’aquells anni horribiles, perquè foren sonades a la premsa durant molt de temps, però són només dos exemples dels molts que hi ha hagut des dels anys seixanta endavant. Mai no podrem saber el nombre de famílies que han vist amb un nus a la gola, per la impotència de no poder fer res, l’enderrocament de la casa on havien nascut ells i els seus fills, i la destrucció dels camps que havien treballat els seus avantpassats i que han donat de menjar a la ciutat durant centenars d’anys. També és cert, no obstant això, que no tota la societat valenciana considera aquesta desaparició un crim, i que durant la bombolla immobiliària moltes altres famílies han venut sense tant de remordiment davant una quantitat considerable de diners que els ha permès canviar de vida, si no és que l’havien canviada ja. De fet, és important evitar romantitzar la vida dels llauradors del passat, que no era gens fàcil, i ajudar els del present que encara vulguen ser-ho.

Durant molt de temps el lema de lluita ha estat “salvem l’horta”, però és evident que el futur de l’Horta en general no passa per fer horts per a urbanites, com pensaven alguns polítics benintencionats fins fa no gaire, sinó que cal salvar els llauradors, com es diu ara, garantint-los preus justos pel seu treball. Una faena difícil, sens dubte, pel tipus de societat que tenim actualment, i per l’existència d’un sistema econòmic que permet portar els aliments de l’altra punta del planeta per un preu mòdic. Però això prompte haurà de canviar, si atenem a la crisi energètica que ja tenim a sobre i que ha de portar-nos, necessàriament, a recuperar l’alimentació de quilòmetre zero. Veurem què passa. De moment cal reconèixer l’esforç de l’Ajuntament de València per obrir nous mercats per a la venda directa de productes de l’horta per part dels mateixos llauradors. És a dir, allò que s’havia anat fent sempre, durant segles i segles, per la relació simbiòtica entre l’horta i la ciutat de la qual parlava al principi.

El ZAL del port i el llit nou del Túria amb l'Horta i la ciutat de València al fons

Finalment, cal ordenar el creixement urbanístic. No frenar-lo del tot, perquè això és impossible, però sí deixar clar el que es pot i el que no es pot fer. Ara hi ha una Llei de Protecció de l’Horta que en certs casos ha funcionat prou bé, però que resulta inútil quan qui fa la destrossa paisatgística i patrimonial és la mateixa administració –ministeri o conselleria–, perquè posen per davant el pretès interès general. L’exemple més recent ha estat l’ampliació de l’entrada nord a València per l’autovia A-21, malgrat l’oposició de l’Ajuntament i en molta menor mesura de la Generalitat, per considerar-la innecessària. El pròxim repte és la construcció de la plataforma de l’AVE des de València cap al nord, el trajecte de la qual està decidint-se ara mateix als despatxos entre una opció que el porta per fora de l’horta històrica, però que encareix considerablement el projecte, o una altra opció que, com ja es va fer a l’Horta Sud, talla en dos l’horta que per ara resta millor conservada i la condemna a la desaparició. Per a bé o per a mal, les generacions del futur ens jutjaran com a societat per la conservació de l’Horta.

 

Ferran Esquilache Martí

Universitat de València