Dono a conèixer una fotografia de la meva propietat, executada a Perpinyà, pels volts dels anys setanta del segle passat, l’autoria de la qual m’és desconeguda. Me la va regalar el senyor Rotllà Serres-Brià de Toluges. Mostra el moment en què el folklorista i activista cultural Josep Deloncle (1913-1900), primer conservador de la Casa Pairal al Castellet Perpinyà, fundada l’any 1963 pel batlle Paul Alduy, baixa des d’una finestra del Castellet un cistell d’ous, després del cant dels «goigs». Aquesta celebració es feia regularment el Dissabte Sant, el diumenge de Resurrecció o bé el dilluns de Pasqua. Malauradament, en el moment que escric aquest paper el destí de les col·leccions etnogràfiques rossellonès exposades és incert. Entre el públic present a l’acte s’hi endevinen alguns membres de la colla que cantaven els goigs, públic en general. Des del 2010 aquest edifici emblemàtic del cor de Perpinyà es diu Casa Pairal Josep Deloncle.

Els Goigs dels Ous és una tradició popular, cada dia més afeblida, a tot el Conflent i parts del Rosselló, perquè la gent que entenia, que celebrava aquesta celebració, ha anat desapareixent per raons d’edat. També tinc constància que aquesta festivitat de Pasqües se celebrava al Bages, amb cants i balls, al Ripollès i possiblement en altres llocs, amb algunes variants, conegudes com a caramelles, cançons de Pasqua que es cantaven per celebrar la resurrecció del Senyor. D’aquestes execucions també se’n conserven fotografies i gravats al·lusius. Vegeu el llibre de Francesc Pujol i Joan Amades, Diccionari de la dansa, dels entremesos i dels instruments de música i sonadors, volum I, Dansa (Barcelona, 1936). Després del cant dels goigs, colles de joves, vestits a la usança catalana, s’adreçaven a cases i masies a la recerca dels «ous» i botifarres, coques, «bunyetes» (brunyols), carn, etc. Després de la Quaresma s’havien acabat les restriccions alimentàries. Al Rosselló els amos de les cases feien baixar a mà o per una corriola un cistell de vímet, amb llaços i altres adornaments, amb ous i altres llepolies (xocolata, etc.). Era la torna, l’agraïment, per haver-los cantat goigs amb tonades profanes i religioses. L’erudit i historiador rossellonès Pierre Vidal en va editar els primitius textos recollits al segle XIX: Els goigs dels ous (Perpinyà, A. Julià, 1891). També he vist una cinquena edició d’un altre llibret publicat per Pierre Puiggarí, amb una notícia històrica de Bernat Alart amb la música corresponent (Perpinyà, Latrobre, 1897).

Pierre Vidal sostenia la teoria que s’anomenaven així per la collita d’ous que es feia a la recapta, però també perquè les primitives caramelles s’havien cantat al santuari de la Mare de Déu del Mont, que depenia del municipi de Sous. Per una deformació lèxica i eufònica «Sous» va passar a «ous». Aquesta teoria també la defensava Jacint Verdaguer, que situava al santuari del Mont l’origen d’aquesta tradició. Altres estudiosos sostenen que les caramelles deriven dels antics cants profans i religiosos dedicats a la verge del Roser. Els ous de Pasqua també simbolitzaven la regeneració, l’aspiració a una vida més dolça després dels patiments d’una Setmana Santa més rigorosa que ara.

Pep Vila (Institut d'Estudis Gironins)