Guillem Viladot

Artista de l’ignot oest

per Teresa Ibars Chimeno

Literatures

Fons documental Guillem Viladot
Fons documental Guillem Viladot | Josep Maria Puig de la Bellacasa, referència 204

Guillem Viladot, Agramunt 1922-1999, escriptor i farmacèutic, va escriure poesia, narrativa, articles de premsa i també, a partir d’endinsar-se en la poesia concreta, va crear un univers de poemes visuals i volumetries que fan que el classifiquem d’artista indisciplinat, avantguardista i polièdric. Descendent d’una família de diverses generacions d’apotecaris de la vila on va nàixer, va saber crear un imaginari que, prolífic i personalíssim, mai no es va enquadrar en cap corrent ni tendència oficial de la metròpoli cultural de Catalunya, Barcelona. Viladot va voler ser perifèria i avantguarda des de la terra que el va veure nàixer i de la qual va fer trinxera.

La immensa obra de Viladot s’inspira inicialment en aquest marc geogràfic de l’Urgell. Després, i a partir de la dècada de 1970, la seua obsessió per la psicoanàlisi estarà a la base de la seua narrativa, de la seua poètica i fins i tot de l’obra més experimental i volumètrica.

Escriptor del mes d’octubre de 1992 de la Institució de les Lletres Catalanes i Creu de Sant Jordi de l’any 1993, tot just en aquest any se celebra el centenari del seu naixement amb una activitat editorial i expositiva considerable. (https://cultura.gencat.cat/ca/temes/commemoracions/2022/anyguillemviladot/inici/)

Fotografia del carrer Sió cedida per l’Ajuntament d’Agramunt

Temps d’estrena, Editorial Selecta, 1959

LA MORT

L’escola no es tancava fins ben entrat l’estiu. A la tarda, esperant que toquessin les dues, s’estava bé a l’ombra de les acàcies. Ens recolzàvem al seu tronc o ens estiràvem a terra i aquella llum tova ens inflava el cervell. I ens emmandria ofegant-nos tots els moviments i les paraules.

Era un ensopiment progressiu i ascendent. A mi, aquell estat em feia pensar en la mort.

Jo creia que la mort es presentava d’aquella manera, amb molta calor, i sentint com el cap i el cor s’anaven buidant, com si de sobte, obrissin alguna aixeta.

Sota les acàcies, l’ombra de les fulles ens acollia en un sopor espès que ens elevava com un globus de paper. Quan estàvem molt amunt, ens perdíem. Llavors, l’aixeta es tornava a obrir i ens moríem del tot.


Blancs espirituals, Poesia completa, Volum I, 1964

CONFESSIÓ GENERAL

Tendim al poema

pel camí de l’antipoema.

Volem fer el poema

després de destruir el poema

de fa

231 anys i mig

94 anys i set mesos

25 anys i vuit mesos

13 anys i tres dies

d’ahir,

d’avui.

Només el batec.

Per això no portem cap insígnia.

Ni cap senyera.

Fins i tot

repudiem els mots.

N’hi ha prou

amb el silenci.

Calleu!

Heus ací el poema.

 

Selecció dels textos i semblança biogràfica: Teresa Ibars Chimeno, escriptora, articulista, i Cap del Servei d’Arxius, Estudis i Informació de la Diputació de Lleida. En aquest moment està acabant el tractament arxivístic del fons personal i patrimonial de Guillem Viladot, que es troba a la seu de la Fundació Lo Pardal a Agramunt, creada pel mateix autor. Part d’aquest treball, juntament amb les sensacions i emocions experimentades en el procés, han quedat recollits a El silenci de l’angle, publicat per l’editorial Fonoll aquest any 2022.