El Delta de l’Ebre a les èpoques medieval i moderna (segles X-XVIII)

L’empremta humana al llarg dels segles

per Antoni Virgili

Geografies

Sínia del caseriu de Burjassénia (Marina Mateu)
Sínia del caseriu de Burjassénia (Marina Mateu) | Marina Mateu
Aquest delta que avui contemplem fascinats, no té gaire, o res, a veure amb el que van explotar els grups humans d’èpoques pretèrites

El Delta de l’Ebre configura un dels paisatges més fascinants del país. La seva singularitat atreu milers de visitants i turistes d’orígens molt diversos, sigui per admirar el seu riquíssim i variat patrimoni natural, en fauna i vegetació, ja per descobrir una agricultura rica i diversa en la qual els seus immensos arrossars en són el principal atractiu. Els deltes, i el de l’Ebre no és cap excepció, són dels paisatges més dinàmics que existeixen a l’escorça terrestre. Les seves planes sedimentàries, situades a la desembocadura de grans rius, estan sotmeses tant a l’impacte dels corrents fluvials, com també dels embats de la mar que, gairebé, els rodeja. Així, s’explica el caràcter canviant de la seva morfologia.

El Delta de l’Ebre ha canviat moltíssim al llarg de la seva dilatada història geològica. Altrament, les diverses societat humanes se n’han servit d’una manera o altra. L’aprofitament dels seus recursos, però, ha tingut un impacte diferent sobre el medi, en funció de les activitats practicades. Les societats agràries tradicionals van tenir, durant segles, una incidència molt tènue, comparada amb agressiva explotació intensiva contemporània. Aquest delta que avui contemplem fascinats, no té gaire, o res, a veure amb el que van explotar els grups humans d’èpoques pretèrites. El medi natural, tot i la seva espectacularitat, és, ara, un espai antròpic. En aquest article descobrirem la forma i els components del paisatge del curs baix del riu Ebre durant els segles medievals i moderns. Concretament, el lòbul esquerra del delta.

Perfil aproximat del Delta de l’Ebre a l’edat mitjana (Marina Mateu i Antoni Virgili)

El prat de Tortosa a l’edat mitjana

Ramon Berenguer IV i d’altres aliats van conquerir la ciutat islàmica de Tortosa l’any 1148. El procés de colonització per part de la nova població cristiana que es va establir en el territori del baix Ebre va generar molta documentació que aporta informació sobre el paisatge que van trobar els conqueridors, i també les transformacions que hi van introduir, i com el van adaptar a les seves necessitats.

Els documents dels segles XII i XIII designaven els sectors fluvials més propers a la desembocadura de l’Ebre amb l’expressió “prat de Tortosa”. El prat el constituïen extenses superfícies de ribera fluvial que s’estenien des de l’actual terme de Campredó fins als espais litorals adjacents a la llera fluvial que aleshores constituïen la plana deltaica. Per sobre d’aquesta plana, en els punts estables de la plataforma continental, s’alineaven una sèrie d’assentaments: Camarles, la Granadella, l’Antic, l’Aldea, Burjassénia i la Candela. Tots ells estaven situats just a la desembocadura dels barrancs procedents de les serres interiors, i en cotes lleugerament per sobre del risc d’inundació.

El paisatge era format per extenses superfícies de terra en gran part inculta. Se n’aprofitaven les pastures i altres recursos naturals, com la sosa o la sal. Aquests terrenys, doncs, degudament condicionats es podien convertir en terres de conreu.

El paisatge del prat

La documentació és rica en la descripció dels components del paisatge del prat, que es pot descriure com un indret de terreny inestable pels efectes del riu i l’acció dels barrancs procedents de les serres limítrofs. S’hi esmenten garrigues, estanys, aiguamolls, bassals i llacunes, i la vegetació associada a aquests espais lacustres i de ribera, amb la presència propera de l’Ebre i el mar. En aquest indret, en una línia que s’estén entre Amposta i l’Ampolla hi havia una destacada concentració d’ullals, nom que en aquestes contrades designen surgències d’aigua subterrània que afloren a la superfície. Les aigües procedents dels ullals i la dels torrents no tenien sortida a causa de les barreres de sediments, lleugerament més elevades, tot formant i alimentant les llacunes i les basses. El riu i el mar figuraven tot sovint com a elements d’aquest paisatge

Plànol de l’hemidelta esquerre, segle XVII (Arxiu de la Catedral de Tortosa)

La cartografia antiga (segles XVII i XVIII) confirma, d’una banda, aquest paisatge, i de l’altra, que entre els segles XII i mitjan del XVII no sembla haver estat gaire modificat, llevat dels espais adjacents a la riba i als marges del corrent. Les basses i llacunes documentades els segles XII i XIII continuaven existint durant l’època moderna. Hi figuren: la bassa de l’Aldea o prat comú, la bassa del Mas Roig, l’estany del Prior o prat comú, del qual es diu que arriba a prop de Camarles, la bassa Fangosa anomenada així a mitjan segle XII, i altres basses i llacunes més petites.

Pergamí de l’any 1383. Referencia una riuada de l’Ebre (Arxiu de la Catedral de Tortosa)

Tot fa pensar que en època andalusina, entre els segles VIII i el XII, els grups humans que habitaven el territori van aprofitar els recursos que els oferia el medi, en especial, les pastures pels seus ramats de bestiar, i que els espais de conreu es concentraven entorn dels nuclis residencials. Arran de la conquesta, les senyories feudals, com ara la seu de Tortosa i la comanda del Temple, van desenvolupar els primers programes de colonització agrària en fomentar la rompuda de terres i ampliar els assentaments humans, ja en nuclis de població concentrada, com a Camarles, Burjassènia i l’Aldea, ja en masos dispersos, com a l’Antic (terme actual de Camarles).

En les clàusules dels documents d’època medieval escripturats amb la finalitat de rompre els terrenys del prat no s'observen taxes d'entrada ni gravàmens per l’alienació de les terres, potser per promoure i atreure colons cap a un espai encara poc atractiu. Els estímuls a rompre la terra per treure-la de l’erm, així com la condició d'aixecar-hi els habitatges indiquen que es tracta de l'arrencada de la colonització en aquests indrets. No és possible, però, ni tan sols aproximar-se a la superfície que es va posar realment en conreu amb els establiments i les assignacions genèriques de terra. Segurament es devien formar clapes de parcel·laris discontinus entorn dels masos enmig de grans extensions de prat, atesa la superfície que s’estenia entre plataforma continental, el riu i el mar. Els textos escrits, tanmateix, revelen la gran importància que va mantenir l’activitat ramadera.

Evolució morfològica del delta

Al llarg de la història, fins avui, aquest espai ha estat sotmès a destacats canvis morfològics. Els autors que n’han estudiat la seva evolució han constatat que el delta de l’Ebre, amb una forma molt diferent, ja existia 3,5 milions d’anys enrere, i que no es pot sostenir l’existència d’un estuari amb l’aigua marina arribant a Tortosa en època romana.

Als segles X-XIII, el curs del riu era molt diferent a l’actual, ja que poc més avall d’Amposta prenia dues direccions: una vers el sud-est, mentre l’altra es dirigia al nord-est. Aquesta, dibuixava un gran meandre que durant segles va ser conegut com la Punta Grossa. La direcció del corrent d’aquest segon llit era gairebé paral·lela als assentaments litorals esmentats. Un dels plànols diu, textualment, de la llera: feia grans voltes i revoltes per la Punta Grossa i bosc, abans de desembocar al mar al sud de l’Ampolla, en el lloc conegut encara avui com a Riu Fondo, al·ludint l’antiga boca.

L’any 1666 es va construir una canalització que partia del meandre de la Punta Grossa en direcció a llevant, anomenada la Cava. Arran d’una de les crescudes el fort corrent va ocupar aquest canal i va canviar el curs del llit per desembocar al mar en direcció a l’est, a grans trets, com ara. Així ho expressa un dels textos: Havent-se fet la Cava se encamina tot lo riu per ella (...) de manera que el Riu Vell que està del tot perdut antes del 1700 sens estar-hi gota de aigua, sinó per la Cava. Així, doncs, un dels grans canvis estructurals del delta tindria un origen antròpic: l’excavació de la Cava hauria fet possible l’obertura d’una nova llera i la progressiva amortització de l’antic llit, o Riu Fondo, pel que fa a l’hemidelta esquerra.

Ara bé, res de tot això no s’explicaria sense l’existència d’un riu com l’Ebre i tots els seus condicionants: una gran superfície de conca, un cabal abundant i la versatilitat dels seus règims hidrogràfics, a més de la irregularitat del règim de pluges que caracteritza el clima mediterrani. Tot plegat condiciona el seu cabal, que assoleix la màxima intensitat de tots aquests factors en arribar a les terres baixes properes a la desembocadura. En aquests indrets del Baix Ebre el curs del riu no estava encaixonat com ho està ara per efectes de l’activitat humana. En primer lloc, la construcció dels canals, el de la dreta (1857) i el de l’esquerra (1912), els quals representen una gran descàrrega d’aigua del llit fluvial. En segon lloc, l’efecte regulador que suposa la construcció dels grans embassaments, ja en el propi corrent, ja en els seus afluents, a partir dels anys trenta i cinquanta del segle XX, uns dos-cents en el conjunt de la conca.

Plànol General de la Societat de Prats de l’Aldea (Arxiu Comarcal del Baix Ebre)

Un riu indomable i els efectes de les riuades en el delta

Els efectes de les crescudes sobre els espais agraris adjacents a la llera podien ser imprevisibles

La documentació mostra l’existència de grans avingudes i inundacions de l’Ebre. La notícia més antiga data del 15 d’octubre de l’any 1297, quan la riuada va provocar greus desperfectes en els sistemes d’ancoratge del pont de barques de Tortosa. Hi ha altres referències dels anys 1373 i 1380. Durant el segle XV consten, almenys, cinc grans avingudes; quatre més, pel cap baix, el segle XVI; una desena al segle XVII, en una d’elles, a les darreries de setembre de l’any 1604, va enderrocar unes cases enllà del pont de barques; onze durant el XVIII; deu al XIX, i set al XX. La majoria es produïen després de les fortes pluges que tenien lloc a la primavera o a la tardor. Ara bé, que hi hagi poques referències a grans avingudes abans del segle XV, o cap abans del XIII, no vol dir que no se n’haguessin produït.

Els efectes de les crescudes sobre els espais agraris adjacents a la llera podien ser imprevisibles. La fúria de les aigües prenia terres d’un lloc i les dipositava en un altre, proper, o tant llunyà com en la mateixa desembocadura, tot alterant els contorns de les parcel·les i dels espais de conreu, la qual cosa obligava a legislar per no perjudicar els afectats. El llibre dels Costums de Tortosa, del segle XIII, inclou articles que preveien els canvis en la llera, la qual cosa demostra que aquests fenòmens eren habituals a l’Ebre i ben coneguts pels contemporanis, així com l’abast de les seves conseqüències.

Els efectes més transformadors en el paisatge es produïen en els espais més propers a la desembocadura, a la plana deltaica, com a dipositària de la major part dels sediments i, alhora, per ser la zona on es produïa una concentració d’aigua més gran. En referir-se al poder erosiu de l’Ebre en el delta es diu que augmentava un indret de bosc, y si no se fa la Cava sen auria portat innumerables jornals de terra de la Punta Grossa y torre de Marcella y Arenals.

Mapa del delta de l’any 1585 (Ministerio de Cultura)

Els documents revelen els efectes de l’erosió i la sedimentació pels embats de l’aigua durant les riuades. Prop de la desembocadura es formaven illes que després s’emportava el corrent: esta illa se l’enporta lo riu després de 1700; esta illa se va doent lo riu en la part de Carlet, 1720. L’erosió de la llera es manifesta en termes semblants: lo que anava minvant la terra de la Punta Grossa per ocasió del riu se anava aumentant lo bosch y si no se hagués girat lo riu per la Cava se auria aumentat molt lo bosch i disminuït la Punta Grossa.

El poder erosiu i la força del corrent va provocar la destrucció d’immobles, com la torre de Miquel Meca: lo riu des del any 1640 ençà s’en ha portat molta terra davant la torre de Marcella pues s’en a portat molts jornals de terra de la Punta Grossa i en ella la torre de D. Miquel Meca, que estava davant de la de Marcella y en lo any 1640 (...) continua emportansen terra de tal manera que s’enporta la torre.

Una altra de les riuades, la de 1617, va tenir com a conseqüència el rebliment de part del gran estany del prior o prat comú, sobre el qual, el capítol catedralici hi mantenia els seus drets, i que les avingudes de la dècada de 1640 van acabar de fer desaparèixer: lo riu lo ha desfet després de 1640; la ciutat vol negar lo puesto aont estava lo estany del Prior perquè anys ha que no apareix perquè lo riu amb les crescudes y en particular la del any 1617 lo degué borrar omplint-lo de terra. Així, doncs, amb l’avinentesa del rebliment de l’estany del prior la ciutat considerarà que l’espai que origina serà considerat empriu comunal i, per tant, de lliure accés als seus recursos.

Les grans avingudes de l’Ebre a partir del segle XVIII, de les quals hi ha ja més informació, van anar configurant els contorns del delta en el marc d’un medi dinàmic i en constant transformació. Però tanmateix, les darreres grans modificacions en el paisatge s’han produït arran d’intervencions antròpiques.

La incidència humana

En definitiva, l’Ebre era un riu difícil de controlar, en tots els aspectes, durant els segles medievals i moderns

Després de l’obertura de la Cava i les conseqüències posteriors que va produir, la següent s’ha de situar a la meitat del segle XIX, quan es va constituir la Sociedad de Desagüe de los Prados de la Aldea. El seu objectiu era evacuar les aigües de les basses i les llacunes del prat, entre Burjassénia i la Granadella mitjançant la construcció d’una xarxa de drenatge que tenia com a eixos principals dos canals amb la finalitat de consolidar el terreny agrícola i destinar-lo, més endavant, al conreu. El projecte incloïa un “Plano general de los Terrenos de la Sociedad de los Prados de la Aldea.” L’execució de l’operació donà com a resultat la conversió de les àrees palustres en terres de conreu, i afectà sobretot la zona situada al sud dels assentaments litorals, en paral·lel amb ells.

Un cop dessecats els terrenys es va haver de recórrer a la construcció de pous equipats amb sínies per tal de disposar d’aigua per al regadiu, tot augmentant el nombre de les que ja podien haver-hi d’època medieval. Les sínies són nombroses a banda i banda de la via que enllaça els diferents nuclis residencials i, sobretot, en el radi més proper als assentaments (Burjassénia, l’Aldea, l’Antic, la Granadella i Camarles), si bé la quantitat decreix a mesura que se n’allunya.

Distribució de pous de sínia al voltant de l’Aldea (Marina Mateu i Antoni Virgili)

En definitiva, l’Ebre era un riu difícil de controlar, en tots els aspectes, durant els segles medievals i moderns. A la vista de tot plegat no han de sorprendre les dificultats que imposava a qualsevol projecte que impliqués un vincle amb el riu. Un dels grans obstacles resideix en la gairebé impossibilitat de construir ponts per passar d’una riba a l’altra. En efecte, en el curs baix de l’Ebre, durant tota l’edat mitjana es va bastir només el pont de barques de Tortosa per creuar el riu, documentat des de mitjan segle XIII.

Un nou impediment fou la dificultat d’establir un port marítim prop de la desembocadura, aprofitant les condicions físiques del delta com a port natural. L’anomenat port Fangós estava situat en l’indret que avui correspon al terme de Sant Jaume d’Enveja. Operatiu des d’època romana, i amb una gran activitat militar durant els segles XIII i XIV, no fou gairebé utilitzat com a port comercial. A principis del segle XV va quedar inservible a causa de la l’acumulació de sediments; s’abandonà i fou substituït pel port dels Alfacs.

En el curs baix de l’Ebre tampoc es van fer captacions en el riu, ni derivacions cap a canals per construir xarxes de reg. Al sud de Tortosa, en les dues ribes, es documenten tot sovint sèquies, que fins i tot arriben a formar xarxes jerarquitzades a partir de canals principals (cequia maior, cequia mare), a les dues ribes. Però la documentació, en aquestes contrades, no esmentava horts, sinó peces de terra campa. Les sèquies formaven xarxes de drenatge amb la finalitat d’evacuar l’aigua que s’hi podia acumular, ja fos per les inundacions del riu, les aportacions dels barrancs i dels ullals o per les filtracions dels aiguamolls. Les xarxes de drenatge permetien preparar el terreny per destinar-lo a sembrar gra o plantar-hi vinya. A les àrees d’horta, presents al nord de Tortosa (Pimpí, Tivenys, Benifallet), no s’hi documenten, en canvi, canalitzacions. El sistema de regadiu consistia en l’excavació de pous equipats amb sínies, tant en època andalusina, com en els primers segles de domini feudal.

Sense canals ni xarxes de sèquies d’origen fluvial, tampoc hi existien molins alimentats per les seves aigües. Els molins de Xerta i els anomenats Molins del Comte eren abastits per l’aigua transportada mitjançant llargues canalitzacions procedents de les serres dels Ports. Aquests molins foren aixecats ja en època feudal, i eren de jurisdicció senyorial. Durant el període andalusí, sembla que els molins eren situats sobre plataformes flotants i eren accionats per l’aigua de l’Ebre.

Les societats agràries tradicionals van mantenir un cert equilibri entre el medi deltaic i les activitats que hi van dur a terme: la recol·lecció de plantes, la pesca, la caça i les pastures per als ramats no van provocar alteracions importants; probablement, tampoc no hi devia incidir massa els primers treballs de colonització agrària medievals, molt centrats entorn de masos o petits nuclis residencials, ni tampoc l’explotació salinera anterior al segle XVIII.

No seria fins a partir de mitjan segle XIX, doncs, que s’iniciaria un nou camí en la relació entre la gent d’aquestes contrades i el riu, ja que la incidència antròpica esdevindrà més intensa que mai fins aleshores. Els canals i, després, els pantans donaran una nova configuració al paisatge del curs baix de l’Ebre. La llera quedarà encaixonada i es descarregarà del cabal que porten els canals; el consum d’aigua, per usos agraris i urbans, creix de manera constant, i una part es transporta cap a altres zones (Tarragona), la qual cosa produeix una minva del recurs en un context de disminució de les precipitacions; els pantans retenen el transport de sediments cap al delta, que no pot créixer; la plana deltaica es condiciona per estendre el conreu de l’arròs; l’aigua dolça aportada pels canals es distribueix per gravetat entre els camps d’arròs, i després s’evacua, també per gravetat, a través de complexes xarxes de drenatge. Del paisatge tradicional del delta de l’Ebre no en resta gairebé res, però encara s’ha d’afegir l’impacte del canvi climàtic, de manera molt especial, l’increment del nivell de l’aigua del mar. Tots aquests factors han ocasionat un canvi de règim irreversible en el delta de l’Ebre. Com manifesta Antoni Curcó, “les forces marines prevalen sobre els impulsos constructius fluvials i s’ha passat d’un delta dominat pels agents fluvials a un altre delta dominat pels agents marins”. Els efectes del temporal Glòria sobre el delta de l’Ebre el gener de l’any 2020 són un reflex ben viu d’aquest canvi de dinàmica.

Antoni Virgili

(Universitat Autònoma de Barcelona)

 

Curcó, Antoni (2006): “Aiguamolls litorals: el delta de l’Ebre. Síntesi del medi físic d’una zona humida litoral”, L’Atzavara, 14, ps. 55-72.

Fabregat, Emeteri (2010): “La Societat de Desguàs dels Prats de l’Aldea”, V.- M. Cardona Eixarc (coord.): Miscel·lània en el 850e aniversari de la Parròquia de l’Aldea (1160-2010). Tortosa, ps. 187-207.

Ribas, Xavier (1996): «A propòsit de la Cava». Informatiu del Museu del Montsià, 39.

Ribas, Xavier (1999): «Conflictes per la terra al delta de l’Ebre a l’època moderna: la Punta Grossa». Recerca, 3.

Virgili, A., Mateu, M. y Pacheco, N. (2020). Els paisatges agraris del curs baix de l’Ebre a l’edat mitjana. En Autores Diversos. Paisatge històric i canvi climàtic (pp. 207-238), Tarragona: Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Silva Editorial.