A la imatge veiem, al peu de les escales que duen a l’església de Santa Coloma de Farners, el 1922, la Reina de la Festa dels Jocs Florals d’aquell any –els segons que se celebraven a la ciutat–, Maria Burch Barraquer, filla del propietari del balneari local, acompanyada de l’alcalde Josep Carós i d’altres convidats. La mainada i la gent gran s’apleguen per a la foto. Des del 1904 no se n’havien fet a la ciutat. La fotografia, modesta, pot simbolitzar el que hom anomenà llavors els “jocs florals menors” o “de fora”. El 1922 a Santa Coloma trobem a l’organització i al jurat els prohoms locals de la Lliga ja presents en els primers de 1904 junt amb elements progressistes més joves (el mateix alcalde Carós), escriptors de relleu (Guimerà, Folch i Torres...), joves poetes gironins (Miquel de Palol), etc. Hi participaren Sagarra, Garcés, Maseras, Tharrats... La revista local Llevor en donà compte.

Els darrers anys hom ha aprofundit en l’estudi dels jocs florals de poblacions no barcelonines d’una certa entitat i llarga continuïtat (Olot 1890-1921, Lleida 1895-1923, Girona 1902-1935). Però hi ha altres realitats per dessota d’aquestes, esporàdiques, més modestes, igualment necessitades d’exhumació i estudi. A l’Empordà foren itinerants entre 1882-1922. A la Selva n’hi hagué en una primera etapa a Blanes (1895), Sta. Coloma de Farners (1904), Hostalric (1904-1907), Viladrau (1905) i Amer (1909). Una segona tongada en dugué a Sant Hilari Sacalm (1913), Lloret (1914 i 1920), Caldes de Malavella, Breda i Tossa (1921), Cassà de la Selva i Santa Coloma de Farners (1922). I encara els anys 1933-1934 a Blanes i Santa Coloma de Farners

Els certàmens locals proliferaren, a imitació dels de Barcelona i com ells, eines de promoció política, sobretot a partir del moment que el catalanisme s’expandí també pel territori a primeries del segle XX. Els Jocs de Barcelona havien decaigut, la premsa n’exigia la reforma o desaparició. Rusiñol els satiritzà en Els Jocs Florals de Canprosa (1902), com també ho féu amb els erudits locals en El poble gris (1902). El poeta Josep Carner volia poblar la “província”, com a França, d’erudits i poetes (1906), dues xarxes per vertebrar el país, des del catalanisme. Els noucentistes volgueren atraure els dits “solitaris de Catalunya”, d’Ors els animà a “sindicar els seus dolors”. En assolir poder, els jocs semblaven menys necessaris, però de seguida hom els reprenia com a instruments insubstituïbles de projecció política.

L’estudi dels certàmens literaris contribueix al coneixement de l’expansió territorial del que Joan Lluís Marfany anomenà la “cultura del catalanisme” (1995). En l’àmbit local els han estudiat, per exemple, Josep Vellvehí per al Maresme (Singladures) o Joan Cornudella per a l’Urgell, la Noguera, les Garrigues, etc. (Urtx); ara hi treballem per a la Selva, però convé avançar i abraçar més territori. Detectar el personal implicat, la seva extracció social i filiació política, les plataformes de difusió (actes, entitats, premsa...) i la seva evolució posterior, equival, és clar, a dibuixar la prosopografia de les elits locals de cada ciutat i comarca.

Narcís Figueras Capdevila

UOC. Centre d'Estudis Selvatans