Josep-Sebastià Pons

El mas encantat o la part reivindicada del somni

per Teresa Dalmau

Literatures

Josep-Sebastià Pons
Josep-Sebastià Pons

Josep-Sebastià Pons (1886-1962), és el nom de ploma de Joseph, Pierre Pons, nascut a Illa (Rosselló) el 5 de novembre de 1886, fill de Simon Pons, metge i botànic, i d’Antoinette Trainier, membre d’una família de petits notables locals. Germà gran dels quatre fills de la família, el futur poeta passarà una infantesa feliç jugant amb els seus companys d’escola pel nucli antic de la vila envoltada de muralles i pels camps i camins del terme, tal i com ho descriu en la seva autobiografia L’oiseau tranquille (1987)[1] obra publicada primer el 1977 en la traducció catalana de Ramon Folch i Camarassa, L’ocell tranquil[2]

Durant els seus estudis secundaris a Perpinyà, en Josep passa les vacances entre Illa i Corbera enmig dels paisatges del Riberal i de l’Aspre i acompanya sovint el seu pare a les excursions botàniques, desenvolupant així un talent particular per a l’observació de la naturalesa, els paisatges, les plantes i els animals, un talent que quedarà palès en la seva obra i que comunicarà a la seva germana petita Simone, la futura poetessa Simona Gay.

Poc inclinat als estudis, es decanta pel castellà i esdevé professor d’institut el 1910. Un cop anomenat a Montpeller, el jove professor prepara una tesi sobre la llengua catalana al Rosselló al moment de l’annexió i el procés de francesització que va seguir: La littérature catalane en Roussillon au XVIIe et au XVIIIe siècles[3], defensada i publicada el 1929, cosa que li permetrà d’accedir al càrrec de professor de castellà de la Facultat de Lletres de la universitat de Tolosa de Llenguadoc, el 1935. El 1937 accedeix al grau de catedràtic.

Res no semblava predestinar el jove Pons a esdevenir un dels grans poetes en llengua catalana de la seva època, ni la seva educació, ni la llengua de la família on hi predominava el francès, la llengua de la distinció burgesa de l’època. Res, sinó que el català era la llengua que li parlaven la seva dida Julie amb el seu home, en Tià, la criada de casa, la Françoise, «la mestressa del [seu] llenguatge» que li explicava contes, els avis paterns de Corbera, els companys d’escola i tothom al carrer...

La publicació el 1911 del seu primer recull de poesia, Roses i Xiprers[4], signat Joseph Pons, marca el començament de la trajectòria literària que coneixem,[5] on hi predomina la poesia catalana però també la prosa en català i en francès. És a partir del segon recull, El bon pedrís (1919) ,[6] que el poeta adopta el nom literari de Josep-Sebastià Pons, Sebastià en homenatge a Tià (Sebastià), el «didot», la prosa en francès serà signada sovint amb el nom de Joseph-Sébastien Pons.

El mas encantat, breu presentació

Aquest relat forma part del conjunt de relats i contes del Llibre de les set sivelles (1956),[7] es tracta principalment de records d’infantesa, passats, però, pel sedàs de la memòria i per la consciència de l’home madur que era quan ho escrivia. Poca cosa sabem sobre la data d’escriptura dels contes, tanmateix, podem trobar-ne indicis en escrits molt anteriors, com ara l’article Autour de Casenoves[8] publicat el 1910 a la Revue Catalane, on el tema dels jocs d’infantesa i de l’entorn meravellós de El mas encantat, ja hi és ben present.

[...] Mais je préfère vous parler des sorcières. Elles y venaient la nuit du «mas de les Bruixes», où elles y avaient tant de mules harnachées. À minuit sonnant, elles traversaient Ille, s’engouffraient comme une trombe sous la Porte de la Vierge, «lo Portal de la Mare de Déu». Dans la rue de la Parayre les bonnes vieilles ronronnantes sous leurs coiffes, entendaient fort bien des piaffemants pressés qui faisaient jaillir mille étincelles des cailloux pointus...

Ells no portaven en l'esperit aquella part de somni de la qual jo no em sabia departir

«[...] Passaren dies i mesos fins al retorn de les vacances d'estiu, i una tarda de setembre, com havia passat el temps dels nedets a la ribera i no sabíem el que esdevenir, vaig proposar als companys aquesta anada al mas. La proposta suscità un gran entusiasme. Decidits i trempats, vàrem seguir el camí ral i girar per un carretal que vorejava el rec. En Quimet feia de guia. Ens va fer aturar davant d'un ullal d'aigua dient-nos que aquí era el pas i que havíem d'anar camps a través a fi d'escurçar. Jo no haguera volgut escurçar, de tant que m'agradaven vora el rec els arbres opulents que hi descobria. Haguera volgut que el mas fos lluny, ben lluny, i arribar-hi a la nit, després de manta aventura. Mes els companys i jo no fèiem el mateix viatge. Ells no portaven en l'esperit aquella part de somni de la qual jo no em sabia departir. Així, doncs, entrant dins la terra grassa dels camps, saltant una i altra bardissa, aviat ens trobàrem a peu d'obra, davant per davant del mas. Era aquest un mas esgrogueït i revell, que no es diferenciava dels altres sinó pel silenci que encomanava i per una torre de quatre caires que eixia al centre de la teulada. És veritat que la torre imposava cert respecte. La part esquerra de l'edifici havia caigut a terra. Una heura fosca l'entapissava darrera d'una figuera borda i d'un munt de teulissa. L'establa s'allargava a la part de dreta, i era molt baixa. Si el mas amagava algun misteri, aquí el decelaríem. Mes no hi havia manera d'entrar. Només una mitja dotzena de finestrons amb una espiga de ferro entre quatre cairons s'obrien a alçària de les mans. En Quimet, arrambant dos o tres rocs a la paret i ajudant-se de cames i braços, s'hi va engrimpar ardidament i vinga mirar dintre.

—Què veus, Quimet? Digues exactament el que veus.

—Oh, oh! És aquí que les bruixes vénen a estacar les mules a entrada de fosc... Ara veig la grípia de les mules. Mira-ho tu, si no és veritat.

Vaig imitar el seu exemple, si bé amb més pena, posar la cara entre els quatre cairons, allandar els ulls, escorcollar la tenebra, i res, no vaig veure res. Ni tan sols entrellucava la grípia.

Si les mules no es destacaven de l'ombra és perquè no hi eren. Tornarien cap al tard. Prou ho sabia la gent dels Quatre Cantons. Al toc de mitjanit totes les mules passaven desbocades pel Portal de la Parayre.

—I tu, les has sentides?

—Jo, no. Bon punt m'he posat sota dels llençols faig un son fins a l'hora d'esmorzar. És la mare qui les sent. Passen com una ventegada, tot fregant les ventalles, i s'escapen pels aires per anar a rebotre a Casesnoves.

Quin conte més estrany! A la diferència dels contes de la Barrera, passava en la realitat del terme. Ne teníem l'escenari present: el mas temorós i el córrec de Casenoves tot enllà.

Mentre enraonàvem així, els companys s'esbargien pels marges i jugaven confiats, com si aquell mas fos com un altre.

—Ep! —vaig dir—, no us cal esgarriar massa, perquè al moment podrien venir les males a corre-cuita.

Els companys, obrint uns ulls espantats, se varen juntar amb nosaltres i ens vàrem asseure agrupadets en una planadora abandonada al mig de l'era. D'allí estant observaríem el que anava a passar. Era l'hora on el sol comença de declinar. Ja il·luminava de biaix la façana del mas i rossejava en les tronques de blat indi. La torre gran del colomer s'estava cluc i piu, com si concentrés en els seus ulls un pensament de rebequeria. Si hi havia bruixes, s'allotjarien en aquesta part retirada de l'edifici. Al davant nostre l'escala forana menava a la porta, on s'obria el forat gatoner. Uns caps de sajolida s'escampaven en els graons.

—Aquí, no hi vindrà ningú —vaig observar al cap de poc.

—Els amos hi solen passar a l'hora on pleguen del camp va respondre En Quimet.

—I, doncs, hi entraran?

—No hi entraran pas, els amos. Tenen una casa al poble.

Miràvem la porta amb certa aprensió. Tancada com era, devia guardar un secret.

—Què hi ha darrera de la porta?

—La cuina de les bruixes —va dir el guia—. Hi tenen tres gerres grans, l'una tocant de l'altra; la primera de dobles d'or, la segona de dobles de plata, la tercera de moneda d'aram. Tu, a quina t'agafaries?

—Què sé jo!

—Jo sí, que ho sé. M'emplenaria la butxaca de dobles d'or.

—Mira, Quimet. Hauríem de pujar per aquesta escala. És ben fàcil. Ens ajupirem al forat gatoner i així veurem si hi ha gerres o no. Passa primer.

—Passa-hi tu... Jo no hi pujaré. Déu me'n guard!

El més valent s'acovardia, i, com els més petits tenien ordre d'estar-se quiets, ningú no es va atrevir a fer un pas, de manera que l'escala es va quedar verge de les nostres petjades, com si els seus graons fossin els d'un altar. Jo respectava el misteri i en Quimet el tresor de les dobles d'or...

Entretant, les ombres de la llanterna màgica esdevenien més i més confuses. El sol baixava més decidit. Ja s'anaven despertant les remors del campestre, com si el campestre s'eixamplés en la llum de la tarda. Al lluny s'oïen unes veus perdudes, un carrisquejar esquerdat de cadenes o de carros, i al voltant el primer grill, el trastejar d'un gos venturer. Qui sap si al moment més impensat no ens eixiria algun vell malcarat d'aquella porta closa? Ens vigilaria entre les cruïlles del colomer, i quan li convingués ens faria abordar pels gossos. L'amo, sorgint entre les canoques de blat indi, ens sorprendria desprevinguts. Ens tractaria de lladres. Així mateix sentíem un evident malestar, com una opressió de cor. I de fet, què fèiem en aquella era? En Quimet callava, encongit i mig agafat a la ratera del subconscient.

—Tant val tornar a casa —vaig dir-li.

—Ja ho crec, perquè faríem tard.

Ens vàrem alçar d'un plegat i, a bots i a corregudes, sense girar la cara, ens vàrem deslliurar d'aquell encantament que ens ofegava.»

 

Fragment de: PONS, Josep-Sebastià. «El mas encantat» de Llibre de les set sivelles. Barcelona: Editorial Selecta, 1956, pàg. 96 - 100)

 

Selecció del fragment i semblança biogràfica: Teresa Dalmau (Illa, Rosselló)

 

[1]La vigne de l’ermite, don Joan de Serrallonga, L’oiseau tranquille, Chiendant, Perpignan 1987

[2]L’ocell tranquil, Barcino, Barcelona, 1977

[3]La littérature catalane en Roussillon au XVIIè et au XVIIIè siècles, Privat et Didier, Toulouse, 1929

[4]Roses i xiprers, Comet, Perpignan, 1911

[6]El bon pedrís, Comet, Perpignan, 1919

[7]Llibre de les set sivelles, Selecta, Barcelona, 1956

[8]Autour de Casenoves in Revue Catalane nº39, març 1910. https://arca.bnc.cat/arcabib_pro/ca/catalogo_imagenes/grupo.do?path=1084969

Tradueixo : [...] Mes m’estimo més vos parlar de les bruixes. Hi venien de nits des del «mas de les Bruixes» on hi tenien tantes mules collades. Al punt de la mitjanit, travessaven Illa, s’enforataven com una tromba per la Porta de la Verge, «lo Portal de la Mare de Déu». Al carrer de la Parayre, les bones velles ensopides sota les cofes sentien ben bé els cops de ferradures que feien saltar vespilles dels rocs punxeguts...