Miquel dels Sants Oliver i Tolrà (Campanet, 1864 - Barcelona, 1920), un dels autors més importants del Modernisme, des dels anys d’estudiant de Dret a Barcelona es relacionà amb els intel·lectuals catalans de la Renaixença. I intentà dur a Mallorca els ideals renovadors i catalanistes de Catalunya amb els articles que publicava al diari La Almudaina. Als volums Cosecha periodística (1891) o La cuestión regional (1899) va combatre el provincianisme, el centralisme i l’endarreriment dels mallorquins. El 1903 es va establir a Barcelona, on va ser director del Diario de Barcelona i de La Vanguardia, president de l’Ateneu Barcelonès i membre fundador de l’Institut d’Estudis Catalans. Fou un dels grans estudiosos de la Revolució Francesa i dels segles xviii i xix. Però també destacà per la seva aportació com a poeta (Poesies, 1910) i com a narrador (Margalida, 1888; Aventures d’un mallorquí, 1890; L’hostal de la Bolla, 1899; La Ciutat de Mallorques, 1906; i Flors del silenci, 1907). El tema del pas del temps impregna tota la seva obra.

Rambla vella

Passeig melancòlic, llarg passeig amic,

com una avinguda de dibuix antic,

com una alameda de litografia,

plena de silencis i de poesia,

plena de pedrissos i de soledat...

Ja passa una vella, ja passa un soldat.

Els arbres segueixen el llit d’un torrent

vorejat de tàpies i rotes de convent:

oh passeig benigne per llegir el diari,

per resar les hores amb un breviari,

per fondre en ensomnis i meditació

o fer una admirable bona digestió

tot sentint que toquen vespres o matines

així les Tereses com les Caputxines!

Dins l’ombra, les fulles un alè commou

que un encís escampa de vou-veri-vou:

record de frescura d’una aigua passada

pel solc de l’antiga riera colgada

que entrava sonant,

que entrava resolta, bullent i saltant.

Un noble silenci a tot crit contesta

i les veus fluctuen nedant en la sesta;

clamen endebades uns quants venedors

per la plaça morta sense compradors,

per la pobra via, callada i deserta,

que els difunts saluden, en una hora incerta

camí del fossar.

Cap a l’hora baixa ves-hi a passejar.

Ves-hi, com una obra de la nit entrada,

pels carrers ombrívols de la cantonada,

poblats de llegenda i de patis grans

que els fanals endolen mig agonitzants:

carrers de noctàmbul, d’aire expiatori,

amb llantions que cremen sota un Purgatori,

i horts tancats que envien celestial perfum,

i botigues fredes sense foc ni llum.

Ves-hi en aquella hora

dels desmais que tomben i la font que plora,

quan a les estrelles riuen els jardins

i un encant se n’entra per l’ànima endins;

ves-hi, en les primers fredors autumnals,

voltat de plujoses quietuds espectrals,

quan la tramuntana forceja les portes

i el tropell aixeca les fulles mortes.

Del passeig romàntic és ara el moment.

La misantropia, l’enamorament,

el dol taciturn, la febre, el desvari,

corpresos se senten del lloc solitari

per on de vegades transita a gran pas,

amb un gran paraigua subjecte del braç,

una pensativa lànguida figura

d’home que es passeja per la raó pura,

deixant, per una hora, l’estudi i l’alberg:

tal com passejava Kant a Konigsberg.

Miquel dels Sants Oliver, Obres Completes (Barcelona: Editorial Selecta, 1948), p. 79-81.

Selecció del poema i semblança biogràfica: Pere Rosselló Bover