Artur Bladé i Desumvila

Mestre i amic

per Xavier Garcia i Pujades

Tal com l'he conegut

Artur Bladé
Artur Bladé

Abans del «com» voldria explicar «quan» i «on» el vaig conèixer, i «fins quan» el vaig conèixer en vida, perquè, així, es veurà la temporalitat de la nostra coneixença.

La nostra primera trobada es produí el 29 d’agost de 1971, i si puc dir-ho amb tanta precisió és a causa d’aquesta data que consta en la dedicatòria que em va fer al volumet Montpeller català (1965), de la col·lecció «Episodis de la història»,de Rafael Dalmau Editor, que m’oferí com a preludi d’una amistat, que ni ell ni jo podíem preveure com i fins quan es desenvoluparia.

El cas és que, per sort meva, aquesta relació fou continuada fins a la seva mort, el dia de Nadal de 1995, a Barcelona, als 88 anys. Per tant, ben bons, uns vint-i-cinc anys d’anar-lo coneixent personalment (i llegint-lo), que derivaren en franca amistat i, de la meva part, en admiració cap a la seva biografia personal, política i literària.

El lloc on el vaig conèixer va ser el millor que el destí em podia deparar: a Benissanet (Ribera d’Ebre), el seu «país natal» (seguint la seva expressió escrita), el lloc vora el gran riu, que va mitificar en els seus primers llibres, escrits des de la distància mexicana, pensant sempre en el retorn, que ja trigava a arribar (1942-1961).

També és fonamental per mi dir qui em va portar a Benissanet: la millor companyia, la de Carmel Biarnès (Ascó, 1928-1992), pagès, farmacèutic, fotògraf, erudit de la història riberenca, corresponsal de premsa a Barcelona, que ja coneixia Bladé des de finals dels anys seixanta. Al meu torn, jo ja coneixia Biarnès des de dos anys abans, l’estiu de 1969, en el curs del meu primer viatge a la comarca de la Ribera —viatge iniciàtic—, des de la meva marinera Vilanova natal.

A la torre familiar dels Bladé (feta construir pel seu sogre, el 1926), l’Artur em presentà la seva esposa, Cinta Font, i em parlà del seu fill (Artur, ara amb 90 anys, químic de professió) i de les seves netes, Marina i Ileana, de mare mexicana, Elba, ja traspassada.

Artur Bladé i Desumvila amb la seva muller Cinta Font i el seu fill Artur abans de partir cap a Mèxic, l'abril de 1942. Revista "La República" de El Punt Avui del 1 de febrer de 2019.

Aquesta torre familiar —construïda amb molt de gust als afores immediats del poble, camí de Miravet— disposava a l’entrada d’un espai enjardinat i, al darrere, d’una notable extensió arbrada, on l’Artur exercia les seves habilitats d’horticultor i floricultor, com un Virgili fluvial.

Escrivia en un despatxet, ple de llibres, a la dreta de la casa, davant del jardí, allí on vam conversar ben bé un parell d’hores. És clar, Biarnès, en presentar-me, va explicar-li que estudiava periodisme, que ja havia visitat la comarca, que m’havia entusiasmat fins a fer-ne un llibret de poemes, i que havia considerar convenient —i sobretot necessari— que jo fes la seva coneixença. Jo vaig rematar aquestes dades acabant de definir el meu quadre clínic familiar: fill d’un catalanista, catòlic i republicà —Xavier Garcia i Soler (Vilanova, 1919-1998) —, guerra al front del Pirineu, refugiat a Occitània (Camp de Vernet d’Ariége), tancat uns mesos al camp de la Seu Vella de Lleida, retorn a Vilanova a finals del 39 i... endevina qui t’ha pegat.

Bladé anava escoltant, ben assegut al seu cadiral; era un home d’una certa llargada, de paraules mesurades i discreció assegurada, que deixava parlar i sabia escoltar. I que, quan parlava, sabia donar una informació consistent, farcida de bon anecdotari, fruit de la seva ja llarga experiència de navegació humana i de les tertúlies a les quals, de jovenet, assistia entre els seus veïns de Benissanet, gent de tota mena d’oficis que van enriquir el seu vocabulari, la visió rural del món i la manera de conduir-s’hi, entre la prudència i la ironia. De seguida, vaig pensar: «Amb aquest home, em sembla que m’hi entendré».

Em devia posar al dia del que feia i escrivia (classes de català a Tarragona i a Móra, lectures i articles a la premsa, i relacions amb l’editor Josep Fornas a Barcelona, el seu «àngel tutelar», com l’anomenava) i, en fi, els llibres que preparava i publicava, entre els quals Els treballs i els dies d’un poble de l’Ebre català (Pòrtic, 1971), que em regalaria en la nostra segona trobada, a Barcelona, als jardins del Turó Park, el març de 1972.

I, a partir d’aquí, alguns contactes més, exceptuant els vuit mesos que vaig rondar per París, l’any 1974. I, amb la meva entrada com a redactor al diari Avui, l’abril de 1976, ja vaig fer-me el propòsit de parlar i escriure d’ell allà on fos, cosa que vaig començar el 1972 amb un article a la revista Oriflama.

Veia clar que, dintre els escriptors exiliats —i concretament de la bona colla que havia passat per Mèxic—, calia rescatar la seva figura, perquè, deu anys després del seu retorn el 1961, continuava essent desconeguda pel jovent d’aquells anys i per la gent de mitjana edat. Causes? Havia estat exiliat vint-i-dos anys, era de fora de Barcelona, no escrivia novel·les (ni eròtiques ni policíaques, etc.), sinó cròniques de personatges i paisatges rurals allunyats de la capital i, sobretot, no era marxista, que era la febre ideològica —que ell considerava dogmàtica— imposada en aquells anys.

Malgrat la meva escandalosa joventut de 21-22 anys, devia veure en mi «el jove fidel a la terra que jo també vaig ser —i encara soc—, lloats sien els déus!», com va deixar escrit, en dedicatòria memorable, al seu altre llibre Gent de la Ribera d’Ebre (Artesans, pagesos, rodaires...), publicat igualment per Josep Fornas (Pòrtic, 1972).

Amb aquests antecedents —i havent conegut els paisatges i les gents de la Ribera d’Ebre, amb el tercet inicial de mossèn Joan Masip, Carmel Biarnès i ell mateix—, estava cantat que jo havia de continuar portant el ciri —llarg o més curt— en aquella processó de reivindicació de catalanitat, llengua i història de la comarca, i de denúncia dels atropellaments socials, agraris, econòmics i energètics que patia.

I així va ser. Com que m’hi vaig llançar a fons, vam reforçar mútuament la nostra amistat i, repeteixo, el meu lliurament a la seva prosa, que va ser fonamental en el meu trajecte periodístic i, si es vol, literari.

De 1976 a 1986 vaig ressenyar els seus llibres, vaig entrevistar-lo, vaig conferenciar sobre la seva vida i obra i, un cop traslladat a Barcelona (acollit pel seu fill), a causa de la mort de la seva esposa aquell darrer any, vaig convidar-lo a assistir a les tertúlies de l’Ateneu Barcelonès, on un ampli grup de gent inquieta socialment i políticament (Agustí de Semir, Teodor Garriga, Eduard Moreno, el palamosí Josepmiquel Servià, el rapitenc Eduard Sánchez, etc.) ens reuníem els dimarts a dinar i, després, a parlamentar sobre la quantitat de fets que ens aclaparaven.

Allí, l’Artur lluïa amb vida pròpia. Tothom se l’escoltava, perquè parlava de fets i personatges que havia conegut, ja d’abans de la guerra. El 1987, en escaure’s els seus vuitanta anys, vam organitzar-li un homenatge a la Sala Principal de l’Ateneu, on va retrobar-se amb històrics com ell dels anys republicans: Joaquim Ventalló, Josep M. Lladó i «Sempronio» (Andreu-Avel·lí Artís i Tomàs), periodistes i escriptors distingits d’aquell temps.

En sortint de les trobades setmanals a l’Ateneu, anàvem —a quatre passes— a veure el seu vell amic, tant com ell, Ramon Amposta, que vivia a la plaça Villa de Madrid en un pis que era un museu bibliogràfic i artístic, ple d’antiguitats, és a dir, de peces rares. Eren amics de joventut a la Ribera, i per les vores del riu es complaïen llegint, sempre abans de la guerra, l’escriptor francès Duhamel. Recordaven això i moltes altres coses, entre les quals tot el que va venir després, que els distancià temporalment durant més de vint anys.

Jo assistia a aquelles converses, sorprès i divertit, com quan Amposta —amb el mig somriure sota el mostatxo— explicava el que passava al Bar- Restaurant-Hotel Turú, de Móra d’Ebre, ben conegut a la comarca i més enllà, quan un comensal i el cambrer van fer l’aposta de veure qui es cansava primer: si el comensal de menjar o el cambrer de servir (de moment, sense pensar en la cuina).

Sempre era molt agradable conversar amb Bladé, atenent a la seva experiència en tertúlies de tota mena: de les casolanes i pageses de quan era jovenet a les polítiques (durant la República a Móra, Tortosa, Barcelona, Montpeller o Mèxic) i literàries, a les quals sempre acudí. Al final, però, se sentí més a prop d’aquestes que de les primeres, perquè en el camp polític, i sobretot en l’exili mexicà, s’atipà de les jeremiades de desconsol i, més concretament, de les acusacions que es llançaven uns partits contra els altres per la pèrdua de la guerra.

Xavier Garcia (esquerra) amb Artur Bladé, al Turó Park de Barcelona el desembre de 1985

Als anys finals de la seva vida, amb el meu bon amic de La Ràpita, Eduard Sánchez —cronista cultural i, familiarment, emparentat amb el gran narrador del Delta, Sebastià Juan Arbó— anàvem a veure Bladé al pis del Turó Park. L’home ja tenia molts dels mals de la vellesa, i potser algun més, segurament el de l’eterna melancolia, enyorança i tristesa. Sobretot, vaig arribar a pensar, eren causats per un parell de fets (un d’interior, familiar, i l’altre de col·lectiu, que afectava Catalunya), derivats de l’allunyament dels seus pares, quan era petit (de Benissanet a l’Argentina, i als quals ja no va veure mai més), i de la derrota, republicana i catalana, al final de la Guerra Civil.

Des que el vaig conèixer —i, amb els anys, cada cop més— sempre he remarcat la gran sort que vaig tenir de tenir la seva amistat i la seva confiança, les quals, com l’hospitalitat i el saber estar, eren signes distintius de la nostra cultura agrària, sobre la qual, en alguns dels seus llibres, va escriure pàgines antològiques, senzilles, sentides i viscudes. Així el vaig conèixer i, de la mateixa manera, se’m mostrà fins al final.

 

Xavier Garcia