Matilde Salvador (1918-2007)

La dona que s’estimava la música, la terra i la gent

per Antoni Porcar Gómez

Tal com l'he conegut

Matilde Salvador amb Antoni Porcar i membres de l'Ajuntament de Castelló en el romiatge de la Magdalena
Matilde Salvador amb Antoni Porcar i membres de l'Ajuntament de Castelló en el romiatge de la Magdalena

Era l’any setanta-cinc del segle passat; tenia jo vint-i-quatre anys, quan vaig conèixer la música de Matilde Salvador. Un germà meu em va dir que al Teatre Principal de Castelló es representava l’òpera Vinatea, de la qual era autora una dona. Va insistir molt que hi anàrem. No sé per què hi havíem d’anar; això de les músiques serioses a mi em resultava una cosa francament llunyana.

El cas és que aquell dia em vaig posar la millor roba que tenia, em vaig gastar els pocs diners disponibles; la meua economia era prou precària, i amb una certa aprensió vaig ocupar la meua localitat de general, al més amunt del teatre, per veure la primera òpera que veuria en la meua vida. M’hi movia la curiositat. Jo em pensava que això de la lírica era una música antiga, escrita per a rics, i cantada en italià o en alemany. Vet ací que a la meua ciutat hi havia una dona que feia música que es cantava en valencià.

La impressió que va fer en mi aquella òpera va ser definitiva. Vaig trobar la seua música consistent, harmònica, bella. D’alguna manera molt primitiva m’hi vaig identificar, i vaig voler saber més sobre la seua autora. Poc em pensava que cinc anys més tard Matilde Salvador vindria a ma casa per demanar-me una col·laboració, i que entre nosaltres s’establiria un vincle, una amistat, que duraria fins a la seua mort.

Em vaig assabentar que Matilde havia compost música per a ballet, per a veu i per a corals, i també que ja havia fet una altra òpera, La filla del Rei Barbut, sobre textos de Manuel Segarra, estrenada a Castelló l’any mil-nou-cents quaranta-tres. L’any quaranta-tres, en plena postguerra, no estaven les coses per a posar en escena una òpera en valencià, i menys encara si l’autora era una dona jove. La dictadura franquista era contrària, d’una manera feréstega, a qualsevol manifestació en una llengua que no fora la castellana. El nostre valencià, el català de tots, era una llengua proscrita en el franquisme que tot ho controlava. Tanmateix, ella va ser capaç d’estrenar una òpera en valencià en plena postguerra.

Matilde s’havia criat en una família de músics: son pare era violinista i va ser impulsor de la societat filharmònica de Castelló i del conservatori de música; la seua mare tocava el piano, el seu avi el violoncel, la seua germana Sofia era concertista de violí, i el seu home, Vicent Asencio, era compositor.

El seu home, Vicent, l’any trenta-quatre, amb altres joves músics valencians, va formar un grup, «el grup dels joves», amb la intenció de «crear una escola valenciana fecunda i múltiple, que incorpore a la música universal el matís psicològic i l’emoció pròpia del nostre poble i del nostre paisatge». Matilde assumia com a pròpia aquella declaració.

Va ser l’any vuitanta quan la vaig conèixer personalment. Ella volia que em fes càrrec de l’organització i la direcció d’una representació teatral amb música seua, El Betlem de la Pigà. Li havia encarregat a Miquel Peris, poeta de Castelló, un text que recreara la tradició dels betlems populars que es feien pels nostres barris abans de la guerra. Sobre aquells textos Matilde va compondre catorze nadales per a coral, una per a rondalla i dues per a dolçaina.

Amb el poeta Miquel Peris, la seua germana Sofia Salvador i un grup d'amics al teatre principal de València

Per tot Catalunya, en temps de Nadal, es solen representar els pastorets. Però els antics betlems que es feien a Castelló eren una altra cosa. Nadal era el pretext per fer teatre popular. Sobre el fons del naixement cadascú feia el que sabia fer: qui sabia cantar, cantava; qui sabia ballar, ballava; hi havia qui contava un acudit, i hi havia qui feia carasses. Eren una cosa improvisada, en la qual la gent del carrer, o del barri, es reunia per fer festa. Miquel Peris, que havia conegut aquelles representacions, va saber escriure un text que s’adeia amb les velles tradicions, un text esperpèntic en el qual es combinaven els personatges bíblics amb els gegants de la mitologia popular; un text en el qual els reis d’orient havien de competir amb la cort del rei Barbut, i en el qual cada desficaci anava seguit d’un desgavell. Allò no hi havia per on agafar-ho. Però la música de Matilde ho amorosia tot d’una manera tan harmònica que el resultat final s’intuïa gloriós, com així va ser. Aquella representació va ser un èxit clamorós, de públic i de crítica, i va ser l’inici d’una tradició nadalenca que ja té més de quaranta anys.

Matilde salvador amb Mari Rubio, la Pigà, Antoni Porcar i el primer jesuset del betlem de la Pigà

Vam encetar aquell dia una amistat que duraria dècades. Ella solia vindre per ma casa per xerrar de tot, i quan jo anava a València passava per la seua.

Una dona arrelada al seu poble

Estimava el seu poble. Em duia al balcó del seu pis i em deia: «Des d’ací es veu la serra del Desert i les agulles de Santa Àgueda, fes-te el compte que soc a Castelló».

Cada cap de setmana venia per veure la família que li restava; la seua filla vivia al Canadà. Solia pernoctar a casa del seu cosí, el metge Josep Antoni Pradells, i aprofitava els caps de setmana per xerrar amb l’extensa xarxa d’amics que mantenia. No tenia prevencions de cap mena, les seues amistats eren ben diverses. Com és natural, es relacionava amb músics i artistes, però tenia amics d’àmbits molt variats: mariners, com Cento «el Macareno», o gent jove, com jo mateix, que de música en sabia ben poca cosa. Com que la cultura popular i la indumentària tradicional li interessaven, mantenia molt bones relacions amb els grups de recerca i de dansa de la comarca, i amb grups de cant coral de tot el país.

Matilde Salvador amb la rondalla Els Llauradors

No li agradava aquell corrent uniformitzador que tot ho aigualia; considerava que cada poble, cada comarca, cada país havia d’aportar a la cultura universal la seua particular manera d’interpretar la realitat, de celebrar la vida. L’aiguabarreig despersonalitzat en què s’anava fonent la nostra cultura popular esdevenia, en definitiva, un empobriment de la riquesa cultural universal.

Les coses difícils són les que costen de fer, les impossibles costen una mica més d’esforç; és així de senzill: si ens ho proposem ho farem

Un dia em va comentar que calia fer aportacions noves per a revitalitzar i actualitzar les nostres esllanguides tradicions. «He pensat en el nostre cicle festiu i vull fer la meua aportació», em va dir. Per a Nadal ja tenim el Betlem de la Pigà; per a les festes de Lledó, la patrona de Castelló, va compondre dues misses, la missa de Lledó i la missa de Perot, a més de la cantata dels dotze estels. Quedaven pendents l’estiu i les festes fundacionals de la ciutat, les festes de la Magdalena.

Per a les festes fundacionals ho va tindre clar, La filla del Rei Barbut, aquella òpera estrenada contra tots els pronòstics l’any quaranta-tres. Em va encomanar que em fes càrrec de posar en escena la seua òpera. Li vaig objectar que les meues capacitats eren objectivament molt limitades, que calien diners per fer un muntatge digne, i que aquella elit castellonenca, que feu possible la seua estrena en la postguerra, havia desaparegut devorada per la dictadura o simplement per la mera biologia; li vaig insistir que això que em demanava era impossible. La seua argumentació fou definitiva: «Mira, les coses difícils són les que costen de fer, les impossibles costen una mica més d’esforç; és així de senzill: si ens ho proposem ho farem».

I ho vam fer: ella s’encarregà de la part musical, jo de la direcció escènica, i Josep Antoni Pradells, el seu cosí metge, de la qüestió econòmica.

Posar en escena, una vegada més, La filla del Rei Barbut ens va costar molt. Hi vam dedicar molt de temps i esforç, però ho vam fer. Amb un pressupost i mitjans molt precaris vam tornar a gaudir d’aquella música magnífica de Matilde Salvador. Però així com el Betlem de la Pigà va encetar una tradició, La filla del Rei Barbut, no. Anys més tard es va tornar a representar, però sense continuïtat.

Una dona treballadora, exigent i oberta al món

Hem de fer les coses amb un nivell de qualitat excel·lent

Matilde dormia poc. Treballava. A mi que m’agrada la bona vida i que dorm com l’algeps, em sorprenia l’activitat d’aquella dona. Sempre tenia una cara fresca, els seus ulls blavíssims espurnejaven, encomanaven entusiasme, vitalitat. Amb ella vaig aprendre a estimar la música. Tantes hores sentint-la al piano, o a la seua germana al violí; els concerts que hem compartit, les converses sobre art. Veure-la com exigia el millor dels músics, la preciositat en les seues interpretacions. Amb ella el meu horitzó estètic s’eixamplava, i el meu nivell d’exigència es concretava: «Hem de fer les coses amb un nivell de qualitat excel·lent».

Estic agraït a la vida. He conegut persones d’una qualitat humana i intel·lectual fora del meu abast, i Matilde n’ha sigut una. Amb ella m’he pogut relacionar amb pintors, com Ximo Michavila, amb directors d’orquestra, com Pérez Busquier, amb la família Segarra. He sabut de l’existència de Sales Boli, he après a valorar l’art senzill de «la Palometa».

Veure Matilde renyar el director d’una coral per la deficient direcció d’una partitura, i veure com aquell director, i aquella coral, s’acreixia amb les seues indicacions, m’han fet comprendre que hem de ser exigents en tot, i que ens hi va la supervivència com a poble.

Matilde viatjava, coneixia tot el món. Naturalment viatjava al Canadà, perquè hi tenia la filla i el net. Però coneixia els cinc continents. Era una enamorada de Bali, de la seua cultura i de la seua música. A la seua casa de València, aquella casa des d’on es veien les agulles de Santa Àgueda i s’albirava la plana de Castelló, hi tenia una col·lecció de bous de tots els països per on havia passat; em feien molta gràcia, aquells bous acolorits. Li agradava la terra, la gent que l’habitava i les diverses cultures.

Una dona irreductiblement fidel a la llengua i al país

No se sap com ni de quina manera, el nostre país, vençut en tants combats, ha estat capaç de generar personalitats com la de Matilde Salvador. Una dona irreductible en la fidelitat a la llengua i a la cultura catalana. En un país amb unes elits agenollades i provincianes, en un ambient viciat per la submissió, la personalitat de Matilde Salvador roman com un escull inamovible davant la pressió dels qui ens volen muts i cecs.

Xavier Casp, autor del llibret de l’òpera Vinatea, agombolat pels que volen esquarterar la nostra llengua, volia reescriure aquella òpera amb la gramàtica secessionista; ella s’hi va negar, tot i mantenir la seua amistat. Era també una dona elegant.

Matilde Salvador va musicar poetes de tots els països de llengua catalana. Gràcies a ella vaig conèixer Rafael Caria, un poeta alguerès. Era una decidida defensora de la unitat lingüística i cultural de tots els països de parla catalana i exhibia les seues conviccions d’una manera natural i desacomplexada.

Matilde Salvador ha sigut l’única dona que ha estrenat una òpera al Liceu de Barcelona. Va ser capaç de posar en escena una òpera en valencià al Castelló de la postguerra. Als qui l’hem coneguda i hem gaudit de la seua música ens ha encomanat l’estima per la llengua i la cultura pròpia. D’ella hem après la convicció que, per difícils que siguen les coses, si ens ho proposem tot és possible.

Antoni Porcar Gómez