Ramir Reig

Un croquis d'urgència

per Josep Sorribes i Monrabal

Tal com l'he conegut

Ramir Reig
Ramir Reig

Introducció

Si no hi ha raons de força major, quan un amic com Andreu Ginés (Director Tècnic de la Federació d’Instituts d’Estudis del País Valencià) et demana unes ratlles per a Frontissa parlant de Ramir Reig (1939-2018) —de qui guarde un magnífic record i enyor— hom ha d’acceptar l’encàrrec, ben sabedor que, a més de no ser jo la persona més indicada, en els set o vuit fulls que em’ demana no podria fer altra cosa que agafar el carbonet i fer un croquis d’urgència. Ramir es mereix una petita biografia bastant més ampla, i qui sap si al remat no m’animaré un dia a fer alguna cosa al respecte. A ell —sempre discret i irònic— no li agradava gens ser objecte d’atenció i fins i tot aquest petit croquis li semblaria innecessari, però, per raons que tractaré d’explicar en el curt espai de què dispose, el personatge s’ho mereix de totes totes i, a més, pel poc que fins ara s’ha publicat em trobe amb un cert marge de maniobra.

La seua biografia és ben coneguda però el que a mi m’interessa, ara i aquí, és subratllar-ne tres vessants. La primera, la seua, diguem-ne, visió polièdrica. La segona, el tarannà que l’acompanyà en tot el seu periple vital —era de carn i ossos—, la qual cosa m’obligarà a incorporar els seus dubtes i patiments, perquè aquest no és un croquis hagiogràfic. La tercera vessant fa referència a l’extraordinària vàlua de les seues aportacions com a historiador, les quals no són prou valorades perquè les modes acadèmiques en història econòmica i altres camps de les ciències socials «reclamen» l’ús dels «models» estadístics i economètrics per a diferenciar la «ciència» (SIC) de la divulgació (de la qual Ramir era un mestre), com si aquesta fora una disciplina «menor».

Un darrer aclariment. Tot i que al principi dels setanta el seu nom ja «sonava» com a capellà obrer a l’Associació de Veïns d’Orriols (una de les seues mil ocupacions), lloc que també freqüentava jo per raons que no cal explicar ara, el cas és que la meua relació amb Ramir Reig només arribà a ser relativament intensa durant la seua època de professor d’Història Econòmica. Fins i tot vull pensar que hi havia entre nosaltres una certa empatia. Sempre m’acceptà participar en les diverses col·laboracions que li demaní en aquell període.

Tot i que per a fer aquest petit i difícil encàrrec he mantingut algunes impagables converses[1] i he llegit alguns papers —més vinculats a la seua època «preuniversitària» i que coneixia menys—, no deixe de persistir en els meus seriosos dubtes sobre la competència d’un servidor per a dur a bon port la tasca encomanada.

La visió polièdrica

Feta aquesta petita introducció anem per feina i comencem per la visió polièdrica. Si preferiu que ho diga en altres termes (també serviria la metàfora del cub de Rubik, que no saps mai com trobar-li el truc), em sembla evident que en Ramir Reig hi havia més capes que en una ceba i, com en la ceba, la part més tendra és la més difícil d’assolir. A tal efecte em sembla rellevant l’opinió d’un jesuïta, company seu, expressada en la seva homilia durant el funeral. Eduardo Serón va tractar d’aproximar-se així a les claus internes d’aquest recorregut exterior:

La fe i la justícia es demanen l’una a l’altra, es necessiten l’una a l’altra, podem dir. I quan es viuen d’una forma radical poden donar lloc a situacions que no són fàcils d’entendre. En el cas de Ramir, dona lloc a dues pertinences o vinculacions: la pertinença a la seva vocació de jesuïta, de seguidor i company de Jesús, i la vinculació al seu compromís social i sindical: una síntesi difícil d’aconseguir i de mantenir, perquè en aquestes síntesis no és fàcil trobar el punt d’equilibri que ens agradaria; no existeix tal punt.

Aquest serà un problema al llarg dels seus anys de vida: alguns no entendran que continuï sent jesuïta i altres no entendran les seves vinculacions polítiques. Perquè hi haurà persones que tiraran la tovallola i es quedaran amb una sola pertinença o vinculació. Ramir, malgrat les dificultats que se li presentaven de tant en tant, va voler demostrar que era possible harmonitzar tant la seva vocació de jesuïta com les seves tasques sindicals. Sent realista i des del coneixement de la vida de Ramir, em sembla que es pot dir que la Companyia de Jesús va fer sempre un esforç per comprendre’l, sobretot perquè veia en ell una persona que sempre pretenia bastir ponts i que veia la necessitat de mediacions i temps llargs (https://infosj.es/semblanzas/13974-semblanza-del-p-ramiro-reig-armero-sj).

Pel que diu el text —i després ho he confirmat— passada la seua etapa de formació com a jesuïta i arran de la seua detenció el 1970 amb motiu del judici de Burgos, començà una dècada de compromís amb CCOO (ja hi havia col·laborat abans). El 1971 es va fer membre del PCE, formà part de la Misión Obrera dels jesuïtes i desenvolupà la seua tasca en CCOO, en el PCE, en els barris perifèrics en què vivia i en les empreses on treballava, al temps que feia «d’infiltrat» o «enllaç» en el Sindicat Vertical de la Fusta seguint les consignes de l’època (el compromís històric made in Carrilllo). Aquestes tasques les compaginava amb l’exercici de sacerdot jesuïta (gens proselitista, cal dir). Probablement els estudis de Teologia fets a Innsbruck entre 1966 i 1968 expliquen la síntesi personal que feu Ramiro entre l’evangeli i el compromís i que mantindria tota la vida. És aquest polimorfisme (possible en l’època aperturista del padre Arrupe, al socaire del Concili Vaticà II, molt allunyada de la jerarquia eclesiàstica oficial) allò que sorprèn els seus companys d’una i altra banda. Ramir, en expressió d’Enric Mateu, estava ficat en tot, en totes les pomades.

Un polimorfisme farcit d’intel·ligència i eficàcia, en la teoria i en la praxis, la qual cosa explica que arribara a ser «l’intel·lectual orgànic» d’Antoni Montalbán, i fora nomenat membre de l’executiva de CCOO en el Primer Congrés de 1978. També va patir, ja en democràcia, atacs dels companys de viatge sota les clàssiques acusacions de desviacionista, de revisionista, de deretització, d’intrusisme eclesiàstic (fins arribar a la malèvola comparació amb Gapón, un retor rus ortodox que actuà com a agent provocador el 1905), etc. Gelosies, suspicàcies, lluites de poder al si de PCE (Palomares, César Llorca...) i altres maniobres sectàries a l’ús que després es traslladaven a CCOO i que Ramir hagué de suportar.

Tal vegada aquest clímax esquerp fou allò que l’empentà a centrar-se a bastir la Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals (FEIS) (en paral·lel a la seua incorporació a la Facultat d’Economia) i a treballar en la configuració dels arxius. En va ser el primer president (el seguiren Salvador Piera, Dolors Sánchez Durá i Pere Beneyto) i hi mantingué una estreta relació fins al final (igual que amb CCOO). De fet, donà al FEIS la seua important col·lecció de llibres (més de 6.000) que avui conformen la Biblioteca Ramiro Reig del FEIS.

Trets de personalitat

Ramir era una persona pragmàtica («fem el que podem», deia), realista i, per tant, inevitablement, socialdemòcrata.

Parlar del tarannà de Ramir Reig és una tasca molt agosarada i relliscosa. Amb tota la precaució que pertoca i que s’hauria de sotmetre a una anàlisi més detallada, avançaré alguns trets del seua personalitat. El meu coneixement personal i el de la gent que he pogut entrevistar per a aquest intuïtiu i molt modest croquis, em permet suggerir que, a banda de la seua indubtable capacitat intel·lectual i amplíssima cultura (a més, era poliglot i tenia a l’abast aportacions intel·lectuals de diferents orígens), Ramir era una persona pragmàtica («fem el que podem», deia), realista i, per tant, inevitablement, socialdemòcrata.

No li agradava que es menyspreara la religiositat popular i el seu principi primari (des de la vessant jesuítica i política sindical) fou la lluita contra la injustícia. Mantingué l’eucaristia i el seu compromís evangèlic fins al final i mai practicà el proselitisme religiós. Una de les seues frases preferides era la de Dietrich Bonhoeffer (1944): «Davant Déu i amb Déu, vivim sense Déu». No era gens partidari del «soroll pel soroll» i defensava la institucionalització de CCOO i la interlocució amb la patronal. La confluència d’un fi esperit jesuític i la militància en el PCE feu quallar en ell una certa autopercepció de pertànyer a una «avantguarda» obligada a obrir i marcar camins.

Quan parlaves amb ell feia ús d’una permanent ironia i d’un rictus de somriure que de vegades et feia pensar que, quan tu hi anaves, ell ja en tornava.

Va ser una persona afable, tímida, molt fidel al seus amics, que preferia passar inadvertida però que podia ser prou radical en qüestió de principis. Era un home d’acció a qui no li importava pegar cartells o moure’s sense parar amb la seua mobillette i el seu anorac (sempre blau.) Li agradava parlar amb tothom, escoltar i discutir. Establia forts lligams d’amistat basats en l’honestedat i el compromís amb persones amb altres opinions com, per posar sols un exemple, Voro Sapena. Era molt respectuós i comprensiu amb les relacions afectives del seus companys exjesuïtes. Era molt auster i, llevat del tabac, era frugal en el vestir i el menjar tot i que sabia apreciar la bona cuina i li agradaven molt les postres (especialment la xocolata, per un record d’infància). Ja a la Facultat canvià l’anorac pels polos de Lacoste i les jaquetes, però el véiem amb l’aspecte d’anar mudat. Era habitual en les tertúlies del bar amb Enric Mateu, Màrius Garcia Bonafé, Salva Calatayud, Boro Almenar i, de vegades, Ximo Azagra. Quan parlaves amb ell feia ús d’una permanent ironia i d’un rictus de somriure que de vegades et feia pensar que, quan tu hi anaves, ell ja en tornava. La seua relació amb el valencianisme polític era complexa: li donava suport i mai no el rebutjà, però, coneixedor de la història i dels orígens del valencianisme, hi veia les seues limitacions i la manca d’un lideratge viable. Entre Teodor Llorente i l’evident espanyolisme blasquista, el valencianisme polític hagué de trepitjar camins molt esquifits i en alguns casos (com el d’Ignasi Villalonga) els interessos de classe s’imposaren a la qüestió nacional.

Les seues aportacions com a historiador i la seua obra

No es pot dir que malgrat la no publicació de la seua tesi i del treball d’investigació fet a París, l’obra de Ramir Reig siga desconeguda. Comptant sols els llibres tenim: Feixistes, Rojos i Capellans. Ed. Moll, 1978, i Publicacions de la Universitat de València (PUV), 2004 (reedició), en col·laboració amb Josep Picó); Obrers i ciutadans. Alfons el Magnànim, 1982; Blasquistes i clericals. Alfons el Magnànim, 1986; Vicente Blasco Ibáñez. Ed. Espasa Calpe, 2002; L’atzarosa vida d’Enrique Blat: un empresari republicà (amb Josep Adrià i Josep M. Jordan). PUV, 2004, i Las Grandes Corporaciones del Siglo XX. Tirant Lo Blanch, 2009.També participà —fent prou biografies— en l’obra dirigida per Xavier Vidal Olivares: Cien empresarios valencianos.Ed. LID, 2005. Així mateix, li dediquen un capítol específicels llibres de FEIS: Tres generaciones de antifranquistas en el País Valenciano (Dolores Sánchez Durá i José Alberto Gómez Roda). FEIS, 2009; De la Misa al Tajo (Xavier Corrales). PUV, 2008,i Crónicas Obreras de Ramiro Reig (Pere Beneyto).FEIS, 2018, publicació que recull una àmplia bibliografia i 38 textos escollits.

Llegir Ramir Reig és, sempre, un exercici plaent perquè fruit de la seua vastíssima cultura hi ha pocs autors que assoleixin el grau de qualitat literària i de senzillesa expositiva.

Tanmateix, abans de finalitzar aquest croquis d’urgència amb les referències bibliogràfiques escaients, voldria cridar l’atenció del lector sobre alguns fets. En primer lloc, Ramir Reig és sense cap mena de dubte el mestre indiscutible del tema dels moviments populars i les ideologies populistes, i hem tingut la sort que agafara la ciutat de València i el seu entorn com a àmbit de reflexió d’aquest problema cabdal de la historiografia contemporània. La biografia de Blasco Ibáñez (la millor de les que han vist la llum) és, simplement, magnífica, como ho són les seves anàlisis sobre el blasquisme i la seua relació amb el moviment obrer i l’església. Especialment interessant és la seua síntesi del blasquisme —podríem dir quirúrgica— vessada en un article poc conegut: «El fracàs de la burgesia urbana a València. Notes sobre la política municipal del blasquisme (1901-1911)» (Recerques,15,1984). En segon lloc, llegir Ramir Reig és, sempre, un exercici plaent perquè fruit de la seua vastíssima cultura hi ha pocs autors que assoleixin el grau de qualitat literària i de senzillesa expositiva de Ramir. Un goig. Fa senzill el que altres autors convertirien en textos de difícil digestió i innumerables notes a peu de pàgina.

Per últim, hi ha alguns textos que no són entre els més coneguts (sovint per problemes de difusió) i que estime que haurien de valorar-se molt més. Sols en citaré quatre: el primer és el seu article «Lo que queda por hacer», escrit a les acaballes de la seua vida i publicat en el catàleg de l’exposició de «50 anys de CCOO: construïm drets, mirant cap al futur», de 2018: un exercici exemplar de reflexió sobre el futur del sindicalisme en un món globalitzat que ha canviat tants paràmetres. El segon és el seu text incorporat a l’obra col·lectiva València: en trànsit a gran ciutat (1808- 1991), de Josep Sorribes (coord.). Biblioteca Valenciana, 2007. És un text llarg (agafa el període 1874-1957), tan desconegut com valuós, escrit amb solvència i ironia, que no té res a envejar a Laciutat de València de Sanchis Guarner. Jo sempre dic que aquest és «el llibre de Ramiro», malgrat l’interessant aportació de Vetges Tu i Mediterrània (1808- 1874) i d’un servidor (1958-2001). El tercer és el llibre Lesgrans corporacions del segle XX,un magnífic assaig sobre història empresarial, molt poc llegit i conegut però que mereix ser explicat per tot arreu, superant la miopia de l’acadèmia i els recels dels companys («açò és un llibre per als empresaris» (sic)) que l’han relegat a l’oblit. L’últim és l’article de «El valencianisme realment existent»,inclòs en l’obra col·lectiva Vida amunt i nacions amunt. Pensar el País Valencià en temps de globalització (Lanuse Alcover, Manel; Martínez Seguí, Alfred; Monzón y Arazo, August (editors). PUV, 2008.Es tracta d’una reflexió tan interessant com provocadora que mereixeria difusió i debat i que lliga amb una curiosa absència de Ramir de les discussions acadèmiques sobre la burgesia valenciana, el fracàs de la industrialització etc. Coneixia ben bé l’obra de Fuster —la cita sovint— però es mantingué prudentment reservat.

Petita semblança biogràfica

—Va néixer a Xàtiva el 8 d’abril de 1936 al si d’una família acomodada. Son pare tenia un fàbrica de xocolata i fou alcalde per un breu període el 1939.

—Ingressà de novici a l’ordre del jesuïtes en el seminari de Raimat (Lleida ) el 6 d’octubre de 1954, després d’haver cursat un any de Dret a Madrid. Hi roman fins al 1958. Entre el 1959 i 1962 estudia Filosofia a Sant Cugat. Als 18 anys ingressa al Monestir Veruela de Saragossa, on dirigirà la revista Hechos y Dichos.

—Va fer Magisteri en València (1962-1965) i, de nou a Sant Cugat, el primer curs de Teologia. Va completar el segon i el tercer curs a Innsbruck (Àustria) entre 1966 i 1968 i el darrer curs (quart) altra vegada a Sant Cugat.

—El 2 de juny de 1968 va ser ordenat sacerdot a Torrent i feu els darrers vots el 24 de maig de 1996 a València.

—El 1969 donà classe de Literatura i Formació Humanística de Maestría Industrial i Oficialía a les Escoles Professionals de Sant Josep. Amb Alberto Guerrero organitzà les Vanguàrdies Obreres Juvenils (VOJ), organització més política i de compromís que les conegudes Joventuts Obreres Catòliques (JOC). Comença la relació amb CCOO de la mà del seu amic Rafa Casanova, qui ja treballava a “Astilleros” (La Unión Naval de Levante).

—Arran del Judici de Burgos de 1970 va ser detingut juntament amb Rafael Casanova i se’ls obriren expedients al TPO (Tribunal d’Ordre Públic), per la qual cosa passaren dos mesos d’arrest al Col·legi de Sant Josep.

—En 1971 organitzà l’ESPO (Escola Sindical de Promoció Obrera) i entrà en el PCE de la mà del seu amic José Antonio Noguera Puchol.

—S’incorporà a la Misión Obrera dels Jesuïtes. Va treballar primer en Lámparas Fortea i en petits tallers de plàstics i pintures. Va ser acomiadat de dos grans empreses de la fusta (Vilarrassa i Micó) i va acabar de polimentador en l’empresa Palmero de València, d’ebenisteriai serradora, amb 350 treballadors, d’on fou acomiadat el 1976 per una protesta pels cronometratges abusius. Al mateix temps s’integrà en diferents comunitats de base cristianes i va viure en S. Juan Bosco, Pare Viñas (en Barona-Orriols), i després en Marquès de Montortal i Conde Torrefiel (en Torrefiel), al mateix temps que participava en el moviment veïnal. A finals dels setanta començà a posar en marxa la FEIS.

—En 1978 va ser escollit membre de l’executiva de CCOO com a responsable de relacions polítiques i sindicals (Antoni Montalban era el director general d’un Secretariat amb dotze persones). Sempre amb gust i voluntat didàctica desenvolupà materials i activitats de formació al si del sindicat, de les quals queden un bon grapat de documents a AHJLB de CCOO. Fou una responsabilitat que mantingué durant dos anys.

—S’incorpora al Departament d’Història Econòmica de la Facultat d’Economia de la Universitat de València (1991-2006). Prèviament (1990-1991), amb una beca de la Fundació Bofill, estigué a París (SEVRES). Fruit d’aquella estada elaborà un excel·lent treball: Construcción y crisis del Estado Liberal. Análisis de un modelo: la III República Francesa, malauradament inèdit, com també passa amb la seua tesi doctoral llegida a Barcelona el 1984: Movimientos populares e ideologías populistas. Valencia 1900. Una vegada assolida la titularitat en el seu departament, començà explicant la història dels moviments socials per a després adreçar-se a la història empresarial. Fou professor emèrit entre 2006 i 2013, fins a la seua malaltia.

—Entre 1989 i 1995 formà part del Consell Valencià de Cultura.

—Va morir a València el 20 de maig de 2018 als 81 anys a causa d’un emfisema pulmonar.

Fins aquí el croquis d’urgència. To be continued...

Josep Sorribes i Monrabal

Universitat de València


[1] He d’agrair a Alberto Gómez Roda, de FEIS (Fundació d’Estudis i Iniciatives Sociolaborals), les seues opinions i l’abundant material que em proporcionà. Així mateix, les entrevistes amb Enric Mateu i Voro Sapena em proveïren d’informació i sucoses anècdotes. Per últim, els meus amics José Mª Azkárraga, Guillem Olivares i Nèstor Novell m’han ajudat a ordenar les idees i a millorar el text.