Com a periodista, va col·laborar des de ben jove en diversos diaris valencians i fou fundador i director del periòdic comarcal El poble de la Marina.Dels seus llibres, cal destacar Estampes pobletanes, Espigolant pel rostoll morisc, Rèquiem per una amistat, Cronicó del Sisè i els dos volums del Costumari valencià.Es també autor d’un bon nombre de narracions per a infants.

A banda de la seua aportació literària,gairebé sempre amb la Marina com a motiu o rerefons, i de la seua tasca d’incitació cultural i cívica, cal recordar la creació (1980) i consolidació dels premis literaris anuals «25 d’bril».

Escaldar

«Un dels productes més típics del nostre camp –en temps minvant– és, sens dubte, la pansa. El seu procés d’elaboració és bastant treballós i a pocs, mentre mengen panses de raïm de moscatell, els haurà passat pel cap de pensar en l’esgotament que suporta el llaurador, els riscs que sofreix el producte i el camí, ple d’incidències, que segueix aquest fruit tan saborós, des de la vinya a la taula. El llaurador comença per preparar, amb les seues pròpies mans i en solitari, el lleixiu que tallarà oportunament els grans de raïm. El dia designat per a escaldar la família es reuneix, acudeixen a la cita des dels més diversos llocs per ajuntar esforços. Els cabassos, rebotits de dolços raïms, esperen al costat del forn que ha estat especialment construït per aquesta feina. Quan l’albada comença a despuntar, i la claredat permet de comprovar l’eficàcia del lleixiu, s’inicien els treballs. El primer que cal fer és encendre el foc del fornet, posar-hi la gran caldera i emplenar-la d’aigua que no tardarà a bullir. S’hi posarà una mata de botja rossa perquè el raïm agafe eixe color torrat que li és característic. L’encarregat d’escaldar posa uns raïms en la cassa feta de filferro, comprova els talls dels grans i tot seguit la cassa es va submergint en l’aigua una i altra vegada. Amb uns pocs segons n’hi ha prou perquè el moscatell es senta ferit i aleshores es deixa caure, brillant i humit, sobre el canyís. [...] A mesura que els canyissos es completen són trets al sequer i ofereixen la seua brillant superfície a la goluderia del sol, de la força i intensitat del qual s’espera la millor ajuda. [...]

Encara que s’hi compte amb el favor del sol, no és possible que el procés d’assecat avance amb la rapidesa desitjada. Els raïms de la futura pansa s’han de girar perquè els efectes del sol toquen les dues parts per igual, cosa amb la qual el producte guanyarà el color i sequedat.

Quan la inclemència del temps tracta de desbaratar els esforços camperols és quan es posa a prova la solidaritat humana, la germanor entre els veïns ja que, en arribar de sobte la pluja posant en perill la collita, la gent de les cases properes acudeix ràpidament i ajuda a guardar els canyissos al riu-rau que, segons els experts, varen nàixer amb aqueix objecte.»