Fotografia feta al 1972 per Alejandro Subirats LLeixà a la partida de les Roques al terme municipal de Mas de Barberans. La informació que se’ns dóna dels protagonistes de la fotografia ens transmet la pervivència d’unes xarxes veïnals i de parentiu d’ajuda mútua que funcionaven com a darrers vestigis d’una societat preindustrial que a principis dels anys setanta seguia resistint a la zona interior del Montsià.

Fins a finals dels 50 del segle passat les olives es plegaven totes a mà

En un primer pla unes peces fetes de margalló totalment utilitàries: dos cabassos i una cabassa i un porgador de fusta per on baixaven les olives (fargues o sevillenques o morrudes no ho podem apreciar a la fotografia) i queien a la cabassa . Recipient de llata de pauma de base plana i de forma circular i amb un cos recte d’aproximadament 20 centímetres amb dos anses diametralment oposades. Aquesta peça tenia un doble ús: per envasar (mesurar) les olives, des del sac es tiraven al decalitre i després una altra vegada al sac, les que sobraven de la mesura queien sobre la cabassa i no a terra, així no s’embrutaven i podien recollir-se més fàcilment. L’altre ús , il·lustrat a la fotografia, era per triar les olives de les pedres i les fulles. Feina que majoritàriament feien els membres no productius de la família: gent gran i xiquets i xiquetes Va desaparèixer aquesta tasca, amb forta càrrega sentimental per a diferents generacions, amb l’arribada dels porgadors automàtics. Actualment es formen llargues cues de carretes a l’entrada de la cooperativa carregades d’olives per porgar. El pas de les màquines de plegar clàssiques d’un o dos corrons als motocultors amb diferents corrons ha fet que s’hagi reduït el temps de la plega. Perdudes a la memòria queden les colles de plegadores d’olives que fins avançada la dècada dels setanta plegaven a mà vores, valones i marges. Fins a finals dels 50 del segle passat les olives es plegaven totes a mà, amb el descobriment de les màquines de plegar l’avanç ja va ser notable i amb l’acoblament del sistema al motocultor la recollida es va disparar. Aquest canvi tecnològic s’ha pogut realitzar per un canvi en el sistema de cultiu: l’aplanament de les finques i per l’abandonament de determinades zones . Les finques abandonades han estat sobretot les lindanes entre l’ecosistema de la Plana i del Port on les oliveres es cultivaven en faixes estretíssimes, amb la desaparició dels matxos es van deixar de cultivar aquestes finques.

El plàstic substitueix la pauma, els porgadors s’automatitzen , els matxos desapareixen i arribem als vuitanta on les faldetes són substituïdes per xandalls

Quant a la indumentària a destacar uns pantalons i unes faldetes apedaçades. Peces que són per elles soles, talment com o el voraviu interior de vestits, faldes, …, un mostrari dels tipus de roba que s’utilitzava perquè fins i tot el retallet més mínim de roba es guardava ja que sempre se l’hi trobava una utilitat o una altra.

I tota l’escena emmarcada per l’entrada a una caseta de camp amb un interior on es percep també el corral del matxo. Una porta gran i reforçada, que transmet solidesa però no seguretat. Amb l’augment els darrers trenta anys dels robatoris a les finques ha fet que s’hagi canviat la fusta pel ferro o per l’alumini.

El plàstic substitueix la pauma, els porgadors s’automatitzen , els matxos desapareixen i arribem als vuitanta on les faldetes són substituïdes per xandalls. No podem oblidar que hi ha determinats materials que avui en dia fan mal a la vista però que per a molts eren signe de progrés perquè facilitaven les feines i aportaven comoditat. Fins fa quatre dies la pedagogia mediambiental no existia sinó que el missatge era identificar progrés amb nous materials. Ja al segle XXI tenim l’obligació moral de cercar materials, inventar projectes i alimentar il·lusions on la sostenibilitat sigui omnipresent.

Pepa Subirats

Responsable Museu de la Pauma de Mas de Barberans i Centre d’Estudis lo Lliscó