De baix estant, hom diria que Montserrat és inaccessible; les vies de comunicació són, però, nombroses. Hom pot arribar al monestir pel camí mulater, per drecera, per carretera i per aeri, i un cop al santuari troba encara funiculars per a davallar al camí de la Santa Cova i pujar a Sant Joan, i un aeri per a muntar al cim més alt de la muntanya.[1]

La muntanya de Montserrat ha estat habitada des de temps molt antics. Als segles IX i X, sabem de l’existència d’ermites i podem situar la fundació del monestir l’any 1025 per l’abat Oliba. Ben aviat el monestir comença a rebre donacions testamentàries que demostren que aquest no era un monestir més, sinó que esdevindria en poc temps un dels més estimats i visitats de Catalunya. Montserrat es transforma en un centre de pelegrinatge de primera magnitud i, per tant, s’hi forja una xarxa de camins per accedir-hi des de diversos indrets. S’hi podrà arribar des de Collbató, pel camí anomenat «de la Costa» i rebatejat després de la guerra del Francès com «de les Bateries». Aquest és, doncs, un camí que enllaça Montserrat amb la vall del Llobregat per atansar-se a Barcelona o al Penedès. També destaca el camí de la Guàrdia, que amb el temps es convertirà en la carretera de Can Maçana, i que permet l’arribada de viatgers des d’Igualada i Lleida. La tercera via principal d’accés era des de Monistrol per l’anomenat «camí de l’Àngel». El pont de Monistrol permetia la comunicació amb els Vallesos i Barcelona, i de nou el Llobregat era el camí natural per dirigir-se cap al nord vers Manresa.

Els pelegrins

Des dels inicis, el monestir es preocupa del benestar dels seus visitants. Els documents ens esmenten noms i ocupacions dels monjos i ja als primers anys del segle XIV trobem monjos que fan d’hostatgers. Ja des de finals del XIII i principis del XIV, la comunitat oferia a tots els pelegrins pa, vi, formatge i sal. Aquesta almoina anà fluctuant en el temps en funció de la capacitat del monestir de poder atendre a tothom. Tres dies era el límit de temps permès per hostatjar-se al santuari. A finals del segle XV i principis del XVI, l’abat Cisneros fa grans ampliacions al monestir i entre altres construccions fa aixecar nous edificis per hostatjar pelegrins. Malgrat aquestes ampliacions, el seu successor Pere de Burgos ja fa notar que a Montserrat hi ha un greu problema per a l’allotjament i el manteniment dels visitants, cada vegada més nombrosos. Al segle XVIII es té constància de l’existència d’una botiga de queviures i una carnisseria, així com una cuina per a pelegrins, i des de la mateixa abadia són conscients de les dificultats d’atendre correctament els romeus: «En algunas Festividades, que suele ser el concurso de cuatro, cinco, y à veces de ocho mil Almas, no se les puede assistir, como queda dicho; con que es preciso, que muchos se acomoden como mejor pudieren. No por esso dexan de bolver los mismos otras veces, olvidados de la pena, è incomodidad que passaron» (Argerich 1758: 92). La situació s’agreuja encara més durant el XIX. Víctor Balaguer descriu veritables assalts a l’hostatgeria per poder alimentar-se i l’arribada del ferrocarril l’any 1859 no farà altra cosa que fer augmentar encara més el nombre de visitants. El periodista Manuel de Lasarte escriu: «Nos escriben de Montserrat que se va notando mas afluencia de romeros desde la abertura del trecho de ferrocarril que va de Tarrasa á Manresa. [...] El número de ellos llegó el año pasado á 15.396, y se cree que este año pasará de 30.000. [...] No por esto se ha cerrado la tienda, con la mira de respetar la antigua costumbre de que en ella puedan surtirse de lo necesario las familias que quieran tomarse la molestia de guisarse la comida» (De Lasarte 1860: 52).

El mercat de les pageses

És en aquest context que durant la segona meitat del XIX l’abadia permetrà que la pagesia de la contrada pugui pujar a vendre els seus productes. I seran les dones pageses les que hi aniran i subministraran fruites, verdures, ous, aviram, conills... Per fer-ho pujaran per camins i corriols amb les mules carregades de cistelles i naixerà així el mercat de les pageses.

Cinta Bonals de ca l’Isidro (1931) ens explica: «Es veu que molts anys enrere hi va haver una pesta, i llavors els monjos van deixar anar a vendre als pagesos perquè no es morissin de gana. Ho he sentit explicar sempre aquí a casa de la meva sogra». I Francesc Roset de Cal Pujolet (1936): «El veïnat es va ajuntar per encàrrec dels mateixos monjos, que acabant de passar una època molt dolenta amb la fil·loxera, la gent passava gana, hi havia pocs mitjans de vida i els monjos van dir que una de les coses que podia donar diners era anar a vendre a dalt a Montserrat. Com que aquí més o menys tothom tenia bestiar, hi havia hortalisses, fruiters... Cada època de l’any s’anava venent el que hi havia».

La tradició oral però, no ha pogut conservar del tot el veritable origen del mercat de les pageses. Segons Josep Galobart, monjo de Montserrat, fou l’epidèmia de còlera de Barcelona de l’any 1854 la que va provocar que molta gent fugís de la ciutat i s’instal·lessin a les cel·les a la recerca d’una atmosfera més saludable. La comunitat llavors demana ajuda a la pagesia de la contrada perquè es troba desbordada per l’allau de gent que cal alimentar.

Més endavant, la plaga de la fil·loxera provocarà una crisi agrària de grans dimensions, i per a les pageses suposarà la consolidació de la seva activitat perquè, ara més que mai, la seva feina esdevindrà en molts casos l’única font d’ingressos estable de casa seva. Aquest fet coincideix també amb la posada en funcionament de les colònies industrials del Llobregat i s’inicia un lent però gradual abandonament de l’activitat agrícola.

De pageses a matonaires

Segons explica Montserrat Enrich, periodista i descendent de família matonaire, la tradició oral de la zona atribueix a la pagesa Maria Enrich Ferrer del mas del Ros (Castellbell i el Vilar) el fet d’haver estat la primera a començar la venda del conegut mató de Montserrat entre els anys 1915 o 1916 (Enrich 1984: 122), malgrat que, com ja hem dit, les pageses de la zona ja hi pujaven a vendre fruita i verdura de la més diversa. En un inici es venia molt poca quantitat de mató i sempre de llet de cabra, que era l’animal que es tenia a les masies i cases de pagès de la zona. Era un complement a la venda d’altres productes del camp i se’n feia només de la llet excedent; és a dir, es venia aquella que no es consumia a la casa. Només es feia un mató i s’anava tallant a bocins.

Durant la segona meitat del segle XX, la millora de les comunicacions i la presència de restaurants i botigues al monestir fan que la venda de productes bàsics per part de les pageses ja no sigui tan necessari i el mató es converteix en un producte estrella d’aquest mercat. Les pageses comencen a ser anomenades «matonaires» i els visitants compren mató com a record i per consumir en retornar a casa seva.

El trajecte

Les matonaires sortien ben d’hora, negra nit, per arribar al Monestir el més aviat possible i aconseguir així situar la parada de venda en el punt més favorable.

Les matonaires eren originàries dels municipis de la cara nord de Montserrat. Provenien de les cases de pagès disperses pels termes de Marganell, Sant Cristòfol (Castellbell i el Vilar), Vilamarics (Monistrol de Montserrat) i el Serrat de les Cametes (el Bruc, però en la cara nord). Des de qualsevol d’aquests punts, la distància fins al monestir és d’uns deu quilòmetres aproximadament i es pot trigar entre dues hores i dues hores i mitja a peu. Antigament no deixaven de ser corriols o dreceres que s’enfilaven muntanya amunt fins a enllaçar amb el camí de la Guàrdia (la futura carretera de Can Maçana).

Les matonaires sortien ben d’hora, negra nit, per arribar al Monestir el més aviat possible i aconseguir així situar la parada de venda en el punt més favorable. Això generava autèntiques competicions entre elles. «Hi anàvem a les fosques, era de nit. [...] Enmig de l’estiu hi anàvem més d’hora, hasta a les 2 de la nit havíem marxat, com que teníem dues hores de camí» (Conxita Masachs de cal Ganso, 1923-2019). «...de vegades deies: “marxem a les 6”, si tanmateix no havíem de ser els primers, ja no valia la pena sortir tan d’hora” (Núria Vila de cal Macari, 1926-2019). A l’hora de fer el camí, la Cinta Bonals de ca l’Isidro ens conta com i de quina manera sabia si era o no era la primera a pujar cap al Monestir: «A la nit, quan començava a caminar, si no trobava teranyines volia dir que ja algú se m’havia adelantat, que hi havia algú abans que mi...» (Cinta Bonals de ca l’Isidro, 1931). El fet d’anar soles, pel bosc i de nit, a vegades els feia passar por, sobretot si els sortia algun animal pel camí: «De vegades quan pujaves senties la cabrota (ocell rapinyaire nocturn de la família dels mussols, també conegut pel nom de gamarús) que feia “bbuuuuuaaaaaaah, bbbbrrrrr!”, no t’ho pensaves i et sortia, t’espantaves... A vegades se’t creuava una guineu, un senglar…» (Núria Vila de cal Macari, 1926-2019). «Por, uf, molta. Però bé, sempre anava amb companyia». Les matonaires solien pujar acompanyades d’un animal, normalment una mula. Algunes, en els punts més costeruts s’agafaven a la cua de la bèstia per ajudar-se a pujar.

Els camins

De les converses mantingudes amb les pageses i matonaires podem establir l’existència de cinc camins per a l’accés al monestir des dels nuclis de la cara nord de Montserrat. Aquests camins van convergint entre ells, ja que tots tenen el mateix destí final. Pel que fa a l’origen en trobem dos que parteixen des del nucli de Sant Cristòfol (terme municipal de Castellbell i el Vilar), dos més des de Marganell, i el darrer des del Serrat de les Cametes (terme del Bruc). Les pageses que eren originàries de Vilamarics (Monistrol de Montserrat) pujaven a Montserrat pels mateixos camins que les de Sant Cristòfol. Actualment molts fragments d’aquests camins han estat asfaltats o convertits en pistes forestals, però encara hi ha molts trams que mantenen tot l’encís i l’espectacularitat dels paisatges de la cara nord montserratina.

Els camins avui

En l’actualitat tots aquests camins continuen estant actius i fins i tot són pas de les matonaires actuals. Concretament, el camí de la Calsina és ara una pista asfaltada per on les actuals matonaires de Marganell continuen pujant a vendre a Marganell; això sí, amb modernes furgonetes refrigerades.

Properament, els itineraris que surten des de Sant Cristòfol i Marganell i que s’enfilen a Santa Cecília seran senyalitzats per iniciativa del Parc Rural del Montserrat. Renaixeran així els camins de les matonaires amb la voluntat de posar en valor el ric patrimoni històric, alimentari i paisatgístic d’aquests camins. Tot resseguint-los, es podrà visitar algun obrador actual de mató i formatges, conèixer les antigues masies productores, fer un àpat als restaurants de la zona i allotjar-se en cases de turisme rural del territori. Els altres camins no seran senyalitzats, de moment, perquè bona part del seu traçat és per carretera i perden el seu encís, però a través de l’aplicació Wikiloc estaran tots disponibles.

El romànic montserratí i més

Un complement ideal d’aquestes rutes és la possibilitat d’admirar el ric patrimoni romànic de la zona. Les esglésies de Sant Cristòfol de Castellbell, Sant Esteve de Marganell i Santa Cecília de Montserrat queden dins dels recorreguts dels camins de les matonaires, però fent marrada podem acostar-nos a Sant Jaume de Castellbell, Sant Pere de Vilamarics i Sant Pere de Vilardell. Una altra opció és visitar el Molí de l’Alzina, un molí fariner del segle XVI en perfecte estat de conservació i que durant 500 anys s’ha mantingut en mans de la mateixa família. I per a qui busqui camins més llargs, els itineraris de les matonaires també coincideixen amb els camins de Sant Jaume, camí Oliba i camí Ignasià.

Bibliografia

ALBAREDA, A. M. (1988). Història de Montserrat. Barcelona: Publicacions de l’Abadia de Montserrat.

ARGERICH, B. (1758). Compendio historial o relacion breve y veridica del portentoso Santuario, y camara angelical de nuestra señora de Monserrate. Barcelona: Imprenta de Manuel Texero.

CORNADÓ, C., OLIVERAS, A. (2022). Projecte de senyalització dels antics camins de les pageses i matonaires dels pobles de la falda de Montserrat. Parc Rural de Montserrat i Col·lectiu El Brogit.

BALAGUER, V. (1857). Guia de Montserrat i de sus cuevas. Barcelona: Imprenta Nueva, de Jaime Jepús y Ramon Villegas.

DE LASARTE, M. (1860). El Mansueto ó las cuevas de Montserrat. Barcelona: Imprenta y libreria politécnica de Tomás Gorchs.

ENRICH, M. (1984). El poble de Sant Cristòfol. Castellbell i el Vilar: Col·lectiu El Brogit.

FRONTERA, G. (2019). El mató de Montserrat, el formatge del Bages a la cuina. Manresa: Fundació Alícia, Consell Comarcal del Bages.

MULET, M., FRONTERA, G. i OLIVERAS, A. (2020). «Matonaires: de la terra a la roca. Dones pageses als pobles de Montserrat». Quaderns de l’Institut Català d’Antropologia, 36 (2). Barcelona: ICA, p. 153-175. [ISSN 2385-4472].

MUSSET PONS, A. (2019). «Els camins romeus de la muntanya de Montserrat», dins Dovella, núm. 125, p.28-35.

Fotografies

Cedides pels arxius familiars de David Blasco, Dolors Clusellas, Marcel·lí Puigdellívol, Pere Santamaria i fotografies pròpies dels autors.

Si us ha agradat l'article us convidem a l'article Itineraris dels camis de les matonaires  aquí

Anna Oliveras i Cugueró i Carles Cornadó i Garcia

Col·lectiu El Brogit. Centre d’Estudis de Castellbell i el Vilar