El món en equilibri... el desequilibri català. Els quatre possibles llindars equilibradors.

L’univers, tot i la seva acceleració que el fa continuar expandint, segons els científics, està en equilibri o, mes ben dit, cerca l’equilibri permanentment, com ho mostren les lleis que coneixem o la seva mateixa i llarguíssima existència temporal.

Altrament s’hauria produït el caos o la destrucció d’aquest, perquè de tensions i forces que intenten desequilibrar-lo, no en falten.

La matèria fosca, l’energia fosca i els forats negres sembla que són part de les raons que tenen a veure amb que les forces dins de l’univers s’equilibrin.

I, per extensió, tots els cossos i elements que es troben dins seu, o englobats per ell, també han de seguir el mateix principi, cosa plausible si considerem que finalment tot es pot reduir a energia.

La vida humana, dins la Terra, també, encara que no ho pugui semblar per moments, es troba en equilibri o tendeix i necessita sempre equilibrar-se i neutralitzar les forces que s’han passat, en un sentit o un altre.

Molts conceptes de la cultura humana reflecteixen aquesta inexorabilitat de l’equilibri: la pau interior, la pau amb els altres, la meditació i l’eliminació del jo, el yin i el yan, la saviesa que cerca aquest equilibri en cadascú de nosaltres, la idea de la centralitat o equidistància amb els extrems....

Aquest equilibri no significa que no hi hagi tensions ni desequilibris, sinó que el procés final indica que després d’una acció es produeix una reacció en sentit contrari i així indefinidament fins assolir una nova situació estable o en equilibri.

Evidentment aquesta situació no es trobarà en el mateix punt del qual s’havia partit, sinó en una altre, en funció de les forces des equilibradores perquè, l’univers, i tot el que hi ha dins seu, es troba en moviment continu i ho fa en, almenys, les quatre dimensions que coneixem, tres de l’espai i una del temps.

Equilibris i desequilibris que no són mai absoluts i sempre relatius.

Molts conceptes de la cultura humana reflecteixen aquesta inexorabilitat de l’equilibri: la pau interior, la pau amb els altres, la meditació i l’eliminació del jo, el yin i el yan, la saviesa que cerca aquest equilibri en cadascú de nosaltres, la idea de la centralitat o equidistància amb els extrems....

Constitueixen, de fet, llindars en l’evolució de la vida de qualsevol entitat, tangible o intangible, física o política, que puguem conèixer.

Així, si s’analitza el desequilibri català actual, a nivell polític, es poden plantejar com a possibles, tenint en compte la situació passada, actual i problemes de futur, els següents llindars equilibradors:

1. La Unió Europea entra en crisi i Espanya fa una involució a nivell democràtic i, de manera similar a com ha passat en els darrers segles, es produeix una re centralització forçada dins l’estat espanyol, no acceptada pel poble català.

2 .Espanya, donada la desubicació dels estats nació del segle xix en el segle xxi, entra en crisi i es desmembra i Catalunya s’independitza.

3. La Unió Europea avança en la seva consolidació com a una nova entitat política, capaç de fer front als reptes del segle xxi de globalització, canvi climàtic, refugiats i emigració, seguretat, llibertats, populismes, desigualtats, identitats... i és sàviament capaç d’incorporar dins la complexa equació del seu funcionament, no només als seus 27 estats i als seus 500 milions de ciutadans sinó, també a les seves 150 nacions, com a peça definitivament clau, per a possibilitar l’engranatge eficient al seu funcionament, en cobrir el buit existent actual entre els estats i els ciutadans.

4. El món, la humanitat, entra en una crisi per factors interns, externs o ambdós alhora i la situació d’emergència, en el millor dels casos, genera una nova fase d’humanitat global, que fa que hagin d’abandonar-se totes les estructures actuals d’organització política i establir noves institucions de democràcia global o altres regiments.

Llindars que poden ser més o menys, produir-se linealment o alteradament però en tot cas són els que són.

Com canta el poeta Miquel Martí i Pol, tot està per fer i tot és possible, i caldrà capir, valorar i saber-se moure en la nova sintonia d’aquesta modernitat líquida de la societat actual, globalitzadora, individualista, materialista, percebuda i viscuda a partir d’instants sense cap continuïtat, raonada pel sociòleg Zigmunt Bauman. On política i poder s’han separat, on de la cultura de l’aprenentatge i l’acumulació s’ha passat a la cultura del desarrelament, de la discontinuïtat i de l’oblit; on les persones productores són vistes i tractades com a clients consumidors, en una economia de l’excés, del rebuig i de l’engany; on la quantitat d’informació condueix a la manca de seqüències narratives ordenades i progressives i la fragmentació esdevé norma, en el coneixement, en el treball i en l’estil de vida; amb una vida social que està convertint-se en vida electrònica o cibervida, passant de viure en la realitat a viure en la irrealitat (e.realitat).