L'actualitat dels il·lustrats menorquins

 

La publicació a començament del 2020 del volum I de l’Obra científica de Pasqual Calbó , el pintor per excel·lència de la Menorca il·lustrada i preromàntica, i la concessió a finals d’any del premi Emili Darder de l’Obra Cultural Balear evidencien l’actualitat dels il·lustrats menorquins. I empro el terme actualitat en el sentit més ple de la vigència en el present, de la capacitat de mantenir-hi un diàleg enriquidor i, per tant, de propiciar noves formes de creativitat més enllà del que entenem per ‘recuperació patrimonial’ en un sentit estricte. El fet que es tracti de l’obra d’un dels il·lustrats que, a la Menorca colonial i cosmopolita del Set-cents i començament del Vuit-cents, van convertir el català en llengua de cultura i de ciència desmarcant-se de la castellanització borbònica dels Països Catalans, incrementa el seu interès actual per a la totalitat de la nostra cultura.

        

Els il·lustrats menorquins són d’actualitat perquè continuen interpel·lant-nos individualment com a lectors o espectadors i col·lectivament com a membres d’una cultura completa

Enguany que l’Institut Menorquí d’Estudis commemora els trenta-cinc anys de la seva posada en funcionament, després de la creació el novembre de 1985, és una bona ocasió per dur al present l’important paper que ha jugat a l’hora d’incorporar al mapa complet de la catalanitat el que Jordi Carbonell, ja l’any 1964, va anomenar «el període menorquí de la literatura catalana». Ell mateix ho va voler reconèixer a les jornades dedicades el 1996 a Joan Ramis, l’autor de la tragèdia Lucrècia (1769) —l’obra canònica de la literatura catalana del segle xviii amb el seu missatge alhora universal i actual de la defensa de la dignitat individual i de la llibertat col·lectiva—, de la mateixa manera que, cinc anys abans, ho havia fet Joaquim Molas a les jornades sobre Antoni Febrer i Cardona, el gramàtic, lexicògraf, poeta i traductor de clàssics i de moderns per a qui el respecte a la diversitat lingüística era indestriable del seu cristianisme il·lustrat.

            Aquesta incorporació, dins un procés obert, és valuosa tant en un sentit estrictament acadèmic com d’eixamplament general de referents que, des de l’actualitat, contribueixen a llegir el passat amb noves claus, i permeten, per tant, de situar-se en el present des d’unes bases més sòlides, enriquidores i productives. Aquesta és, diria, una de les grans tasques dels centres d’estudis locals i de la xarxa que formen. En el cas dels il·lustrats menorquins, no només ocupen l’espai que els pertoca a grans obres de referència com el Panorama crític de la literatura catalana o la nova Història de la literatura catalana sinó que la publicació d’obres literàries, científiques i historiogràfiques posen a l’abast del gran públic la possibilitat d’establir una comunicació viva, més enllà del coneixement erudit, amb els autors, i fins qualque autora, que van escriure des la ‘modernitat’ del seu temps.

            És per açò que voldria posar damunt la taula l’actualitat de quatre il·lustrats menorquins. En primer lloc, la del ja esmentat Pasqual Calbó pel seu interès com a primer pintor modern de Menorca —ja destacat per Alexandre Cirici i Pellicer un llunyà 1964 i evidenciat per l’exposició i el catàleg del Museu de Menorca el 2017— i com a professor i escriptor científic, mostrant les capacitats del català com a llengua científica a començament del segle xix. En segon lloc, la de Joan Ramis per la seva tragèdia Lucrècia (la darrera edició de la qual es va fer a Girona el 2019), mereixedora de pujar als grans escenaris teatrals, i per la primera obra de prehistòria en el món hispànic, Antigüedades célticas de la isla de Menorca (1818), editada, estudiada i traduïda a l’anglès el 2018. En tercer lloc, la d’Antoni Febrer i Cardona perquè l’edició de la seva obra completa d’ençà el 2001 evidencia la fortalesa de qui endega, en el marc de la Menorca de començament del Vuit-cents sotmesa finalment al procés castellanitzador, el projecte de dreçar les peces que configuren el marc complet d’una cultura: la llengua (a través de gramàtiques i diccionaris), la creació i la inserció cultural (a través de les traduccions). I, finalment, la de Joana de Vigo, la il·lustrada ciutadellenca donada a conèixer el 2013, la principal traducció de la qual, Ifigenia a Tàurida de Claude Guimond de la Touche, inspirada en la d’Eurípides, circula des del 2019 en forma de llibre, poc després de ser representada al Teatre Principal de Maó.

            Així, els il·lustrats menorquins són d’actualitat no només perquè, gràcies a múltiples col·laboracions institucionals, arriben al nostre present en forma d’edicions, estudis, actes i reconeixements, sinó sobretot perquè continuen interpel·lant-nos individualment com a lectors o espectadors i col·lectivament com a membres d’una cultura completa.   

Josefina Salord Ripoll.

 Filòloga i historiadora de la cultura. Institut Menorquí d’Estudis