Historiografia, un ofici de risc?

Fa uns dies el diari El País es feia ressò de la condemna de la qual van ser objecte per part de la judicatura polonesa els historiadors Jan Grabowski i Barbara Engelking, condemnats a rectificar un text del llibre de 1.600 pàgines aquí titulat Noche sin fin: el destino de los judíos en la Polonia ocupada. En l’obra els autors van tenir la gosadia d’explicar el col·laboracionisme d’algunes autoritats de la Polònia ocupada amb les forces nazis durant la Segona Guerra Mundial, un fet que ha estat objecte de qüestionament legislatiu gràcies a l’hegemonia de la dreta polonesa més reaccionària la qual està intentant reescriure la història del país en clau victimista i nacionalista.

Malauradament no cal anar a Polònia per trobar-nos amb casos de repressió semblants. A casa nostra el vicepresident Oriol Junqueras, que abans de polític havia estat un historiador mediàtic, ha estat condemnat injustament pels fets de l’octubre del 2017 i, posteriorment, la conseqüent aplicació de l’article 155 tingué en el seu objectiu a persones amb qui compartim l’ofici d’estudiar el passat. L’historiador Agustí Colomines, aleshores director de l’Escola d’Administració Pública de Catalunya —una institució que data d’abans de la Mancomunitat— fou destituït fulminantment. He perdut el compte de la quantitat de detencions que ha sofert en Josep Lluís Alay, especialitzat en la història de l’Àsia oriental i que actualment treballa a l’oficina del President Puigdemont. Els tres són professors d’universitats públiques catalanes, fet que, al meu entendre, encara és més corprenedor, sobretot per la tèbia solidaritat que han mostrat alguns equips rectorals. I, si bé es cert que cap d’ells fou perseguit pel fet de ser historiadors, hom no pot deixar de pensar que l’ofici tingué alguna cosa a veure amb les seves decisions polítiques. Estudiar història et marca.

Què cal fer? Potser caldria reforçar legislativament tot allò relacionat amb el nostre ofici. Per exemple, garantir l’accés transparent i sense limitacions a la documentació històrica

Un cas més recent ha estat el de Fernando Mikelarena el qual ha estat demandat per la família del requetè Jaime del Burgo a qui l’historiador assenyala com un dels possibles responsables de la matança de republicans a Navarra, sempre sota totes les prevencions a que obliga la nostra disciplina. En el llibre Sin piedad, limpieza política en Navarra 1936. Responsables, colaboradores y ejecutores, l’autor hi explica la saca de Tafalla quan l’octubre de 1936 foren afusellades 64 persones i reflexiona sobre la memòria i la desmemòria del cas navarrès. La demanda, interposada per un descendent de Jaime del Burgo, sobre el paper vol reparar l’honor i el bon nom del personatge històric però en realitat té un efecte censor: si el jutge falla a favor de l’acusador els historiadors ens ho haurem de pensar dues vegades a l’hora d’explicar la història més fosca d’aquest país. No se sabrà mai quan et podrà caure una demanda i fer-te perdre ingents recursos econòmics i temps de recerca en la feixuga tasca de defensar el teu ofici davant d’un tribunal. A més, es pot donar l’extravagància que un jutge decideixi quin és el coneixement històric correcte, malgrat que, evidentment, aquest no disposa dels instruments intel·lectuals per a dirimir-ho.

A tot plegat cal sumar-hi una qüestió estructural: la terrible precarització laboral que té lloc ara mateix en les universitats públiques catalanes. Historiadors/es a 500€ al mes. Feines extra del que sigui per poder arribar a final de mes. Dotzenes de tasques de gestió i governança que no ens paga ningú, com la recerca que no es contempla ni als nostres contractes. Després la gent es lamenta de buits historiogràfics, de biografies per escriure, d’oblits patrimonials. No m’estranya. Quan has d’escollir entre engegar o no la calefacció perquè no la pots pagar la recerca sovint salta per la finestra. Un país sense historiadors/es és un país sense memòria, tinguem-ho en compte.

Què cal fer? Potser caldria reforçar legislativament tot allò relacionat amb el nostre ofici. Per exemple, garantir l’accés transparent i sense limitacions a la documentació històrica, massa sovint objecte de lleis que només en dificulten la consulta amb excuses com la protecció de dades però que no tenen en compte els principis bàsics que l’ONU atorga als processos de recuperació de la memòria democràtica: veritat, justícia i reparació. Sense el primer pas, la veritat, no poden arribar tota la resta i molt sovint la veritat passa perquè l’escrigui un/a historiador/a. També ens falta una mena de col·legi oficial d’historiografia, un paper que podria jugar la Societat Catalana d’Estudis Històrics filial de l’Institut d’Estudis Catalans però que per a fer-ho caldria reforçar-la i dotar-la de cert gruix organitzatiu. Precisament aquí els centres d’estudis locals i comarcals hi poden tenir un paper important. En definitiva, hi ha molta feina per fer, però potser un primer pas seria aconseguir que es deixi de judicialitzar el nostre ofici i permetre’ns treballar en pau i de forma digna. Ens hi juguem comprendre el passat per entendre el present i encarar amb garanties el futur.

Marc Macià. Historiador i professor associat de la Universitat de Lleida