El retorn de la Dama d’Elx, peça d’art iber trobada a l’actual parc arqueològic de l’Alcúdia, és un tema recurrent que cada cert temps reapareix amb el mateix resultat. A vegades és l’Ajuntament de la ciutat qui es converteix en portaveu d’un sentiment popular i afectiu i la reclama, encara que siga temporalment; en altres ocasions és algun partit de caire valencianista qui demana la cessió al govern central des de la tribuna del Congrés o el Senat. Tot és debades. L’estat no té cap interés que el bust abandone el Museu Arqueològic Nacional, on esdevé una fita del discurs expositiu. En cada reclamació que se’n fa ix en el debat la idea d’espoli cultural incentivat pel centralisme. És aquesta idea del tot certa? La resposta no és gens fàcil.

Si fem un poc d’història de la troballa, pel que sabem —i, com ha demostrat Carmen Aranegui recentment, no tot el que ens ha arribat és del tot fiable— fou descoberta el 4 d’agost de 1897 en una propietat particular a 2 km al sud d’Elx que rep el nom de l’Alcúdia i que ha resultat ser un dels jaciments valencians —iber, romà i visigot— més importants. Des del segle xviii ja se sabia que el terreny atresorava vestigis antics, com demostren excavacions i estudis d’aquella època, com el de Joan Antoni Maians, però no fou fins a finals del xix que l’arqueòleg local Aurelià Ibarra el relacionà amb la important colònia romana d’Ilici. Per casualitat, aquells dies d’estiu de 1897 visitava la ciutat l’hispanista Pierre Paris per veure la representació del Misteri d’Elx i, assabentat de l’aparició, comprà la peça al propietari per al museu del Louvre, cosa permesa amb la legislació vigent d’aleshores. A partir d’aquest moment, començà el periple de l’escultura, primerament a París i, posteriorment, a Madrid a partir de 1941, gràcies a un acord d’intercanvi d’art entre el govern de la dictadura franquista i el govern nazi de Vichy.

Els fets ens diuen clarament que es tractava d’una venda i, encara que l’acord hispanofrancés era conseqüència d’una conjuntura favorable en el marc de la II Guerra Mundial, mai no ha sigut revocat per cap dels dos estats. El tema de l’espoli cau, doncs, pel seu propi pes. Ara, això significa que el poble d’Elx ha perdut tot dret a reclamar la peça ibera? Ací la qüestió es complica un poc més, ja que entren en lloc unes altres motivacions, i les simbòliques i identitàries no són menors.

L’arqueologia és molt clara en aquest punt quan especifica que les restes que es troben en un jaciment han de conservar-se en el museu que hi haja més a prop perquè no perden el context. Ara que pràcticament totes les poblacions tenen un museu dedicat a la història del municipi, aquesta regla és molt fàcil d’acomplir, en detriment dels museus estatals o provincials, que esdevenen grans magatzems culturals que expliquen un passat «nacional» que no es correspon amb el marc històric de moltes peces. La Dama d’Elx no representa l’essència espanyola, com s’ha intentat vendre des d’una idea d’Espanya eterna de la qual el franquisme fou un defensor a tota ultrança, encara que, en el cas del bust, era una idea de difusió anterior. Evidentment, tampoc representa Elx, però parla dels pobladors d’un territori en el qual han quedat altres restes que li donen significat. En aquest sentit, caldria debatre la desaparició del MAN i el retorn de totes les peces als llocs on foren trobades? No és la meua intenció respondre a aquesta qüestió tan complexa, però de segur que està al darrere de la negativa del govern central a cedir la Dama per a ser exposada a Elx. A més, cal afegir que la situació del MAN és extrapolable a altres museus: sense anar més lluny, el Museu d’Arqueologia i d’Història d’Elx, lloc on s’exposaria si prosperara la cessió, té peces d’altres poblacions properes que en el seu moment no tenien espais per a exposar-les.

Finalment, de la mateixa manera que la Dama ha esdevingut un símbol nacional espanyol, com ho són Las Meninas de Velázquez, l’absència del bust i la reclamació contínua per part del poble elxà des de fa dècades l’ha elevat a símbol comunitari, per damunt, fins i tot, del Misteri d’Elx i els horts de palmeres, tots dos declarats Patrimoni Mundial per la UNESCO. D’aquesta manera, la ciutat està plena d’escultures, pintures i recordatoris de tot tipus, la presència dels quals fa més evident el greuge de no poder tenir la peça a l’abast.

La propietat i la conservació del patrimoni —i no sols en obres tan rellevants com la Dama d’Elx— és un fet que cal mirar-se amb deteniment perquè ens trobem que no tot es pot reduir a espoli, ja que juguen molts factors: data de la descoberta, legislació, pràctica arqueològica i museogràfica, identitat i simbolisme, explotació turística, rendibilitat política, centralisme, etc. Siga com siga, la ciutat d’Elx continuarà esperant que torne la «seua» Dama, més enllà de motius de conservació, perquè forma part de l’imaginari col·lectiu i popular.

Hèctor Càmara i Sempere
President de l’Institut d’Estudis Comarcals del Baix Vinalopó
Universitat d’Alacant