Vigència de Ferran Soldevila

L’historiador i escriptor Ferran Soldevila (Barcelona 1894-1971) té la vigència dels clàssics, que sempre ens diuen coses noves sobre les disciplines en què van despuntar i sobre nosaltres mateixos. En aquest sentit, la seva Història de Catalunya, apareguda el 1934-1935, en tres volums, i reeditada en una versió corregida i molt ampliada el 1962-1963, és encara avui un referent ineludible, Pierre Vilar va fer-ne aquesta valoració en un article a Serra d’Or del gener de 1966: «¿Afegiré que certes indicacions, en la construcció mateixa de la Història de Catalunya em semblen decisives per a copsar l’hora dels grans tombants, i que tota recerca ulterior haurà de partir d’aquestes suggestions per a confirmar-ne la validesa i aprofundir-ne les lliçons?». I afegí: «La Història de Catalunya, punt d’arribada de tota una tradició, no és una història closa». Per la seva banda, Joan Fuster va assenyalar que la síntesi de Soldevila era «la millor visió de conjunt del passat català que s’hagi escrit».

La seva divisa vital i professional fou la de «fer de Catalunya un poble normal»; és a dir, lliure

A part d’aquest títol, d’altres seus treballs històrics acrediten la condició de clàssic contemporani, com ara la Història d’Espanya, els estudis sobre Jaume I i Pere el Gran, l’anotació històrica de les quatre grans cròniques medievals catalanes i un bon feix de llibres monogràfics i d’articles especialitzats. També caldria afegir-hi algunes iniciatives molt rellevants, de caràcter col·lectiu, que ell dirigí com Un segle de vida catalana (dos gruixuts volums dedicats al segle xix apareguts el 1960-1961), la Història dels catalans (quatre volums aparegut en el període 1961-1970, per als quals comptà amb la inestimable col·laboració de Joan Sales) o la col·lecció «Episodis de la Història» de l’editorial Rafael Dalmau (que inicialment fou concebuda com l’alternativa a una revista d’història en català que aleshores era prohibida i que encara avui es publica amb notable èxit).

La seva divisa vital i professional fou la de «fer de Catalunya un poble normal»; és a dir, lliure. Això, però, no el va dur mai a actituds xovinistes o patrioteres, sinó precisament a defensar una actitud crítica, conscient de la sentència de Goethe: «Cap nació no pot guanyar-se un bon judici en el món fins que no sap judicar-se ella mateixa». Una frase que ell incorporà en el prefaci de la primera edició de la seva Història de Catalunya dels anys trenta i que desaparegué, a causa de la censura franquista, en la segona edició dels any seixanta.

Més enllà de la producció historiogràfica, fou també un escriptor molt rellevant, amb una important producció periodística, poètica, dramàtica, i especialment dietarística (que ha estat publicada en diferents llibres, el més recent dels quals, Dietaris de joventut i de vellesa (1922-1966), aparegué l’any passat). Aquesta dimensió d’escriptor —que ell considerava que era la que en realitat relligava el conjunt de la seva producció—,no és prou valorada ara per ara, tot i que en el seu moment, va ser reconeguda per autors i crítics molt destacats com Josep Pla, Josep Carner, Carles Riba, Miquel Arimany, Domènec Guansé, Joan Triadú o Albert Manent. I encara caldria considerar també la seva activitat com a professor (a la Universitat d Barcelona dels anys trenta, a l’Escola de Bibliotecàries i als Estudis Universitaris Catalans), arxiver (a l’Arxiu de la Corona d’Aragó), bibliotecari, traductor, membre de l’Institut d’Estudis Catalans i director de l’Agrupació Dramàtica de Barcelona (entitat que contribuí decisivament a la represa i renovació del teatre en català dels anys seixanta). Totes aquestes facetes, que han quedat tapades pel seu prestigi com a historiador, ell les considerava també com a molt importants, com va reconèixer en una entrevista que li feu Baltasar Porcel a Serra d’Or el setembre de 1967: «crec que totes contribueixen a definir-me, i em sembla que mutilaria la meva personalitat qui en volgués suprimir alguna».

Aquest any és el 50è aniversari de la seva mort i pot ser un moment excel·lent per mostrar les facetes més amagades de la seva producció i per reivindicar la seva vigència com a escriptor i com a historiador. Sobre això darrer, vegeu aquesta constant històrica que trobem en la seva obra més emblemàtica, la Història de Catalunya: «Catalunya debatent-se en el dilema: o separar-se d’Espanya o dirigir Espanya». Un dilema que actualment ja no passa per una voluntat directora, però que retrata molt bé la dualitat «intervenció / independència» que es repeteix periòdicament en el decurs de la nostra història i que ara mateix sembla decantar-se, majoritàriament, per la segona opció.

Enric Pujol

Historiador, professor de la UAB i membre de l’IEC