Les Illes Balears, de la memòria de Franco a la de la democràcia (I)

El mes de febrer d’aquest any s’han recuperat al cementiri de Porreres (Mallorca) els cossos de 44 persones assassinades durant la Guerra Civil. A aquestes se n’han d’afegir 49 més en les tasques d’exhumació al mateix indret dutes a terme el novembre del 2016. Aquestes intervencions, i d’altres de precedents en les nombroses fosses de la guerra documentades a l’illa de Mallorca (més d’una quarantena), des de fa uns anys han encetat un debat prou enriquidor en la societat illenca.

Recordar, evocar, rememorar són verbs que associam a la capacitat humana de la memòria. Fitam el temps, la nostra biografia personal i la col·lectiva en funció de fets i esdeveniments que ens marquen, impacten i fins i tot modelen perquè tots nosaltres en bona part som el que ens ha succeït i també el que recordam. Memòria ancorada en un temps que encara és recent.

En primer lloc ens hem de demanar: Què hem de fer amb aquesta porció del passat? Recordar o oblidar? Rememorar o passar plana? Memòria o amnèsia? «Cal deixar-ho estar —em diu un veí quan n’hi parl—, remenar el passat no du res de bo, sols serveix per obrir ferides». M’ho diu amb un posat seriós mentre amb la mà fa un gent com si volgués empènyer i allunyar el tema del seu pensament. Jo li dic que som dels que pensen que l’ús de la memòria (i de la reconstrucció objectiva del passat) ha de fer per entendre, interpretar i fins i tot reconciliar-nos amb nosaltres mateixos. També per a reparar parcialment les víctimes de la barbàrie.

Precisament a Mallorca es visqué de manera prou directa aquella guerra: el desembarcament republicà, l’únic front de guerra a Mallorca, i també la repressió ferotge. Episodis que precisament deixaren una empremta prou potent.

Sovint als empresonats i les seves famílies els feren el buit, com si estassin tatuats amb l’estigma o senyal indeleble del dimoni en aquells anys de por i recel

La societat mallorquina durant molt temps es dividí entre els vencedors i els vençuts. Aleshores l’única memòria pública era la dels primers, dels que s’imposaren, que mai no volgueren oblidar (ni que s’oblidàs) la guerra ni tampoc la seva victòria. Sobre la resta s’hi diposità un tel gruixut de temps, silenci i oblit. No hi hagué voluntat de reconciliació i es crearen les condicions per fer tornar invisibles els vençuts i transparent el seu drama. Els vençuts, les víctimes i els seus familiars, hagueren de conviure amb la nafra del dolor i d’un règim polític que els condemnà a l’ostracisme.

Precisament per aquests anys d’oblit n’hi ha que expliquen la necessitat de la memòria històrica. L’historiador vilafranquer Jaume Sansó diu que «el que pretén, sense mancar a l’objectivitat ni al rigor científic, no és més que conèixer la veritat del passat que ens varen amagar per poder construir una societat plenament democràtica».

Memòria pública i oficial, però hi havia una memòria privada, entaforada al cervell dels que ho visqueren i ho presenciaren, una memòria callada que sols parlava amb el pensament i de portes endins. Sovint als empresonats i les seves famílies els feren el buit, com si estassin tatuats amb l’estigma o senyal indeleble del dimoni en aquells anys de por i recel.

La memòria de la Guerra Civil, la vertadera però també la deformada per l’exageració i la propaganda, fou recollida i tractada pels escriptors mallorquins a partir dels anys seixanta: Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus, Miquel Àngel Riera, Jaume Santandreu o Guillem d’Ekak.

El 1967 Guillem d’Efak va treure La cançó de son Coletes i la va presentar com un romanç antic en memòria dels fets de les revoltes foranes medievals per poder passar la censura. En realitat feia un paral·lelisme entre el turment que patí la colla de Simó «lo Tort» amb els republicans assassinats al cementiri son Coletes (Manacor).

Literatura que va remoure consciències. El passat silenciat tornava a Les denúncies (1976), d’Antoni Mus, un conjunt de narracions on tractava explícitament la Guerra Civil a casa, a Manacor. Maria Antònia Oliver va apuntar al pròleg que «es conten unes històries que calia que algú explicàs [...]; fins ara aquestes històries i moltes més, havien estat explicades en veu baixa, d’amagat, enrevoltades de misteri i de por». Precisament Maria A. Oliver, a la seva novel·la Crònica de la molt anomenada ciutat de Montcarrà, denunciava els canvis dels noms de carrer amb motiu de la guerra.

Bubotes, d’Antoni Mus, és una obra essencial perquè també fa del desembarcament i la repressió el marc fonamental de la novel·la. En aquesta obra apareixen episodis com l’exhibició i assassinat de cinc infermeres catalanes, entre altres aspectes. També reflecteix la deformació dels fets com quan els personatges expliquen l’arribada de les tropes del capità Alberto Bayo.

Era la memòria de la guerra, fossilitzada en l’imaginari col·lectiu. L’oficial i la particular, cadascú amb la part subjectiva, amb la part que desfermava un esbart d’emocions que no s’acabarien, ni de bon tros, amb la mort del dictador.

Continuarà...