El feminisme, el patrimoni i les ciutats

El feminisme

El feminisme no és l’altra cara de la moneda; no és «el masclisme en femení». És un moviment sorgit de les dones aclaparades per la injustícia que suposa el patriarcat i la seva expressió més cruenta, el masclisme.

Estic convençuda que el feminisme és la més gran revolució del segle XX i una de les cinc revolucions més grans de la història junt amb revolució neolítica a la prehistòria, la revolució comercial a l’Edat Mitjana, la revolució industrial al segle XIX, i la revolució tecnològica en aquest incipient segle XXI.

D’altra banda, tot i que canvien els tempos, les formes, els missatges... el feminisme té expressions arreu del planeta. Resulten especialment rics els feminismes llatinoamericans, o els de l’Índia i l’Àfrica, on fins i tot s’ha creat una aldea de dones, Umoja, a Kènia. També són d’especial riquesa el feminisme popular i el feminisme acadèmic de l’Amèrica del Nord i d’Europa.

Trobo a faltar una instància de gestió del patrimoni intermèdia entre el gran patrimoni català i el patrimoni local. Una instància que bé podria ser comarcal, que enxarxés les ciutats i en la qual es pogués planificar la conservació del patrimoni per crear una narrativa a partir dels béns culturals

La doble vessant de la pràctica i la teoria ha fet del feminisme una lluita global, contra totes les formes de desigualtat per raó de sexe. Des de reivindicar l’extinció de la bretxa salarial, fins a rescatar de l’oblit dones artistes, científiques, tècniques... Ha investigat i s’han fet propostes en matèria de llenguatge no sexista. Ha parlat d’urbanisme, amb una clara crítica i un cos de propostes vers les ciutats pensades pels i per als homes; ha plantejat una altra arquitectura per afavorir un ús de l’espai plural i inclusiu. I ha defensat posicions ecologistes amb criteris feministes. També ha observat àmbits de feminització, de vegades en negatiu —com la pobresa i la precarietat—, però també en positiu —com la feminització de la universitat. I s’han impregnat de feminisme totes les branques del saber, des dels estudis mèdics fins als jurídics, els geogràfics o els històrics. En la mesura que el patriarcat ha condicionat i conceptualitzat el conjunt de la vida humana en societat, el feminisme mira de deconstruir per reconstruir un món més just.

El patrimoni

Des de la gestió del patrimoni també podem aportar un granet de sorra. Cal assumir dos aspectes:

  • el primer, que el patrimoni no neix, sinó que el fem —aquí i ara— i transmet el nostre conjunt de valors. El que ara considerem patrimoni neix com un element funcional que, com a molt, volia transmetre missatges d’opulència, de riquesa, creences... De vegades ni això. Per tant, cal reflexionar sobre quines coses patrimonialitzem i quines no.
  • el segon, que el patrimoni genera discurs, té una eloqüència de vegades superior a la dels textos. Cal estar amatents a veure què expliquem del patrimoni.

Per què el decret de 22 d’abril de 1949 —encara vigent— classificava com a patrimoni nacional l’arquitectura defensiva? No dic que torres i castells estiguin mancats d’interès patrimonial. Tenen el mèrit d’haver sobreviscut molts segles. Però fora bo crear —fer— uns altres tipus de patrimoni que donin lloc a un nou discurs. Hem de fer aflorar patrimonis vinculats a la vida quotidiana; als sabers femenins tradicionals, com la cura del cos, l’alimentació o l’ornament; a l’exercici d’activitats reiteradament assumides per les dones i que per això el patriarcat ha menyspreat i ha expulsat dels estudis històrics, i a la història oral de les dones.

Les ciutats

Siguem clars, no podem patrimonialitzar-ho tot ni conservar-ho tot. Les ciutats tenen necessitats presents i de vegades el patrimoni fa de soga al coll si no trobem la manera de gestionar-lo fora d’una vitrina.

Recordem que sovint el creixement de les ciutats ha destruït el llegat de les dones, precisament per ser considerat menor o poc significatiu de l’esplendor passat. Però encara hi som a temps. Des d’aquest punt de vista trobo a faltar una instància de gestió del patrimoni intermèdia entre el gran patrimoni català i el patrimoni local. Una instància que bé podria ser comarcal, que enxarxés les ciutats i en la qual es pogués planificar la conservació del patrimoni per crear una narrativa a partir dels béns culturals.

Veig moltes possibilitats. A tall d’exemple:

  • Revisar els catàlegs de patrimoni local per incorporar elements innovadors a l’elenc. Per exemple, algun carrer significatiu dels barris d’autoconstrucció dels anys seixanta on les dones i les vocalies de dones van tenir un paper clau en els processos migratoris, en l’adaptació a la nova vida i en la millora de l’espai urbà.
  • Incentivar la recerca per rescatar noms de dones, col·lectius de dones i vivències femenines i incorporar així nous discursos en la comunicació del patrimoni local.
  • Crear itineraris feministes, que expliquin la història de les ciutats des dels lideratges femenins.
  • Fer un inventari del conjunt del patrimoni vinculat a les dones existent en una comarca o unitat territorial que enxarxi ciutats per crear un fil narratiu conjunt sobre els valors que hem aportat les dones a la societat (podria incloure patrimoni immoble i patrimoni moble dels museus).

Però això no ho fa només una ciutat, sinó les ciutats en xarxa.

 

Esther Hachuel

Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat