Patrimoni, l’esperit del Baix Segre

El Baix Segre és una àrea geogràfica que comença en Alcarràs i acaba en la Granja d’Escarp tot seguint el curs baix del riu Segre. A banda de la unitat geogràfica, agrària i econòmica —més evident com més baixem cap a l’Aiguabarreig Segre-Cinca—, és el Patrimoni allò que li dona coherència i conjumina la història i la natura de forma que es pot llegir l’acció humana i l’evolució del medi a través del temps.

És difícil trobar un altre lloc on puguem descobrir, casi sense solució de continuïtat, jaciments arqueològics de l’Edat del Bronze a la indústria dels anys setanta del segle passat; elements arquitectònics que ofereixen continuïtat i varietat en els materials, des de l’ús de la terra a la pedra, passant pel maó cuit o la tova (habitatges, trulls, pous, cabanes i corrals). Fins i tot existeixen alguns elements singulars, tant d’arquitectura civil com religiosa, que són testimonis de la rellevància política i social de la zona en altres èpoques (el castell d’Aitona, el palau Montcada, el monestir d’Avinganya, entre altres).

El patrimoni agrari és un altre dels elements importants d’aquest conjunt: els usos i costums en el treball de la terra i els elements que li són propis, espones o marges, camins, partidors, fites, séquies i braçals; i ara s’hi afegeix el «descobriment»de la floració i dels colors de la tardor que ofereixen l’estesa de fruiters «gràcies» a la destrucció i explanació dels antics bancals.

Un element important és l’entorn fluvial, que genera una diversitat vegetal de gran riquesa i que té el seu exponent més important i complet en el bosc de ribera que creix en l’àrea de l’Aiguabarreig, allà on el Cinca i el Segre es troben i just abans de vessar les seves aigües conjuntament a l’Ebre ja en el terme de Mequinensa. La varietat d’espècies d’aus i altres animals propis d’entorns fluvials, juntament amb un ecosistema ric, però fràgil, fa del Baix Segre una joia de la naturalesa i ajuda a entendre el caràcter pedagògic del Patrimoni.

Aquest resum curt i apressat és possible gràcies a l’ocupació continuada del territori que ha creat un llarg dipòsit de memòria, on les guerres han generat morts i esdeveniments que han esborrat els de la següent; on les lluites contra el riu han creat un imaginari que s’ha traspassat a la llengua en dites i advertències i a les infraestructures en murs i obstacles que sempre eren superats; on el treball en lluita continua amb la terra o l’extracció del carbó que farceix la part baixa d’aquesta zona, i ens recorda esforços, perills i renúncies. Eren temps on no hi havia ocasió per entretenir-se en la conservació i menys en la recuperació del patrimoni en risc. La preservació de l’entorn més aviat es veia com un perjudici o un entrebanc, encara que fos potencial, a l’augment de terra cultivable.

Actualment el sector agrari segrianenc ha aconseguit altes quotes d’especialització, qualitat i tecnificació, i ha convertit els arbres de fruita dolça en monocultiu, la qual cosa ha generat una manca d’oportunitats per al jovent que acaba la seva formació en ciutats llunyanes d’on no tornen. Tanmateix, el Baix Segre podria tenir una alternativa a aquest futur que s’albira: el seu Patrimoni.

Existeix un projecte per crear un consorci que tindria com a objectiu la identificació, catalogació, recuperació, conservació i difusió del conjunt patrimonial del Baix Segre,

Cal dir que la normativa estatal i l’autonòmica no han facilitat eines jurídiques als governs municipals per a la protecció d’aquesta riquesa. Tampoc la pressió ciutadana ha estat determinant per empènyer les administracions a evitar la pèrdua progressiva del patrimoni local, comarcal i fins i tot nacional; això ha comportat un retard en l’elaboració dels «catàlegs de patrimoni» i dificultats en el tràmit administratiu que atorga algun dels nivells de protecció.

Existeix un projecte per crear un consorci que tindria com a objectiu la identificació, catalogació, recuperació, conservació i difusió del conjunt patrimonial del Baix Segre, i també el disseny d’estratègies per a la posada en valor i per a la consecució d’ajuts tant de les administracions competents com de la iniciativa privada i/o empresarial que tenen la seva seu o lligams amb la zona. Aquesta proposta permetria mancomunar algunes despeses i responsabilitats i treballar conjuntament en els àmbits en què pugui haver-hi mancances. També permetria contractar personal especialitzat i afrontar les campanyes de recuperació amb garanties d’èxit.

Aquest plantejament va ser proposat ja fa molts anys, però per diferents raons encara no s’ha aconseguit passar de la fase de converses. Mentrestant s’han donat algunes solucions individualitzades i s’han aconseguit algunes accions decidides de la conselleria de Cultura i de la Universitat de Lleida, però al mateix temps s’ha incrementat la nòmina de patrimoni en risc (estructures mineres, Monestir d’Escarp, Casa Vallmanya, Palau Montcada...) i moltes tenim la sensació que estem perdent, a més del temps, una gran oportunitat.

 

Maria Jesús Llavero Porcel

Centre d’Estudis Comarcals del Segrià