Reflexions des d’una balma

De Morella a Aiguaviva hi ha una carretera amb vistes magnífiques, especialment un cop passat el poble de Sorita. La via, estreta i enrevessada, segueix vall i congostos del riu Bergantes. Dir-ne riu es potser una exageració. De fet, almenys en aquesta època de l'any, és una llera eixuta farcida de cadolles i codissos, escatxigada ací i allà per alguns tolls considerables, la qual cosa fa pensar que en època de pluges deu portar bon cabal. Coronant un immens meandre i encastat en la paret d'un espadat hi ha el santuari de la Mare de Déu de la Balma. Es tracta d'una ermita, amb hostatgeria i altres dependències, col·locada, en equilibri sorprenent i com el seu nom indica, a dins una balma, segurament producte de l'erosió del riu en èpoques remotes.

La nostra cultura paisatgística està condicionada per la bellesa edulcorada del cinema americà

Un paratge màgic i de gran bellesa que no té res a envejar a altres esglésies troglodítiques que he tingut ocasió de visitar, com Santa Lucia alle Malve i Santa Maria di Idris, a Matera (Basilicata), o Santa Caterina del Sasso, a la riba del Lago Maggiore. Potser un indret una mica remot, sí, observat des de l'Ebre i des de la costa turística valenciana, però amb un bon accés malgrat les dificultats naturals, i amb bones infraestructures per als visitants (restaurant, allotjament, etc.). Una senzilla cerca a Internet ens pot donar idea de com, tret d'aquelles comarques del nord de Castelló i del sud de Tarragona (la diòcesi de Tortosa), és un indret relativament poc conegut, que segurament només deu conèixer aglomeracions en dies assenyalats i en plena temporada. Com passa en general amb tantes altres magnífiques localitats dels Ports i de l'Alt Maestrat com Ares, el Forcall o Culla, per posar uns pocs exemples de pobles espectaculars. Tan sols Morella és un destí d'aquells que recomanaria molt especialment de visitar fora de temporada, per tal d'evitar sobretot els autocars de jubilats. I ho dic amb tot el respecte del món perquè ara jo també soc un jubilat, però ja sabeu de què parlo.

No voldria pas aixecar la llebre, i res més lluny de la meua intenció que descobrir el paradís terrenal al comú dels mortals, perquè aleshores deixaria immediatament de ser el paradís. Però el món està molt mal repartit. I no em puc estar de pensar en indrets que em són molt més familiars, com els congostos de Camporrells, Valldellou i Siscar; com Fet i Montfalcó; com els estanys d'Estanya; com el panorama inacabable, de Navarra al Pirineu oriental, de dalt de Sant Quilis d’Estopanyà; com la immensa doble muralla natural de Finestres... Pobles i paisatges magnífics que no disposen en algun cas ni de les mínimes infraestructures per a arribar-hi o per a gaudir-ne plenament. I de manera democràtica, perquè tothom hi té dret, i la salvaguarda de la massificació no ha de ser feta en clau d'elitisme econòmic, però potser sí d'elitisme cultural. L’experiència em demostra que no tothom sap assaborir plenament els paisatges de secà. La nostra cultura paisatgística està condicionada per la bellesa edulcorada del cinema americà, i tothom troba “bonic” les cales mar blava fins a l’exageració de la Costa Brava, o els prats d'un verd insultant de la Vall d'Aran, però el Delta de l'Ebre, o el Matarranya, exigeix paladars més exquisits, paladars que corresponen a persones que no necessàriament han de tenir més poder adquisitiu, sinó que la seua escala de valors els porta a “gastar-se’ls” en la visita a paisatges i pobles cuidats i sense estridències, en restaurants de cuina del país, en els productes naturals, en llibres sobre el patrimoni, la llengua, la literatura popular, les tradicions o la història... Com diria un padrí o una padrina ben bé del país, això no es paga amb diners.

Reflexions que em venen al cap davant de la Mare de Déu de la Balma. Com pot ser que no hi hagués estat mai? Per què ningú me'n havia parlat?

 

Ramon Sistac

Institut d’Estudis Catalans / Universitat de Lleida / Centre d’Estudis Ribagorçans