Les Illes Balears, de la memòria de Franco a la de la Democràcia (II)

Durant anys tan sols la memòria dels vencedors fou l’oficial. Als carrers, als discursos, als llibres de text, a les festivitats. A tot arreu. Una memòria que amb el pas del temps s’havia fossilitzat. Però no es feu res per a reconciliar, per a rescabalar la memòria dels vençuts, és a dir, dels castigats, dels exclosos, i la seva empremta. M’ho explica Antoni Tugores, historiador, del municipi de Manacor, on la repressió fou especialment acarnissada: «la guerra era una referència històrica, un fet important en la memòria de la gent però s’explicava amb sordina, en veu baixa, sense fer renou». Tan sols els escriptors ho havien fet mitjançant la lletra, en la literatura de ficció que reflectia la vivència o el que molts narraven portes endins. Miquel Àngel Riera a L’Endemà de mai ens parla de «l’esverament generalitzat que produïren la guerra i, sobretot, la rastellera d’atrocitats sabudes però no dites que succeïren al poble».

Era el 1984 quan un grup de veïns de Manacor impulsaren un aplec, el 14 d’abril, al cementiri de Son Coletes, per a retre homenatge als antics republicans, sobretot als represaliats. L’objectiu era aplegar-se per a fer memòria, recordar històries, sense cap guió ni discursos establerts. I aquell primer cop anà bé, fou un èxit. No eren gaires, però va ser un èxit perquè va quallar. El 1985 es va repetir la trobada i es congregaren unes 400 persones procedents de tota l’illa. I la premsa se’n feu ressò. Aquell 1985, el 14 d’abril, s’instal·là el petit monòlit existent a l’actualitat vora la fossa comuna amb la inscripció «Als republicans morts per la llibertat».

La gent d’esquerres volia rescabalar el llegat d’aquelles persones sense record ni memòria. Els esquerrans dels finals dels setanta i dels vuitanta reclamaven l’aflorament del seu llegat democràtic, de la seva lluita per assolir drets fonamentals

D’aquells actes a son Coletes dels anys vuitanta hem d’afegir diverses coses. L’ajuntament no hi tenia presència oficial. Alguns regidors hi anaven a títol particular. Tampoc ningú de l’Església hi anà. Això ho retreia any rere any Jaume Santandreu, escriptor i prevere crític amb la institució eclesiàstica. En la seva intervenció del 1985 digué: «Som aquí per la meva doble condició de manacorí i de capellà: quan aquí assassinaven mai no hi mancà un capellà que mai no digué res».

A son Coletes des del principi hi tengué molta presència la gent i les organitzacions d’esquerres, el PCE, el PSM, el PSOE, la UGT i CCOO. Em deman si la memòria històrica és cosa exclusiva de l’esquerra. No ho hauria de ser, pens, perquè és cosa de drets humans. Ara bé, al principi fou l’esquerra qui exaltà el paper del record, i recriminà l’amnèsia oficial amb els seus morts i empresonats. Perquè a Mallorca les víctimes procedien sobretot del món republicà d’esquerres i nacionalista. La gent d’esquerres volia rescabalar el llegat d’aquelles persones sense record ni memòria. Els esquerrans dels finals dels setanta i dels vuitanta reclamaven l’aflorament del seu llegat democràtic, de la seva lluita per assolir drets fonamentals. La memòria, fins aleshores entaforada en el silenci, havia sortit a l’espai exterior. El record es socialitzava. Però la memòria col·lectiva necessitava el complement de la ciència, de la recerca històrica, per aproximar-nos a la veritat, al coneixement de nosaltres mateixos.

Era cert allò que s’explicava? Tan lluny arribà la barbàrie? Per què? Aquestes i altres preguntes necessitaven respostes, reflexió.

Un dels primers a respondre-les fou l’historiador que obrí el camí: Josep Massot i Muntaner. Incansable, primmirat, rigorós i pacient, fou el primer a reconstruir el trencaclosques d’aquella guerra. Alguns treballs essencials són La guerra civil a Mallorca (1976) o El desembarcament de Bayo a Mallorca (1987). Josep Massot s’endinsa dins la teranyina dels fets del llevant de Mallorca. És un llibre imprescindible. També Vida i miracles del «conde Rossi» (1988), entre d’altres.

La memòria històrica, però, ha anat més enllà. Ha recuperat el relat precedent, el que succeí durant la República transformadora i els debats en un marc democràtic. I els fets, sobretot l’empremta dels anys republicans. És aquí on destaca un bon estol d’historiadors que en els darrers anys han treballat amb molt rigor: Antoni Tugores, Manel Suàrez, Bartomeu Garí, Pau Tomàs, Antoni Marimon, Sebastià Serra, David Ginard, Artur Parron, Arnau Company, Jaume Sansó, Maria E. Jaume, entre d’altres. L’existència de la Universitat de les Illes Balears indubtablement ha possibilitat la irrupció de veus noves en el discurs historiogràfic.

Els historiadors han obert les finestres perquè entràs llum clara. Ho feren abans d’unes institucions que han trigat a reaccionar. Queda encara pendent una qüestió essencial: com reparam, com rescabalam les víctimes de tant dolor? Com es pot guarir una flor tallada?

Continuarà

Manuel Santana Morro

Doctor en història i professor, membre del col·lectiu Recerca i professor d’ensenyament secundari.