Els pros i els contres del turisme de proximitat del post-Covid-19

Tal com indicava la doctora Meritxell Ferré en un article publicat en aquesta revista el 8 de juny passat, els efectes de la Covid-19 ens han forçat a fer turisme de proximitat; dit amb altres paraules, a aplicar la teoria de «com a casa enlloc».

Aquest turisme de proximitat s’ha concentrat als caps de setmana i als dies festius, cosa que ha generat una saturació a uns espais amb una dinàmica de canvi més lenta que la humana

Aquesta realitat ha generat grans beneficis, sobretot per als espais d’interior i de muntanya del nostre país. De fet, les dades estadístiques evidencien que els territoris turístics més resilients a la crisi de la pandèmia són els que eren menys visitats abans de la pandèmia. No hi ha dubte que en aquests moments hi ha més persones que fa dos anys que han estat en un resort al Carib durant deu dies, però que també han pujat caminant fins a l’antic refugi d’Ulldeter, han visitat el Museu de les Trementinaires o han participat en un tast d’olis a les Garrigues, entre d’altres. Així doncs, aquest turisme Km 0 ha suposat un benefici econòmic per a zones molt castigades per la precarització del sector primari i una atomització de petits empresaris i empresàries que han portat a terme iniciatives d’allò més creatives i innovadores. Però no tot ha estat positiu, ja que aquest turisme de proximitat s’ha concentrat als caps de setmana i als dies festius, cosa que ha generat una saturació a uns espais amb una dinàmica de canvi més lenta que la humana i ha causat fins i tot situacions iròniques, com per exemple haver de pujar al Bastiments en fila índia. Això suposa una balança on trobem un pes positiu (revalorització i revitalització i equilibri territorial) i un de negatiu (superar els límits de capacitat de càrrega i obligar a prendre mesures dràstiques com pagar per aparcar o limitar l’accés amb vehicles motoritzats).

Ara bé, cal tenir en consideració que la demanda d’interior no pot compensar els efectes de la pèrdua del turisme internacional. Cal pensar que el pes turístic de Catalunya el porta i el seguirà portant, i ho dic en present i en futur perquè crec que així es mantindrà, la façana litoral i la ciutat de Barcelona. No obstant això, aquest fet no implica que haguem de tornar a entrar en una guerra de preus i a rehabilitar el model de les 4S (sun, sea, sand ans sex) sinó apostar per la qualitat de servei i la diversitat de propostes, qüestions que requereixen, respectivament, un reconeixement a les professions vinculades amb l’activitat turística (inclou salaris justos, conciliació vida personal-laboral, etc.) i sortir de la zona de confort per buscar propostes innovadores, creatives i que generin experiències memorables.

I finalment vull tancar aquest article senyalant que per primera vegada les destinacions turístiques del litoral han valorat els visitants nacionals perquè fins abans de l’inici de la pandèmia els clients nacionals es consideraven de segona categoria.

 

Ester Noguer-Juncà

Presidenta del Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès
Doctora cum laude en Turisme per la Universitat de Girona
Professora del departament d’economia de la Universitat de Girona
Professora de l’Escola d’Hoteleria i Turisme de Sant Pol de Mar