L'arqueologia professional. Cap a on anem?

La qüestió que plantejaré, possiblement, no afectarà gaire gent. El problema, però, és que sembla que tampoc preocupi excessivament els professionals que ens movem en aquest camp. Fa temps, però, que vull expressar-la públicament, ja que les accions que hem impulsat o que s’han intentat promoure per tal de solucionar-la han quedat en res. Observo i denuncio, des de la meva experiència, que la dinàmica actual de l’arqueologia professional és perversa. Neix d’un modus operandi relativament recent, que està posant en perill la qualificació d’aquest col·lectiu i, indirectament, el futur de l’arqueologia.

Si bé l’arqueologia ha aconseguit descloure’s d’alguna de les limitacions que patia, la dignitat científica dels arqueòlegs està en risc

L’enfocament de moltes des les intervencions arqueològiques que s’han portat a terme en els darrers anys i fins a dia d’avui, dirigides tant des de les grans empreses d’arqueologia com també des de les mateixes universitats, estan convertint els futurs arqueòlegs en simples peons del treball de camp. Aquells joves que s’haurien d’estar formant en les bases de la professió esdevenen mà d’obra, sovint molt barata, de l’arqueologia que en diem preventiva. Cal saber que aquesta, segons dades del Departament de Cultura de l’any 2019, equival al 84 % del total de les intervencions realitzades a Catalunya. Per qui no ho sàpiga, les preventives són les excavacions que condicionen els projectes d’obres o actuacions que puguin afectar les restes arqueològiques que es troben o es poden trobar, presumiblement, en el subsol del nostre territori.

Les excavacions preventives, especialment aquelles de gran format i durada que van lligades a l’obra pública, han estat les culpables principals de la situació actual. Al mateix temps que l’arqueologia sortia de l’esforç en què maldava per guanyar-se el respecte com a professió i per ocupar el seu lloc com a instrument indispensable en molts projectes de territori, els arqueòlegs han esdevingut peces d’un engranatge en el qual el nivell de coneixement i l’aptitud són força secundaris. Si bé l’arqueologia ha aconseguit descloure’s d’alguna de les limitacions que patia, la dignitat científica dels arqueòlegs està en risc.

A aquestes grans intervencions se’ls ha exigit, en un temps rècord, proporcionar tota la informació possible amb la mínima despesa possible. Aconseguir una d’aquestes actuacions ha estat una trampa pels arqueòlegs, que els ha portat a competir durament pel que fa a pressupostos, sovint en contra d’uns mínims d’exigència i respecte cap a la professió. En conseqüència, molts d’aquests equips han acabat essent menys valorats, per exemple, que un obrer de la construcció, quant a salari i protecció envers els seus interessos i necessitats.

Aquesta trampa, que ha portat a enfonsar moltes empreses en temps de crisi, també ha sotmès l’arqueologia a una manca de professionals qualificats en la recerca. La mà d’obra emprada s’ha acontentat amb un sou a final de mes, malgrat que no es correspongués amb la seva formació universitària. Molts s’han acomodat a aquesta situació i s’han acabat aviciant a un ritme de treball més o menys solvent i a una exigència de formació mínima. Tampoc se’ls ha demanat gaire més, però. Per alguns ben segur que ha estat una sortida econòmica, un camí en què la motivació professional no hi ha tingut cabuda.

Formar-se en la recerca és complex, llarg i dur, i, evidentment, no està remunerat. Els que hem triat aquest camí ens hem trobat que ho hem hagut de fer sols i, moltes vegades, al marge de la formació reglada, que no ha estat a l’alçada de les circumstàncies. Malgrat la proliferació dels graus en arqueologia, aquesta situació tampoc està canviant excessivament, fins al punt que és complicat trobar joves arqueòlegs que tinguin la capacitat d’integrar-se en equips i projectes de recerca. La competència de dirigir, d’assumir riscos i de prendre decisions, simultàniament al desig d’aprofundir en l’estudi, no entra en els interessos o l’ambició de bona part dels professionals que es troben en actiu.

Si bé les intervencions arqueològiques han crescut exponencialment, aquesta situació està provocant que el coneixement sobre els jaciments decreixi en la mateixa potència. És necessari un canvi de model. Cal buscar una solució aviat ja que d’aquí a pocs anys la situació serà insostenible. Mancaran arqueòlegs qualificats, i tot el que haurem guanyat amb la generalització de la implantació de l’arqueologia, fallarà en la pròpia base. No ens podem acontentar només amb aquest creixement, cal prendre mesures que haurien de passar, indefectiblement, per la creació d’un col·legi o un sindicat professional. Cal implantar un codi deontològic, uns estatuts jurídics que garanteixin uns estàndards de qualitat i de competència, i una regulació en els salaris i l’activitat laboral. I, sens dubte, exigir la reforma de la normativa actual, que està quedant obsoleta.

 

Anna Maria Puig Griessenberger

Dra. en Arqueologia. Professional autònoma. Presidenta de l’Institut d’Estudis Empordanesos