Identitats confuses en temps de pandèmies

Una de les idees que em dona més voltes pel cap durant aquest interminable temps de procés és si existeix una prou clara percepció o consciència d’un dels fonaments de tot trajecte vers la sobirania: la identitat. Una identitat, la nostra, que a voltes em sembla que, amb lleugeresa, donem per descomptada —diàfana i inqüestionable.

En parlar del procés no em refereixo, doncs, a l’acte jurídic amb cruels condemnes a polítics catalans per part de jutges nacionalistes espanyols. A parer meu, difícilment podia haver anat d’altra manera coneixent què és el nacionalisme espanyol i com són una munió de juristes encarregats de la interpretació i aplicació d’un cos normatiu caduc, centralista, nacionalista. Al·ludeixo al procés de Catalunya vers la lliure determinació del seu futur.

Hem definit durant molt temps la nostra condició de nació basant-nos en una història plena de moments sobirans, en una llengua pròpia, en una cultura singular, en un territori que, en part, persisteix encara unit i, fins i tot, en altres característiques vinculades amb creences o orígens, amb capacitats d’iniciativa i de treball. A aquest conjunt, que hem assimilat a la paraula identitat, hi hem afegit ben sovint: i la nostra voluntat de ser-ho.

Com es reverteix la situació dels atenuats signes i estat de la identitat per tal que ni dubtem ni afavorim que es dubti de la nostra facultat de ser diàfanament nació?

Essent magnànims, aquells moments sobirans van acabar fa uns tres-cents anys; la llengua, el català, ja no és majoritària en el conjunt de les llars de tot Catalunya, i ni l’entorn espanyol ni la colonització anglòfila ens són favorables; la cultura, com bona part de les cultures d’arreu, malgrat una voluntat descomunal de persistència, sofreix els efectes de la globalització —i de la menysvaloració de les administracions; ara mateix només podem parlar del Principat com a territori clarament mobilitzable; la diversitat de credos i de procedències no ajuden a tenir —tot i que podria i hauria de ser el contrari— uns elements de cohesió; fins i tot ni industrialment ni financerament som capdavanters i autònoms; i la voluntat de ser-ho —una nació— fins ara no ens ha estat permès demostra-la mitjançant un referèndum ad hoc.

Essent així —des de la meva visió de ciutadà de població, barri i carrer de «frontera»— quina és ara la nostra identitat? Quins són els signes actuals, existents, que ens haurien de permetre argumentar i exercir el pas de «nacionalitat històrica» a nació amb dret a estat? Com es reverteix la situació dels atenuats signes i estat de la identitat per tal que ni dubtem ni afavorim que es dubti de la nostra facultat de ser diàfanament nació?

Soc del parer que la «recuperació» de la —o d’una— identitat, dels signes que la conformen i dels drets que comporten, ara mateix no tenen en la «política» ni l’espai de conversa, ni el coneixement de la història i del present que en permeti la comprensió, ni l’estratègia pas a pas i polimòrfica, ni la capacitat didàctica de convenciment —també al conjunt dels catalans— adequats per a la seva defensa. Encara més, els administradors d’aquesta «política» no em pareixen pas aptes per a trobar una sortida que, si cal, no essent la millor per a una part o una altra, pugui ser la més plausible per a poder exercir, lliurement, la nostra participació i contribució en l’essencial diversitat de la humanitat i dels seus comportaments i construccions.

És l’hora de la Catalunya de la llengua pròpia enmig de totes les llengües, de la cultura singular en la diversitat, dels valors que conjuguen treball i benestar, de la solidaritat com a idea permanent, de l’esforç com a eina de comunió, del sentit col·lectiu com a ciment d’identitat. I, si voleu, sota el lema claverià de Progrés, Virtut i Amor.

És hora d’apostar per la paraula —el verb—, pels sentiments i les sensacions, pel ser i per l’ésser, pel perquè filosòfic i no pel quant materialista, per la idea humanística i no pel fet mercantil. És l’hora de l’escola i de la universitat, dels mèdia i de les xarxes, de les famílies i de les amistats, de l’associacionisme i de les entitats, dels treballadors i de les empreses. És l’hora del conreu del pensament i, després, el verb es va fer acció.

I és aquí on crec que els Centres d’Estudis —fars i antenes culturals i socials en tots els nostres territoris— tenim un paper enorme a jugar. Doncs, en el conreu del pensament per tal que el verb sigui acció, els Centres individualment i col·lectivament podem recercar l’estat del viure i de la identitat en cada un dels nostres pobles, viles i ciutats, i els camins i viaranys que tots hem hagut de recórrer vers el ser. Perquè podem immergir-nos en les capes de la realitat i fer-ne el retrat ver, sense ni acolorir-lo ni passar-lo al blanc i negre. I perquè aquesta feina els Centres podem fer-la des de la terra i amb el poble. Després, posem-ho en comú. Tenim antecedents: en el VII i l’XI congressos, sobre processos migratoris i sobre la construcció del territori, si més no.

I lliurem-ho a la ciutadania i a la «política» com a eines per a recompondre identitats confuses en temps de pandèmies.

 

Mollet del Vallès, 19 de juliol de 2021

Oriol Fort i Marrugat

Humanitòleg i gestor cultural. Membre de les juntes de govern del Centre d’Estudis Molletans i de la CCEPC