Obrir les residències. Transmissió i cultura popular

Cal que parlem de la gent gran, però sobretot cal que els escoltem, que els fem visibles i que el que diguin ho tinguem en compte. La situació dramàtica que s’ha viscut a les residències durant la pandèmia i el patiment de tants avis no pot quedar en res, com si no hagués passat. Individualment i com a societat hem de reflexionar i provocar canvis en l’atenció a la gent gran.

En aquestes línies vull introduir elements de reflexió sobre el paper de la cultura popular en les residències i els centres de dia. No descobreixo res de nou si afirmo que una part important de les activitats d’aquests centres assistencials tenen massa semblances amb les de les llars d’infants, des dels dibuixos per pintar fins a rituals i manualitats, i fins i tot la manera com es viuen les celebracions del cicle de l’any. Les disfresses de Carnaval en són un exemple, disfressar-se perquè toca, sense tenir en compte si els avis se senten còmodes i com ho viuen. Un altre element comú és l’espai de celebració, que acostuma a ser sempre dins la institució.

La vivència de les festes té una dimensió molt profunda, i més en gent d’edat; una festa, la que sigui, sempre porta records associats. En una residència les festes i festetes es poden viure com una cosa trista i deslluïda, per molt bona voluntat que hi posin els treballadors. És necessari que es visquin compartint-les amb la gent de dins i de fora de la residència, amb les famílies, amb els veïns, amb la comunitat més propera, amb nens i joves. Calen festes que omplin i emocionin perquè siguin de veritat i no simulacres.

El component social i solidari és present en algunes celebracions, com per exemple amb la festa de Reis, on se segueixen visitant hospitals i residències. Hi ha poblacions que als programes de festa major inclouen actes a les residències i centres de dia. També, i més excepcionalment, trobem festes que donen protagonisme a la gent de més edat, fent-la participar en moments centrals de la celebració.

La cultura contribueix al benestar i millora aspectes psicosocials, físics, emocionals, etc. Els jocs, la música, la dansa, el teatre, la narrativa popular i la gastronomia, entre altres àmbits, poden ser claus per preparar programacions, igualment que per treballar l’ambientació i la decoració dels espais tenint en compte els diferents orígens i creences dels residents.

És important que els centres estiguin connectats amb l’entorn i que es potenciï la participació en les activitats de les entitats locals, que s’incentivin col·laboracions amb les escoles i instituts, que els festivals i programacions culturals incloguin activitats adreçades a les persones institucionalitzades, i sobretot calen polítiques culturals que incloguin els avis. Cal que els residents surtin, que facin activitats a l’aire lliure, a les places i als parcs; aquesta obertura hauria de ser una prioritat. Per limitacions de personal i pressupostàries, massa sovint ni es planteja, o es fa de forma molt esporàdica, i més ara amb la pandèmia, però cal obrir les residències, ara més que mai, obrir-les i construir plegats un temps millor per totes les persones a qui els toca ser-hi. Cal complicitats i cal teixir xarxa amb l’exterior.

Caldria veure com involucrar més les entitats culturals en el món dels recursos assistencials, i també com potenciar la transmissió de coneixement d’aquests avis

A la Fatarella, el centre de dia és un bon exemple de com l’animació té ben present l’entorn, les tradicions i les necessitats dels avis. Trobaríem molts altres bons exemples, però també altres centres on no hi ha un esforç per adaptar les programacions ni per personalitzar-les, i el que veiem és una repetició d’activitats perquè «sempre ho fem així».

En una residència de Valls tenen una capelleta de visita domiciliària que va passant per les habitacions dels avis que la demanen. Es reprodueix una pràctica que havia estat comuna en pobles i barris. Els avis poden acollir la capelleta i des de la intimitat de l’habitació pregar o sentir-se acompanyats. Aquests petits gestos són importants i sens dubte generen benestar.

Caldria veure com involucrar més les entitats culturals en el món dels recursos assistencials, i també com potenciar la transmissió de coneixement d’aquests avis, perquè cadascun, excepte els casos de deteriorament important, poden i necessiten transmetre les seves vivències, i també valors i històries de superació. Com deia un avi «Sempre ha de quedar algú que ho sàpiga». I la cultura popular, si és alguna cosa, és precisament el sentit d’aquesta frase.

 

Rosa Canela. Antropòloga i treballadora social