El Museu Nòmada i la Memòria Incòmoda. Exposicions itinerants i treball de camp etnohistòric al territori

La funció social d’un museu que divulga el coneixement

Un museu de societat s’ocupa de recollir, restaurar si és el cas, conservar, estudiar i retornar a la societat en forma d’exposicions el patrimoni, tant de caràcter material com immaterial, que fa referència a les formes de vida quotidiana d’un poble o d’uns pobles determinats. D’aquesta manera, l’experiència prèvia de l’estudi del patrimoni propi i aliè demostra la importància del treball de camp i la necessitat que l’etnògraf o l’historiador participi en l’observació i la recollida dels materials, per tal de minimitzar els problemes d’interpretació que comporta la descontextualització del patrimoni objecte d’estudi.

El patrimoni etnohistòric és una construcció clarament social i, per tant, difícilment conservable i transmissible, i els museus de societat treballen per aconseguir que es continuï transmetent aquest coneixement. En aquest sentit, en el programa Museu Nòmada vaig produir exposicions divulgatives itinerants basades en l’estudi i en la recerca del patrimoni etnohistòric dels Països Catalans i en relació amb l’actualitat de les associacions de la cultura popular, les universitats, els centres d’estudis i altres institucions del nostre país. Els materials recol·lectats al llarg dels més de setanta anys de recerca científica i de treball de camp etnogràfic de l’equip professional de l’avui Museu Etnològic i de Cultures del Món de Barcelona, es van complementar amb les polítiques de proximitat envers les comunitats que conviuen avui al nostre país. La simbiosi de la teoria i la pràctica va fer possible aquestes mostres, creades des del camp acadèmic i les organitzacions de la ciutadania.

Presentades de forma itinerant, aquestes exposicions serveixen per acostar les tradicions, la història, la cultura i la manera de viure dels nostres pobles a d’altres de ben allunyats; d’aquí l’interès d’unes mostres que han viatjat per tot Catalunya però que, en alguns casos, han arribat fins i tot a països com el Regne Unit de la Gran Bretanya, França, Espanya, Portugal, Síria, el Marroc, Mèxic, Brasil o Colòmbia. Fàcils de transportar i muntar, aquestes exposicions difonen coneixements valuosos, sovint amb la col·laboració d’altres institucions o agents culturals; estructuren continguts de gran valor científic però també estètic i divulgatiu.

«Catalans a l’Orinoco», un exemple d’exposició divulgativa sobre l’exili del talent català a Amèrica

El coneixement de la geografia i l’etnologia de la Gran Sabana de Veneçuela té molt a agrair a la feina constant d’un seguit d’exploradors catalans que van recórrer la zona en diversos moments del segle XX. Ho explica una exposició itinerant que segueix les exploracions per territori veneçolà de Fèlix Cardona, però també les de Juan Maria Mundó, Josep Maria Cruxent i Pau Vila, que van contribuir a documentar les característiques etnogràfiques, geogràfiques, arqueològiques i naturals d’aquesta zona de Sud-amèrica. La mostra neix amb l’arribada del Fons Etnogràfic de Cardona a Malgrat de Mar l’any 2011. En aquesta població del Maresme havia nascut Fèlix Cardona, un dels exploradors més destacats del segle XX. Cardona va viatjar a aquestes terres el 1927, va aprendre el llenguatge dels indígenes i va prendre notes de gran valor sobre la seva cultura, a més de recollir tota mena de minerals i plantes que després feia arribar al Museu de Ciències Naturals de Caracas i a la Smithsonian Institution dels Estats Units. D’aquí que, encara avui, una vintena de plantes duguin en el seu nom la denominació «Cardonae». Cardona, però, no va ser l’únic explorador català a l’Orinoco. En aquesta exposició, parents i coneguts d’altres aventurers ens parlen dels viatges i les vivències de Juan Maria Mundó, que va viatjar a Veneçuela per explorar la frontera sud del país cap al 1907; Josep Maria Cruxent, un antropòleg, explorador, dibuixant, pintor d’avantguarda, operador de cinema i arqueòleg que va arribar a la zona el 1939; i Pau Vila, geògraf i pedagog que els anys quaranta del segle XX va fer el recorregut a peu entre Caracas i Bogotà.

«Fam i guerra a Catalunya», un exemple d’exposició divulgativa sobre la postguerra a Catalunya

La Memòria Incòmoda és un dels temes essencials que han d’abordar els centres patrimonials que dediquen la seva activitat a la recerca i la divulgació etnohistòrica

La mostra itinerant «Fam i guerra a Catalunya» recorda, a partir d’objectes, documents i records d’homes i dones que la van patir, l’escassetat de queviures i productes de tota mena que va ser habitual durant els anys de la guerra civil i la postguerra. Es passava fam al front, on els i les combatents menjaven poc i malament, i també a les ciutats, on dones, nens i avis s’havien d’esforçar per sobreviure i trobar els aliments més bàsics. L’exposició ens transportarà a uns temps de pa negre, de garrofes, de verdolaga, de figues de moro, de cafè de malta i de xicoira, temps en els quals es criaven gallines, conills o coloms als terrats i balcons i es pescava amb canya, no tant per afició com per pura necessitat. Les xarxes socials d’amistat i d’intercanvi de productes o serveis van salvar la vida de molts ciutadans, que podien aconseguir aliments bescanviant-los per altres productes o serveis.

Acabada al guerra, i fins al 1952, encara es va mantenir l’escassetat d’aliments, fins al punt que l’Estat va imposar un racionament. Molts ciutadans i ciutadanes conserven encara les cartilles de cupons que es poden veure en aquesta mostra. D’altres tenen encara molt presents els viatges que feien al camp per tal de proveir-se d’uns aliments que havien d’introduir a la ciutat d’amagat per evitar la vigilància dels burots, funcionaris encarregats de cobrar impostos per aquests productes. Era l’anomenat estraperlo, una pràctica de subsistència que, practicada a gran escala, va acabar enriquint figures prominents del règim franquista.

La Memòria Incòmoda és un dels temes essencials que han d’abordar els centres patrimonials que dediquen la seva activitat a la recerca i la divulgació etnohistòrica; es tracta d’un dels aspectes del coneixement més útils per reparar i superar els greuges a les víctimes individuals, colaterals i col·lectives dels episodis més foscos de la memòria compartida.

Josep Fornés Garcia. Antropòleg, museòleg i mestre

Va dirigir el Museu Etnològic de Cultures del Món de Barcelona fins l’any 2020. En l’actualitat dedica la seva activitat a la recerca i divulgació en matèria d’Antropologia Urbana i Museologia