El segell del paisatge

És temps d’estiu. Hi ha més hores per badar, per contemplar el paisatge en el sentit més real del terme. Paisatge que a voltes se’m presenta molt fràgil. Montserrat i el seu entorn. Muntanya de conglomerat amb agulles batejades; boscos de pins i alzines, i el seu peu de mont de camps d’oliveres.

Al llarg de la història, com bé estudien els geògrafs i ambientòlegs, el paisatge del Pla de Montserrat, expressió que utilitza el Catàleg del Paisatge de Catalunya, ha estat transformat seguint el mateix pas que altres geografies del país. Si bé gran part dels canvis són indispensables per al progrés i per al benestar de les persones que viuen en el territori (des del neolític l’home ha anat transformant el paisatge natural), voldria expressar que a voltes confonem una activitat que transforma el paisatge amb una activitat que es converteix en una amenaça seguint un concepte de progrés mal entès. Massa sovint les actuacions sobre el territori reben el qualificatiu de necessitat o d’utilitat pública. Però al darrere hi trobem interessos molt allunyats del benestar de la població. Així, podem parlar de moltes de les urbanitzacions dels anys seixanta del segle XX mal situades i encara avui inacabades. I del projecte que està fent Fomento per ampliar l’autovia A-II amb tres carrils per banda i uns viaductes desmesurats que partiran el paisatge de mala manera. I l’obertura d’una pedrera a la serra de Roques Blanques, al límit del terme del Bruc, Els Hostalets de Pierola i Piera, a tocar d’una zona de PEIN (Pla d’Espais d’Interès Natural), una explotació que ha de durar 25 anys!

Però no és només una amenaça el creixement i la transformació desmesurats en nom del progrés.

El valor patrimonial i d’identitat del paisatge és excepcional i caldria tenir-lo sempre present en l’àmbit de les polítiques públiques

Poso l’exemple d’algunes de les noves tendències esportives, considerades sanes i verdes, que esdevenen un malson per a la natura i per als animals que hi habiten quan moltes persones que s’hi dediquen no acostumen a mostrar consciència de respecte vers l’espai del qual poden gaudir. Ja s’està observant un grau d’erosió important dels camins de la muntanya de Montserrat. Digueu-me purista. En part m’hi considero. I tant és així que al saber que es volien posar 131 fanals durant una nit de setembre a les agulles de Montserrat l’any 2019 no vaig mostrar gaire alegria. Em vaig preguntar com podia ser que diferents col·lectius que estimen el país no prioritzessin l’impacte que podria tenir aquest acte en el medi natural abans de l’encesa mateixa. Va ser molt bonic i emotiu! Ara bé, el cost va correspondre amb el resultat?

D’altra banda, dia si dia no, als mitjans de comunicació i a les converses tenim present els efectes del canvi climàtic. Tots els que vivim prop del camp i del bosc observem de primera mà la pèssima gestió forestal del nostre país, (malgrat el CREAF fa anys que reivindica un canvi en les polítiques dels boscos!). Quan passa un helicòpter, massa sovint, el cor em fa un batec recordant la por que vam patir amb l’incendi de Montserrat del 1986. Paradoxalment, aquest mateix foc destructiu va portar (gràcies a l’empenta dels ajuntaments democràtics) a la creació del Parc Natural de Montserrat. Gràcies a aquesta protecció i a la tasca diària dels pagesos la fragilitat del paisatge és menor. I la creació del Parc Rural del Montserrat l’any 2019, una eina per preservar, gestionar i dinamitzar l’espai rural, suma i molt en la disminució de la fragilitat del territori.

El paisatge és un dels senyals que identifiquen els pobles i les persones que hi viuen. Si ens distingim entre un poble i un altre és perquè el paisatge ens condiciona, incideix en la nostra manera de ser, ens imprimeix un caràcter. Si malmetem el paisatge, malmetem alhora la nostra identitat. Es fa necessari que a l’escola i en tots els àmbits de l’educació es treballi l’estima i la responsabilitat individual vers la cura pel paisatge.El valor patrimonial i d’identitat del paisatge és excepcional i caldria tenir-lo sempre present en l’àmbit de les polítiques públiques. Calen més accions i menys cimeres, perquè estem fent tard.

 

Gemma Estrada i Planell

Professora de secundària, membre del Centre d’Estudis Comarcals d’Igualada