El català a la Universitat

El setembre de 1973 vaig defensar la meva tesi de llicenciatura per aconseguir el títol en Arqueologia del Pròxim Orient. Aleshores superar aquest requisit era imprescindible per assolir el grau de llicenciat. El castellà era l’única llengua oficial de la Universitat, i només en aquesta llengua s’impartien les classes, s’escrivien documents, es feien reunions i se celebraven assemblees. Jo vaig redactar la meva tesina en català sabent del cert que això en cap cas era permès, no només perquè aquesta possibilitat no es tenia en compte, sinó també perquè als pocs que havien demanat permís per fer-la servir els l’havien denegat, sense opció a rèplica. Les dues directores del meu treball de recerca (l’una d’història antiga i l’altra de filologia semítica) no es van interessar mai per la marxa del meu estudi i se’l van trobar ja enllestit i enquadernat. Ambdues eren castellanes i, tot i que feia anys i panys que vivien a Barcelona, de català no en parlaven ni escrivien un borrall. Jo tenia el convenciment que a la Facultat de Lletres de Barcelona ningú no em podia prohibir d’escriure en català. De fet, m’hauria agradat que un cop iniciada la sessió pública de la defensa haguessin tingut la gosadia de dir-me que estava suspesa per haver escrit la meva tesi en la llengua proscrita. No s’hi van atrevir. No els va agradar gens, és clar, i van canalitzar el seu enuig atacant arbitràriament altres aspectes del treball, però no pas l’eina d’expressió. Em va quedar clara una cosa que ja sabia: no has de ser mai covard per defensar un dret inalienable, ni tampoc no has de demanar permís per exercir-lo.

L’aplicació de la normativa, que suposadament protegeix l’ús del català a les institucions universitàries, mai no es compleix

Un cop mort Franco i instaurada la «democràcia», la situació lingüística a la Universitat, pel que fa al català, va anar canviant fins que s’aconseguí un estatus per a la nostra llengua impensable en dècades anteriors. Aquest guany, però, en lloc de consolidar-se ha anat perdent força i el català a la Universitat no ha parat de retrocedir, igual que en la majoria d’àmbits de la nostra societat. El principal causant d’aquest fet és, com sol passar, la deixadesa d’aquells que, sovint sense ni adonar-se’n, contribueixen al seu afebliment. A tall d’exemple, fa pocs anys a la Facultat de Filologia vam tenir un degà monolingüe castellanoparlant; només deia quatre paraules en català en determinats actes institucionals. Aquesta circumstància ens pot semblar sorprenent, però no és pas el més greu. Allò realment preocupant és que mentre durà el seu mandat, el deganat és convertí en un racó de Castella. Becaris, secretaris, vicedegans i tothom del seu entorn parlaven en espanyol; com si l’home, catedràtic de Filologia, fos incapaç d’entendre una llengua de la mateixa branca que la seva.

L’aplicació de la normativa, que suposadament protegeix l’ús del català a les institucions universitàries, mai no es compleix. Qualsevol persona forana que ocupa una plaça docent a la Universitat catalana signa un document on es compromet a assolir el nivell C passats els primers dos anys de tasca docent, sense que ningú faci mai un seguiment d’aquest requisit. Als programes de les assignatures hi apareix en quina llengua s’impartirà la docència; és una obligatorietat que rep el nom de «transparència lingüística». Es va idear amb l’objectiu d’assegurar que no es canviaria la llengua de docència que apareix en el programa de les assignatures. Òbviament, va dirigida a la defensa de l’ús del català; cap alumne no ha dit mai a un professor que no l’entén perquè imparteix les classes en castellà, però a l’inrevés passa any rere any i sovint el professor catalanoparlant s’oblida de la transparència lingüística a la qual s’ha compromès i es passa al castellà sense cap problema. Els alumnes que es dolen d’aquest comportament no gosen queixar-se. Som un poble acomplexat capaç de reivindicar obertament el dret de les foques a una existència més digna, però ens arruguem a l’hora de defensar la nostra llengua per por que ens titllin de xenòfobs, insolidaris, radicals i altres barbaritats.

D’un temps ençà, el web de la Facultat de Filologia també es pot consultar directament en castellà. Gravíssim error. Com podem pensar que algú interessat en qualsevol activitat o estudi de la Universitat de Barcelona —i més encara de la Facultat de Filologia— no és capaç d’entendre un text senzill en llengua catalana? Tot això contribueix a fer que el català sigui del tot prescindible.

Mentre el comportament de les autoritats acadèmiques envers el català sigui merament simbòlic i l’actitud dels seus usuaris absolutament feble, la nostra llengua en aquest marc no té cap futur.

 

Tessa Calders i Artís

Professora titular Universitat de Barcelona
Presidenta Institut Món Juïc