Les illes Balears, de la memòria de Franco a la de la democràcia (i III)

Les illes Balears són en l’actualitat un dels indrets de l’Estat on més s’ha avençat en la qüestió de les polítiques públiques de memòria. Primer foren els historiadors i les associacions memorialístiques els que permeteren avençar en el coneixement i la recuperació del passat recent (i traumàtic) amb prou rigor, respecte i seriositat. Una part de la societat esdevingué sensible a la necessitat urgent de rescabalar les víctimes del franquisme i alhora d’aprofundir en el coneixement dels fets, les circumstàncies i les conseqüències de la Guerra Civil i la dictadura posterior.

Aquest procés ha empès les institucions públiques a incorporar la qüestió de la memòria de la democràcia entre les seves polítiques i actuacions, especialment en les legislatures amb governs de coalició de forces progressistes i sobiranistes.

Durant decennis els familiars de les víctimes del franquisme (víctimes també) havien hagut de fer front a la tragèdia familiar en silenci i a la indiferència de les institucions insensibles

Així, el 2010 el Govern de les Illes Balears va encarregar a un grup d’historiadors l’elaboració d’un treball de localització de les fosses comunes on havien de romandre una part important de les víctimes de la repressió franquista durant la Guerra Civil (víctimes malmenades, violentades, assassinades i enterrades sense cap respecte). Aquell estudi possibilità la localització d’una cinquantena d’indrets amb possibilitats d’haver-hi cossos pendents d’exhumació. Cossos de persones amb nom i llinatges, coberts amb terra i un tel de silenci antic i feixuc. Una passa següent fou la Llei per a la recuperació de persones desaparegudes durant la Guerra Civil i el franquisme, aprovada pel Parlament de les Illes Balears l’octubre del 2016. Això va ésser, al meu parer, una de les fites més importants de la història del parlamentarisme de les Illes Balears i que ha possibilitat actuacions fermes i decidides en la línia esmentada. Aquesta llei ha anat acompanyada per la Llei de memòria i reconeixement democràtics, també aprovada a la cambra legislativa balear l’abril del 2018.

Es va crear una direcció general de memòria democràtica amb la funció prioritària d’engegar plans d’excavació als indrets on hi podia haver els cossos documentats perquè poguessin ser posteriorment exhumats, identificats i retornats als familiars. Allò constituïa una mesura reparadora fonamental i imprescindible. Durant decennis els familiars de les víctimes del franquisme (víctimes també) havien hagut de fer front a la tragèdia familiar en silenci i a la indiferència de les institucions insensibles a aquells episodis tràgics que havien colpejat la biografia de nombroses famílies.

A les Balears, per la condició d’illes de dimensions reduïdes, les relacions socials són relativament estretes (molts ens coneixem) i en cadascun dels pobles era sabuda la història dels veïns i veïnes que patiren les diferents modalitats de repressió i més encara les que hi perderen la vida, fos amb un consell de guerra (sense cap garantia jurídica) o en actes de segrest, tortura i assassinat. Els cementiris n’anaren plens, del resultat d’aquelles nits d’espant i de mort que hi va haver en especial a partir de la tardor del 1936 i gairebé durant tot el 1937. D’aquí que siguin precisament els cementiris els indrets on s’han centrat la majoria d’intervencions arqueològiques i antropològiques per a recuperar un nombre elevat d’aquelles víctimes.

A partir del novembre del 2016 a les Illes Balears s’ha treballat en nombrosos indrets per a recuperar els cossos d’aquella violència. Indrets de municipis com Porreres, Manacor, Marratxí, LLucmajor, Calvià, Sant Joan, Formentera, Eivissa o Sencelles, entre d’altres, han estat objecte de complexes actuacions. En molts casos hi ha hagut èxit i s’han recuperat i retornat als familiars les restes exhumades i identificades. En l’actualitat s’han recuperat prop de 200 cossos i una part han pogut ésser identificats mitjançant proves d’ADN. Uns cossos que, d’altra banda, confirmen el que molts historiadors havien assenyalat anys enrere: la violència extrema amb la qual s’havia actuat a les Illes Balears a partir del juliol del 1936. Els estudis anatòmics, així com la localització de casquets de bales i també d’altres objectes per a infringir turment, deixen prou clar que no s’havia exagerat quan els investigadors feren públics els seus treballs sobre aquell període. Tot plegat convida a la reflexió: la de la sortida violenta per la qual optà una part de la població per a fer front a les mesures de canvi i transformació engegades per la República. Una violència extrema i impensable a les illes Balears abans del juliol del 1936.

Està clar que són intervencions complexes i que tenen un cost (fer prospeccions, actuacions arqueològiques, proves de laboratori per a la identificació, estudis antropològics per a confirmar les causes de la mort, etc.), però reparar el mal que s’ha infringit és una obligació de l’administració. Sabem que retornar la vida és del tot impossible però en les nostres mans hi ha la possibilitat de dignificar les víctimes. Tot allò que es faci sempre quedarà curt.

Manel Santana Morro, historiador i escriptor. Membre del Col·lectiu Recerca