La porta i la ferida

«Com una muralla afeblida se sosté la Portalada, contrafort de l’església, dins la seva peixera moderna de vidre».

La Portalada de Ripoll, amb gairebé mil anys d’història, constitueix l’ornament preciós de l’obertura al temple, una més d’entre els milions d’obertures o trànsits construïts al llarg dels segles per al traspàs a dimensions llunyanes. O properes, perquè en el món antic l’espai sagrat ho ocupava tot, i el profà era només allò que resta. Del simbolisme i la fascinació per la porta: com devien ser les primeres? Una pell de xai? Una fusta? Un bastó travessat enmig de dos arbres? No passeu! O bé, obriu-me! Les portes de l’infern o la porta del cel, tancaments i obertures.

A Ripoll la porta com a ferida que travessa la portalada, o aquesta com a embolcall de la ferida, com una bena enrotllada en gairebé espirals al voltant de la porta, desplegada en lleons i símbols apocalíptics, calendaris, instruments musicals i batalles. Les bèsties menjant les persones, els cicles de l’any i de la vida tot covant-se damunt les flames de l’infern, sota els peus beatífics dels àngels, els Ancians i el Pantocràtor.

La porta com a pretext per a parlar de la resta, del seu ornament, de l’interior de la nau, del claustre i dels edificis que poblaren el monestir de Santa Maria de Ripoll des d’èpoques ben reculades. De com la confluència de dos rius fou l’ocasió perfecta per a rentar les pells mortes dels xais, que esdevingueren pergamins mil·lenaris a l’scriptorium del monestir, cants sagrats i escrits tatuats en llurs pells sacrificades, pobres xais, perquè han hagut de carregar la història damunt les seves espatlles.

Talment les imatges esculpides del cel i de l’infern, la construcció i la destrucció d’incendis i batalles, l’escriptura i la crema de documents, de còdexs sencers i escultures, els frescos de les parets manllevats a la pluja, els campanars ensorrats, els mosaics antics tornant els còdols desordenats al riu, a la llera primitiva on tot comença i tot s’acaba.

Com una muralla afeblida se sosté, contrafort de l’església, dins la seva peixera moderna de vidre, una mica com els ancians rere els vidres de la residència, anar mirant la gent que passa pel carrer. Amb les seves malalties, operacions i radiografies. Amb tothom que hi diu la seva. Anar fent, com qui diu, amb prop de mil anys a les espatlles.

En el pragmatisme de la vida moderna el PVC i l’alumini han desterrat els excessos de l’edat mitjana. Doble vidre, tancaments eficients i fins i tot les alarmes han acabat amb la forja, els golfos i les pollegueres. Les portes corredisses, les de vidre, les automàtiques. Les portes giratòries... Ni el més sagrat, res no és el que era.

Antoni Madueño i Ranchal. Musicòleg i intèrpret especialitzat en els repertoris medievals. Universitat Autònoma de Barcelona