Joves, fonts històriques i història general

L’Arqueologia s’ha anat convertint en una de les preferències de molts estudiants d’Història; és una evidència. Poder tocar, analitzar, experimentar amb les restes materials, sovint descobertes per aquests mateixos estudiants en les diferents campanyes d’excavacions, constitueix un dels seus grans atractius. Poder reescriure, renovar els nostres coneixements, i fer-ho a partir d’un tractament directe del llegat dels avantpassats és, sens dubte, emocionant. Afegim-hi l’impuls que ha suposat el cinema: el seguit de films que centren el fil argumental en la recerca i “descoberta” de tresors amagats des de segles o mil·lennis, d’enterraments de grans personatges, etc.

Per què no fem participar també els nostres petits i joves alumnes de l’emoció de tenir un pergamí entre les mans?

És evident que l’arqueologia és molt més que això; sobretot és un dels grans àmbits de la interdisciplinarietat, i això és el que ens ha permès en els darrers temps conèixer una mica millor formes de vida i de relació amb la natura, costums, tradicions espirituals, organització militar, etc. I tanmateix hi ha un aspecte que considero bàsic: s’ha fet un esforç per arribar al públic escolar amb l’elaboració de materials didàctics, sortides i participació en camps de treball o visites teatralitzades en els mateixos jaciments. S’ha pogut, doncs, entendre i explicar la Història general a partir dels recursos locals, de la Història local acumulada en tot aquest patrimoni arqueològic. I la meva pregunta és, ara, per què no fem el mateix amb els documents medievals dels arxius, per què no fem participar també els nostres petits i joves alumnes de l’emoció de tenir un pergamí entre les mans? O, si més no, de trobar en aquests textos exemples propers que són tan vàlids per a la comprensió dels fenòmens històrics generals com qualsevol altre recurs procedent de terres llunyanes, en les quals sovint ens emmirallem. Per emprar algun exemple de les comarques lleidatanes, podem adonar-nos com des de Corbins, l’estiu de 1169, una dona, Na Guilla, esposa d’Arnau Rufaca, marxava en peregrinació cap a Jerusalem, i per això, conscient de les dificultats del viatge que anava a emprendre, feia donació dels seus béns a la seva hereva Dolça (Arxiu Reial (ACA), GPSJJ, armari 14, perg. 7). O podem sentir el neguit de Bernat de Golmés, el maig de 1212, tot desitjant anar a la «guerra d’Espanya contra els sarraïns», ni més ni menys que acudir a l’enfrontament que tindrà el seu punt central en la famosa batalla de Las Navas de Tolosa. I per això, abans, atorga testament, tot deixant com a hereu universal dels seus béns a Golmés, Anglesola i Castelldans, el seu fill Bernat, entre altres llegats (Arxiu Capitular de Lleida, LP_05796). I ens podem adonar de fins on arribava la xarxa de control econòmic de Roma, del Papat, acudint a Les Borges, el 1427, quan els jurats de la dita població han de fer front a un pagament de 10 lliures al col·lector pontifici, el representant de la Cambra Apostòlica (l’organisme de l’administració econòmica i financera del Papat), que és allà mateix per exigir-los aquella contribució (Arxiu Parroquial de Les Borges Blanques —avui dipositat a l’Arxiu Diocesà de Lleida—, Manual 1427-1429, 20v.-21r.). No podem allargar-nos en els exemples, però serveixi aquesta petita mostra: estem tractant les peregrinacions a Jerusalem, els enfrontaments entre cristians i musulmans en el marc de l’expansió feudal, o l’administració econòmica de l’església pontifícia, grans temes, sens dubte, de l’edat mitjana, des de la Història més propera, des de les vivències dels que ens han precedit en les nostres poblacions.

Els arxius locals i els documents que hi són dipositats constitueixen, doncs, un altre gran àmbit proper de descoberta per als més joves. Un altre dels espais on experimentar els lligams amb una Història comuna, on ser protagonistes dels avenços del coneixement i on aprendre a respectar la vida, el treball i el llegat dels nostres avantpassats. L’emoció, en llegir un text, de fer parlar, potser per primer cop, personatges llunyans en el temps, és una experiència que hem de poder fer arribar a l’aula.

Hem de trobar la manera de fer del llatí —alguns ja ho fan des de fa anys, i de manera heroica, sens dubte!—, però també de la paleografia, companys de viatge d’aquesta aventura. Conèixer aquesta darrera disciplina, com es fa amb l’arqueologia, d’una forma atractiva i engrescadora per als joves, per poder començar a fruir de la recerca, abans d’anar a la Universitat. Certament, alguns treballs de recerca de batxillerat en sortirien beneficiats i, a més, farien encara més gran la seva aportació. Els Centres d’Estudis hi poden jugar un paper important en fer de pont entre els centres docents i la Universitat; és el lloc on coincideixen professors i investigadors d’un i altre lloc, així com professionals dels arxius. El lloc on uns aporten coneixement del territori i del patrimoni, erudició; altres, eines metodològiques, recursos, el coneixement de les fonts documentals. I tots des d’una estima profunda a la terra i la seva Història. L’espai ideal, penso, pel cultivar aquella emoció, aquelles emocions; per començar a aprendre a llegir i interpretar uns textos, si més no, per començar a gaudir de la descoberta.

Joan J. Busqueta. Professor d’Història Medieval de la Universitat de Lleida. Vicerector de Cultura i Extensió Universitària