Mediar?

Quina és la fórmula per tenir un «bon mediador»? I de què va, aquest ofici? És difícil donar la recepta d’un plat que no saps ben bé quin gust té

Tècnics de patrimoni (i derivades), mediadors, guies, educadors... o com us vulgueu presentar els qui treballeu en aquest món tan ampli, fascinant, divers, meravellós i sovint esgotador que és el de la «gestió cultural»: segurament alguna vegada se us ha acostat algú més jove preguntant-vos: «què has estudiat per fer aquesta feina?». De cop, el vostre recorregut vital, més enllà de l’acadèmic, us passa pel davant... I cada vegada us sorpreneu quan hi afegiu les moltes hores i projectes treballats «per amor a l’art» —que en aquest cas vol dir gratis—, els camins i corriols que heu arribat a recórrer, les «experiències» d’allò més variades a les quals heu participat. I mentre reciteu la resposta, que teniu memoritzada, intenteu fer comprendre que no és tant el que estudies sinó el que dus a l’esquena i el que ets capaç de fer i sobretot dir, el que us ha anat portant on sou. I també les coneixences i contactes, perquè al capdavall, la nostra pot ser una feina sovint solitària però que necessita molta gent, opinions i coneixements per fer-se mínimament bé. Oratòria i domini de la llengua, polivalència, capacitat de treball en xarxa, creativitat, flexibilitat, transversalitat... i una mica de criteri. Quina és la fórmula per tenir un «bon mediador»? I de què va, aquest ofici? És difícil donar la recepta d’un plat que no saps ben bé quin gust té.

Quan un acaba una carrera de les que en diem «de lletres», la pràctica obligatorietat de cursar un màster ja encamina, en la majoria de les opcions, cap a una suposada «pràctica laboral». Per més que siguin estudis avançats en la nostra disciplina de —ara— grau, la majoria de màsters es venen amb la vaga idea que, quan s’acabi, un tindrà coneixements sobre la «gestió» i la «mediació» del «patrimoni» (sí, cap dels tres conceptes, tan eteris com genèrics i indefinits mereix, en aquest suposat, no escriure’s entre cometes).

I res més lluny de la realitat. Com diu una amiga, s’han hagut d’inventar conceptes per tal de crear professions que monetaritzin o creïn un ofici d’unes carreres que, a priori, no desemboquen en un professional determinat que es dedicarà a unes tasques més o menys concretes. El problema? Que hi ha tants oficis de «mediadors» o «gestors» com professionals d’aquests existim i, sobretot, que sembla que pocs dels planificadors dels màsters i postgraus han passat per la universitat de la vida, que és treballar en aquests llocs. De la teoria a la pràctica hi ha un abisme.

No és el mateix fer de guia que d’educador, no és el mateix crear una visita guiada per a públic adult que una activitat escolar, i no tenen res a veure les visites en un espai entre parets o les urbanes (moure grups és un dels grans desafiaments de qualsevol guia... després d’aprendre a parlar). Tampoc s’assemblen fer una fitxa d’inventari d’un museu o (intentar) crear una exposició itinerant de baix pressupost, com té molt poc a veure la gestió de les xarxes socials amb la recerca, demanda i justificació de subvencions. I més o menys, aquí tothom fa o ha fet una mica de cada cosa. Tot plegat, són moltes feines que requereixen de coneixements específics en molts camps i que desemboquen en el que es podria definir com el «supertècnic (de patrimoni)».

Potser a l’hora de dissenyar els programes de formació dels mediadors culturals el primer que caldria és fer una reflexió profunda per determinar les funcions que haurà de desenvolupar el futur tècnic de patrimoni. Aquesta reflexió hauria de comptar amb l’opinió basada en l’experiència dels professionals del sector. I potser així, els màsters i postgraus serien capaços de donar les eines bàsiques, ni que fos d’una llambregada, per al que es trobaran els futurs tècnics quan, si tenen «sort», puguin arribar a treballar «de lo seu».

Clara Pedrosa

Centre d’Estudis Comarcals del Ripollès

Tècnica de Patrimoni. Llicenciada en Història de l’Art.