AIXEQUEM-NOS. VISQUEM EL TERRITORI

El primer cap de setmana d’octubre, entre l’1 i el 3, va tenir lloc a Sant Joan de les Abadesses el XII Col·loqui Internacional d’Estudis Transpirinencs, sota el títol de «Pobles abandonats i eficiència territorial». Va ser un èxit. Dos dies de comunicacions, a més de les ponències relacionades amb cada àmbit temàtic en què es dividia el col·loqui. Va ser interessant i constructiu, a més d’un espai de retrobament que, després de la pandèmia, era necessari.

De les reflexions que en vaig poder extreure en voldria destacar una en concret, que és aplicable al context del Col·loqui però també extrapolable a altres contextos, especialment a aquells relacionats amb temes actuals. Es tracta de l’alienació amb el fet que estudiem. Com a investigadors, estudiem casos, fem anàlisis, creem mapes, els interpretem, en traiem conclusions, etc. Coneixem molt bé allò de què parlem, sí, però és sobretot teòricament. Estudiem, llegim, investiguem; molt sovint des de la comoditat de les nostres cadires, des de la pantalla de l’ordinador. Cerquem —per exemple— l’evolució demogràfica d’un indret, les franges d’edat de les persones que hi viuen, quines activitats econòmiques s’hi realitzen… Però, pel que he pogut anar constatant, és més rar trobar algú que hagi entès l’espai i les persones físicament, és a dir, estar en contacte real, palpar, aquell indret, el seu paisatge i els seus habitants. El coneixement teòric que ens aporten les dades i els documents és necessari, però també ho és un coneixement pràctic en tant que contacte amb el territori: com s’organitza, com es relaciona amb altres espais, quin clima té, etc.

Som acadèmics, científics: gestionem dades i analitzem mapes. Però parlem de ciències socials. Parlem de territoris humans

Soc conscient que en molts camps és complicada, aquesta vessant física. En temes d’història, per exemple, i sobretot si tenen una certa antiguitat, és pràcticament impossible poder gaudir d’aquesta experiència pràctica, ja que els testimonis o llocs que ens interessen poden haver desaparegut. Però en investigacions que inclouen altres disciplines o temàtiques sí que hi pot haver aquesta perspectiva. Per a tractar el tema dels pobles abandonats, potser caldria visitar els espais de què parlem, i en diferents èpoques de l’any: quines comunicacions hi ha per a arribar-hi, parlar amb les persones que hi viuen o hi havien viscut, entendre com es relaciona l’espai amb el seu entorn, els sorolls que hi ha, el clima, l’accés a l’aigua…

És així com es pot arribar a entendre un espai des del màxim de perspectives possibles, i la meva sensació és que sovint donem per bona i definitiva la versió d’un espai que ens proporcionen les dades, sense tenir en compte tot allò que es pugui derivar de l’experiència personal a l’hora de visitar-lo. Som acadèmics, científics: gestionem dades i analitzem mapes. Però parlem de ciències socials. Parlem de territoris humans. És per això que potser cal tenir en compte l’experiència física de viure en un espai i contextos concrets, i afegir als factors que ens proporcionen les dades i els mapes aquelles impressions que rebem in situ, o, si més no, tenir la possibilitat d’incloure-ho a la nostra investigació i fer-la així —encara— més completa. Pot ser que, sobre el mapa, un poble actualment abandonat ens sembli prou ben comunicat i proper a altres espais habitats, però que, un cop trepitgem el territori, puguem començar a entendre la raó per la qual actualment no hi viu ningú, més enllà dels múltiples factors que ja tenim en compte i coneixem provinents de l’estudi previ que n’haguem pogut fer. Potser un aspecte aparentment banal, com fortes ventades, va propiciar que, en una conjuntura concreta de factors, els habitants acabessin per decidir-se a marxar. Qui ho sap.

En definitiva, volia aprofitar aquest espai per a proposar aquesta reflexió. Deixem el despatx, sortim al territori i observem-lo. Com s’organitza, com es relaciona. Visquem-lo i respirem-lo. Al capdavall, es tracta d’un altre factor que enriqueix la nostra investigació i la fa encara més sòlida, i també és una gran excusa per a sortir de casa i conèixer una mica més el món que ens envolta.

Núria Martínez Jiménez. Arqueòloga.
Centre d’Estudis Mierencs. Coordinadora del G5 (Girona i Catalunya Nord) del projecte Pobles Abandonats.