La pedra seca a Catalunya

“Molts marges d’aquests haurien d’ésser declarats monuments nacionals, per tal que tinguessin una protecció eficaç...” (A. Rovira i Virgili, 1926)

Les construccions de pedra seca són l’arquitectura de la pagesia. Des d’antic els homes han construït posant pedra sobre pedra i sense cap mena d’unió. Calia trencar la placa de pedra superficial per arribar a la terra on conrear. Quan hi havia pedra sobrant feien diverses construccions: barraques o cabanes, marges, carrerades, aljubs, forns, pletes...

El 1914 trobem un primer text sobre la pedra seca a Catalunya: «Construccions de pedra en sec»,[1] de l’arquitecte Joan Rubió Bellver. Descriu les del Camp de Tarragona, el Penedès, l’Anoia i el Bages. Es centra en les rodalies del riu Gaià.

Hi ha un text d’Antoni Rovira i Virgili, del 25 de febrer de 1926, a La Publicitat: «Elogi dels marges vells»: «Molts marges d’aquests haurien d’ésser declarats monuments nacionals, per tal que tinguessin una protecció eficaç...».

El primer manual sobre aquesta tècnica és del 1938: Les construccions rurals a l’abast de tothom, de Joan Bergós, professor de l’Escola d’Agricultura (Biblioteca del pagès. Publicacions de la Direcció General d’Agricultura). Hi ha cinc capítols: Marges, Rescloses i dipòsits rectangulars, Dipòsits d’aigua, Passos sobre recs i Tanques.

Josep Pla descriu, el 1947, les «parets seques» en el seu llibre Cadaqués (1947).

El 1954 tenim els treballs de l’etnògraf Ramon Violant Simorra: «Las “barraques” de viña, de pared en seco, del Pla de Bages»[2] i el capítol «Les barraques» de l’estudi Etnografia de Reus i la seva comarca.[3]

El 1967 Salvador i Maria Lluïsa Vilaseca, pare i filla, fan el primer treball sobre un municipi, Mont-roig del Camp (Baix Camp): «Construcciones de piedra en seco de la provincia de Tarragona: las barracas de Montroig», Actas del X Congreso Nacional de Arqueología (Maó, 1967).[4]

A finals del segle passat comencen a publicar-se textos sobre diferents indrets: «Les barraques de vinya al terme municipal d’Artés», de Josep Soler Bonet (1985); Construccions de pedra seca a la comarca del Bages; barraques de vinya al terme de Sant Fruitós de Bages, de Jaume Plans (1994); «Les barraques de pedra seca a la conca mitjana del Gaià», d’August Bernat; L’art de la pedra en sec a les comarques de Tarragona, de Josep Gironès; La pedra en sec a la Fatarella, de Xavier Rebés; Barraques de pedra seca de Sitges i del Garraf, de Ramon Artigas, Andreu Camps i Josep Pascual (2003), i Barraques de pedra seca a Mont-roig del Camp, d’Esther Bargalló i Martí Rom (2007).

El 2002 es fa a Manresa la I Trobada d’Estudi per a la Preservació del Patrimoni en Pedra Seca. I el 2004, amb la «Declaració de Torroella de Montgrí. Per la defensa del patrimoni cultural de la pedra en sec», neix la Coordinadora d’Entitats per la Pedra Seca. El 2011 es va legalitzar com Associació per la Pedra Seca.

El 2015 hi ha la confluència d’aquesta associació amb tres grups d’arquitectes (AADIPA, ARPARQ i GRETA) de l’àmbit de l’arquitectura tradicional. Es crea l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional (APSAT).

S’han fet les següents trobades: Manresa (2002), Torroella de Montgrí (2004), Barcelona (2005), Sitges (2007), Palma (2009), Vilafranca del Maestrat (2011), Les Preses (2013), Calaceit (2015), Pont de Vilomara, Talamanca i Mura (2017), El Pinós (Alacant) (2019) i Móra la Nova (2021), aquesta darrera amb col·laboració de l’Institut Ramon Muntaner.

A la VII Trobada (2013), la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural va esperonar alguna entitat de municipis que tinguessin catalogades construccions com a Bé Cultural d’Interès Local (BCIL) que les presentessin per ser Bé Cultural d’Interès Nacional. Categoria de Zona d’Interès Etnològic (BCIN). El Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya (DOGC) del 21 d’abril de 2016 va declarar cinc barraques de Mont-roig del Camp (Baix Camp) com a BCIN. I dos anys després a les “Tines enmig de les vinyes de les valls del Montcau, Bages” (14-6-2018).

El 2016, l’APSAT va elaborar el dossier de Catalunya per presentar a la UNESCO. El 28 de novembre de 2018 van declarar l’«Art de la pedra seca: coneixements i tècniques» Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat.

El 14 de novembre de 2019 es va inaugurar l’exposició «Tota pedra fa paret. La pedra seca a Catalunya» a Torrebesses (Segrià), organitzada per la DGCPAC i l’APSAT. Fins al novembre de 2021 s’ha exhibit en vint indrets. Des del 2021 hi ha dues còpies itinerants. El juny del 2022 anirà a Perpinyà i està compromesa fins al juliol del 2023. En total seran quaranta poblacions les que hauran exhibit aquesta exposició.

En el moment actual, l’APSAT agrupa 31 entitats, els 3 grups d’arquitectura tradicional i 8 persones a títol individual.

Cal destacar la revista Pedra Seca, semestral, que des del 2000 ha publicat 43 números. El seu Full informatiu, mensual, ha publicat 180 números des del 2001.

També la base de dades Wikipedra (http://wikipedra.catpaisatge.net), creada el 2011 i gestionada per l’Observatori del Paisatge de Catalunya i el grup barracaire Drac Verd de Sitges. Té unes 30.000 construccions catalogades (25.000 són barraques o cabanes), introduïdes per més de 400 persones.

Martí Rom

President de l’Associació per la Pedra Seca i l’Arquitectura Tradicional

 

 

[1]Anuario Asociación de Arquitectos de Cataluña.

[2]Estudios Geográficos, 55, Barcelona, pàg. 189-200.

[3] Publicat inicialment per l’Associació d’Estudis Reusencs i, posteriorment, en un llibre (Alta Fulla, 1990).