El dret a la cultura i el benestar cultural

«La injusticia social y el desamparo hacen que los discursos totalitarios arraiguen entre los seres ofendidos»

Luis García Montero

 

Vivim temps convulsos, de canvis que no necessàriament hauran de ser negatius. L’actual statu quo, basat en la desigualtat, en el control de la ciutadania per part dels poders i els agents econòmics i en la concentració de la riquesa, està arribant als seus mateixos límits. Se serveix de les possibilitats que ofereix la tecnologia i —en part i més recentment— de l’aixopluc que dona la situació sanitària. Però també està esquerdant el sistema que el sustenta. No són pas casualitat l’esgotament dels recursos energètics fòssils, ni la pèrdua de qualitat ambiental, ni el desmembrament d’Europa o l’episodi del Capitoli als Estats Units. Com no ho són tampoc la violència quotidiana —i extrema— en forma de racisme i xenofòbia, d’homofòbia o de masclisme. Ni el pensament d’extrema dreta que cala de forma sorprenent en alguns sectors de la societat.

És molt greu oblidar el dret a participar en la vida cultural i a contribuir-hi, a través de la creació, la producció o la programació

Però a l’ensems apareixen noves consciències: no hi ha planeta B; l’esgotament de les energies fòssils és vist per molts com una oportunitat per treballar amb energies netes i per estrenar formes de gestió més justes; hi ha un jovent ambientalista i feminista... Són petites mostres que existeix l’au Fènix i que ressorgirem de les pròpies cendres.

Però mentrestant la pèrdua de drets de iure i de facto pròpia dels períodes de crisi va menyscabant la nostra societat, especialment quan els indicadors que s’utilitzen per valorar la situació no els tenen en compte i no se’ls presta, per tant, cap atenció.

Aquest és el cas del dret a la cultura. Sovint se’n te una visió esbiaixada o petita, en entendre que aquest dret té a veure amb el consum de productes culturals. Cert, però només parcialment. És molt greu oblidar el dret a participar en la vida cultural i a contribuir-hi, a través de la creació, la producció o la programació. És molt greu també pensar que consumir, participar i contribuir a la cultura és fer-ho en relació amb una única cultura. El respecte a la diversitat cultural és un dret inalienable i cap identitat cultural és propietat de ningú. I si no, mireu la Rosalia (Vila Tubau, per a més detalls) i el seu cant de clara influència flamenca.

La despesa mitjana en cultura per llar i per persona ha baixat sistemàticament des de l’any 2016

La COVID ha agreujat la pèrdua de drets culturals. Potser la fotografia més amarga d’aquest episodi la vam veure fa poc, quan els mitjans informaven que actors i actrius feien cistelles de menjar per a companyes i companys de professió que s’havien quedat sense feina. Aquí, a casa nostra! Però en general és preocupant constatar que de vegades, en el nostre entorn, el dret a la cultura lluny de créixer, davalla. Feu per exemple una ullada a les estadístiques de la Generalitat. Són poc esperançadores. La despesa mitjana en cultura per llar i per persona ha baixat sistemàticament des de l’any 2016. L’IQ i altres organismes i institucions també posen de manifest com en matèria de cultura les discriminacions se sumen: ser dona, ser pobre, ser migrant, ser de determinat barri o de determinat grup ètnic repercuteix severament en l’accés a la cultura. I el que de vegades és pitjor, tendim a «naturalitzar» algunes desigualtats, com per exemple la manca de dones en les associacions o en la creació artística. I és que el dret a la cultura interactua amb molts altres drets, com el dret a la informació, el dret a la mobilitat, el dret a conciliar la vida laboral i familiar amb la personal, o el dret a la pròpia identitat.

Crida l’atenció que entre els titulars dels 17 Objectius de Desenvolupament Sostenible (ODS) no es menciona ni un sol cop la cultura. En canvi, en les 169 metes que formen el seu desplegament, la cultura és puntal d’un desenvolupament sostenible i d’un món millor. No es tracta pas d’una mancança, sinó d’una prova del caràcter transversal de la cultura i de la seva imbricació amb totes les facetes de la vida. També de l’economia, ja que la cultura contribueix a mobilitzar la societat i els sectors productius alternatius que dinamitzen economies locals i regionals vulnerables.

A Espanya existeix un «Codi del dret cultural», que és una recopilació de tot l’ordenament jurídic estatal relacionat amb aquesta qüestió, però no hi ha encara una llei de drets culturals pròpiament dita. Alguna comunitat autònoma, com Navarra, sí que té llei específica per protegir el dret a la cultura. Cal avançar en aquesta línia. Ara bé, val a dir que els drets culturals no poden sustentar-se només en un corpus legal. Aquesta és condició imprescindible, però no suficient. L’exercici dels drets culturals s’ha de sustentar també en polítiques actives sorgides d’una nova governança i que contribueixin a crear una nova «cultura de la cultura», si se’m permet.

Amb un viatge al segle XIX descobriríem que la constant vulneració del dret a l’educació de nenes i nens era vista amb total normalitat i que cap de les primeres lleis contra el treball infantil (l’anomenada llei Benot de 1873, l’ampliació de 1878 i la llei de 1900) no van poder impedir que les fàbriques fossin plenes d’infants, especialment de nenes, ni les escoles buides, també especialment de nenes. Només nosaltres, ara, 150 anys després, hi veiem vulneració. I això és perquè avui dia les lluites del segle XX han fet que el dret a l’educació no només estigui legalment protegit, sinó plenament incorporat a la mentalitat col·lectiva. Aquest és l’horitzó que ens hem de proposar per als drets culturals. Cal normalitzar-los i cal veure com una violació immoral i catastròfica la seva vulneració, que ara gairebé passa desapercebuda (com la injustícia del treball infantil al XIX). Aquí hi tenen un paper important les polítiques culturals, especialment les locals, ja que el mon local és el primer espai de significació de les persones. Caldrà analitzar quina deriva han fet aquestes polítiques d’ençà de l’inici de la democràcia. Possiblement caldrà també redreçar-les cap a un concepte de cultura més plural i més ampli; cap a actuacions que posin èmfasi en els béns i en els valors culturals com a factors de cohesió social; cap a una concepció també més àmplia dels agents culturals; i cap un ús del territori que permeti un desplegament plenament democràtic de la cultura. Serà també important generar indicadors per mesurar el compliment dels drets culturals, com els hem creat per mesurar el compliment del dret a l’educació. En definitiva, hauran de ser polítiques que a mig termini procurin la normalització de l’exercici del dret a la cultura i, per tant, el benestar cultural de la ciutadania.

Esther Hachuel. Directora del Centre d’Estudis Comarcals del Baix Llobregat