El patrimoni que el Franquisme va incautar

Al centre de Palma, entre els carrers de la Reina Maria Cristina i Manuel Sanchis Guarner (abans Ramon Berenguer III), en la cruïlla entre ambdós carrers, hi ha un solar de dimensions considerables (concretament de mil tres-cents setanta un metres) sense edificar. Es tracta d’un espai al primer eixample de Palma en el qual el 1924 s’hi va inaugurar la Casa del Poble. Fins 1936 aquell magnífic edifici era un espai abocat a la trobada, a l’ensenyament i a la formació intel·lectual que comptaven amb sales de reunió, cantina, teatre, biblioteca i des del 1935 amb un petit gimnàs.

El 4 de juny d’aquell 1936 un grup de falangistes col·locà una bomba a la sala del Patronat de la Casa del Poble. L’artefacte esclatà a les 21.15 hores i, destrosses a part, va ferir sis persones. El feixisme actuà precisament contra el símbol i una realitat d’un obrerisme cada vegada més nombrós i combatiu. En produir-se el cop d’estat del juliol la Casa del Poble fou ocupada per la Falange la qual confiscà els seus arxius i destruïren la seva biblioteca. A partir d’aquell moment es va convertir en un quarter falangista amb el nom de Casa Primo de Rivera. Curiosament aquell espai havia passat de ser un cau de solidaritat, i d’implicació popular en els afers socials, a esdevenir un indret relacionat amb la repressió feixista i la vulneració dels drets més elementals. El 1940 passà a mans de la Delegación Nacional de Sindicatos i convertit en escola de formació. Una cosa hem de tenir present: aquells sindicats verticals d’inspiració feixista res tenien a veure amb el sindicalisme de classe anterior.

Aquest és un dels molts exemples del patrimoni dels sindicats i partits polítics que el Franquisme es va incautar. El 1975, amb l’excusa que l’edifici estava en estat ruïnós (cosa molt discutible) fou enderrocat. Era un acte més d’autoritarisme i d’insensibilitat que posava poalades de terra i d’oblit sobre un dels vestigis i símbols d’aquell passat efervescent anterior al Franquisme.

Per ventura els agents socials i les institucions d’avui puguin prendre nota per a considerar fins a quin punt són continuadors d’aquells valors o si pel contrari s’han desvirtuat escandalosament

Aquest espai avui està present en el debat ciutadà perquè fa uns anys fou venut i ara, en mans d’una promotora, volen aixecar apartaments de luxe. Un grups de veïns que sota el nom d’Amics de la Casa del Poble volen evitar-ho i fer que l’espai torni a la seva funció original: l’ús col·lectiu, un cau de cultura i sociabilitat al servei de la ciutadania. Aquests grup veïnat considera que la llei de Memòria Democràtica del 2018 de les illes Balears, segons el seu articulat hauria de protegir aquest espai.

Podríem posar altres exemples. A Manacor el Centre Republicà, un edifici al centre de la ciutat aixecat a partir d’aportacions dels socis, fou ocupat i incautat. Amb el restabliment de la democràcia mai no fou retornat als propietaris i amb els anys fou venut a particulars. Un altre exemple d’una injustícia.

En acabar la dictadura i la implantació del règim del 78 moltes coses es feren malament. Molt malament. Les sentencies dels consells de guerra mai no han estat anul·lades, no es produí una reparació adequada a les víctimes, encara hi ha persones desaparegudes i mai trobades (en el seu moment no es va fer res per trobar-les) i una part del patrimoni incautat mai no fou retornat als legítims propietaris.

En relació a les cases dels pobles, als espais de les entitats obreristes vull fer una darrera reflexió. Per a l’obrerisme anterior al 1936 la cultura era una mística social. No hi havia centre de reunió sindical sense una biblioteca, una ràdio, un teatre. L’accés a la cultura i a la formació era una obsessió, una eina indispensable per a redimir dels sectors més humils de la precarietat. Una casa del poble com la de Palma era una finestra oberta al diàleg i al contrast d’opinions. Per ventura els agents socials i les institucions d’avui puguin prendre nota per a considerar fins a quin punt són continuadors d’aquells valors o si pel contrari s’han desvirtuat escandalosament. El que està clar és que hi ha un solar en un indret central de la ciutat i això no es poca cosa.

Manel Santana Morro, historiador i escriptor